“L’amor no és passiu, té cura de l’altre”
Avui dimecres, 11 de febrer, té lloc la XXXIV Jornada Mundial del Malalt amb motiu de la festivitat de la Mare de Déu de Lourdes. Amb motiu d’aquesta convocatòria, s’ha fet públic el missatge del papa Lleó XIV titulat «La compassió del samarità: estimar portant el dolor de l’altre».
La passivitat implica una estranyesa que contrasta amb l’anhel que omple les llàgrimes quan una persona està malalta. Tanmateix, aclaparats per la constant urgència de la pressa, fins i tot l’amor, la proximitat, es converteix en una decisió que cal prendre trencant les normes rituals. Fa que no només els altres se sentin bé, sinó també un mateix, perquè desenvolupa una nova forma d’autoestima, basada en la compassió i no en estereotips d’èxit, carrera o posició social.
En el seu missatge per a la 34a Jornada Mundial del Malalt, publicat el passat dimarts 20 de gener, el papa Lleó XIV s’inspira directament en la seva experiència com a missioner i bisbe a Chiclayo, al Perú, on el pròxim 11 de febrer se celebrarà aquesta Jornada, per convidar els cristians a “estimar suportant el dolor de l’altre”, seguint les petjades del Bon Samarità.
El flagell de la cultura de la “pressa”
El tema centra del missatge és la paràbola de l’Evangeli de Lluc. Aquest text, segons el papa, és “sempre actual” i necessari per redescobrir “la bellesa de la caritat” i la “dimensió social de la compassió“. Aquest valor, que evoca els conceptes expressats a l’encíclica Fratelli tutti del papa Francesc, no es redueix al “mer esforç individual”, sinó que troba la seva plenitud en les relacions.
“Vivim immersos en la cultura de la rapidesa, de l’immediat, de les presses, i també del descart i la indiferència, que ens impedeix apropar-nos i aturar-nos pel camí per mirar les necessitats i els sofriments al nostre voltant”.
La “decisió d’estimar”
Recordant el text evangèlic, Lleó XIV recorda que el Bon Samarità, en veure un home ferit al camí de Jericó, no “va passar de llarg”, sinó que es va aturar, oferint-li “proximitat humana i solidaritat”. Sobretot, com va escriure el papa Francesc, li va concedir “el seu propi temps“. La moral, per tant, no resideix tant a identificar el proïsme com a fer-se proïsme. Aquesta és una comprensió clau ja afirmada per sant Agustí, que va escriure que “ningú no és proïsme d’un altre fins que no s’hi acosta voluntàriament. Per tant, qui ha mostrat misericòrdia s’ha fet proïsme”.
“L’amor no és passiu, va a la trobada amb l’altre; ser proïsme no depèn de la proximitat física o social, sinó de la decisió d’estimar. Per això, el cristià es fa proïsme del qui pateix, seguint l’exemple de Crist, el veritable Samarità diví que es va acostar a la humanitat ferida”.
Participar en el sofriment aliè
La compassió no pot reduir-se a una simple “filantropia”, escriu el pontífex, sinó que s’ha de traduir en signes de participació “personal” en el sofriment aliè, anant més enllà de les mateixes necessitats fins a assegurar —com va sostenir Benet XVI a l’encíclica Deus Caritas Est i sant Joan Pau II a la Carta Apostòlica Salvifici Doloris— “que la nostra persona sigui part del do”.
Descobrir l’amor a través dels malalts
Referint-se al seu encontre amb els leprosos, sant Francesc d’Assís va relatar com el Senyor mateix el va conduir fins a ells perquè, com va escriure Lleó XIV, “a través d’ells havia descobert la dolça alegria d’estimar”. Sant Ambròs també va subratllar que el do de l’encontre sorgeix “del vincle amb Jesucrist, a qui reconeixem com el Bon Samarità que ens va portar la salvació eterna i a qui fem present en inclinar-nos davant del nostre germà ferit”.
“Ser u en l’U, en la proximitat, en la presència, en l’amor rebut i compartit, i gaudir, com sant Francesc, de la dolçor d’haver-lo trobat”.
Les cures als familiars i al personal sanitari
Una altra actitud del Bon Samarità destacada pel papa és la “compassió”: una “emoció profunda que impulsa a l’acció”, que neix de l’interior i genera “compromís amb el sofriment aliè”. No és teòrica ni merament sentimental, sinó que es tradueix en gestos concrets que Lleó XIV enumera clarament: “S’hi acosta, cura les ferides, se’n fa càrrec i en té cura”. Tot això, subratlla el pontífex, no ocorre de manera aïllada: el samarità, de fet, confia el ferit a un hostaler, que també està cridat a cuidar-lo, “tal com estem cridats a trobar-nos i a construir un “nosaltres” més fort que la suma de les nostres individualitats”.
“Jo mateix he constatat, en la meva experiència com a missioner i bisbe al Perú, com moltes persones comparteixen la misericòrdia i la compassió a l’estil del samarità i de l’hostaler. Els familiars, els veïns, els operadors sanitaris, els agents de pastoral sanitària i tants altres que s’aturen, s’acosten, curen, carreguen, acompanyen i ofereixen del que és seu, donen a la compassió una dimensió social. Aquesta experiència, que es realitza en un entramat de relacions, supera el mer compromís individual”.
La “salut” d’una societat
Les referències a la cura dels malalts també són recurrents a l’Exhortació Apostòlica Dilexi te, signada pel mateix Lleó XIV, on s’identifica com a part essencial de la missió eclesial i com una autèntica “acció eclesial”. En aquest sentit, el pontífex recorda els escrits de sant Cebrià sobre la propagació de la pesta en el seu temps, per mostrar com, precisament en aquestes circumstàncies, es mesura la “salut” d’una societat, també l’actual:
“Aquesta epidèmia que sembla tan horrible i funesta posa a prova la justícia de cadascú i examina l’esperit dels homes, verificant si els sans serveixen els malalts, si els parents s’estimen sincerament, si els senyors tenen pietat dels servents malalts, si els metges no abandonen els malalts que imploren”.
“El dolor que ens commou”
“Ser en l’U”, reitera el papa, significa adherir-se a ser “membres d’un sol cos“, en el qual cadascú, segons la seva pròpia vocació, aporta la compassió divina al sofriment universal.
“El dolor que ens commou no és un dolor aliè, és el dolor d’un membre del nostre propi cos al qual el nostre Cap ens mana acudir per al bé de tots”.
Amors inseparables
En reflexionar sobre la proximitat als malalts, el pontífex recorda una vegada més l’Evangeli de Lluc: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb totes les teves forces i amb tota la teva ment; i el teu proïsme com a tu mateix“. Aquest doble manament reconeix la primacia de l’amor a Déu i el seu impacte directe en la manera com ens estimem i ens relacionem en totes les nostres dimensions. Dos afectes “diferents” però “inseparables”.
“La primacia de l’amor diví comporta que l’acció de l’home es realitzi sense interès personal ni recompensa, sinó com a manifestació d’un amor que transcendeix les normes rituals i es tradueix en un culte autèntic: servir el proïsme és estimar Déu en la pràctica”.
Les relacions realitzen l’home
Aquesta perspectiva també permet redescobrir el veritable significat de l’amor propi, alliberant la nostra autoestima dels estereotips d’èxit, carrera, posició social o llinatge, i recuperant el lloc que ens correspon davant de Déu i dels nostres germans. Com va escriure Benet XVI a l’encíclica Caritas in Veritate:
“La criatura humana, en tant que de naturalesa espiritual, es realitza en les relacions interpersonals. Com més les viu de manera autèntica, més madura també en la pròpia identitat personal. L’home es valora no aïllant-se, sinó posant-se en relació amb els altres i amb Déu“.
El papa conclou amb l’esperança d’un estil de vida que no manqui d’una dimensió “samaritana”: inclusiu i valent, compromès i solidari, arrelat en la unió amb Déu.
PREGÀRIA
Senyor Jesús, bon samarità,
sortit de les entranyes del Pare
a recórrer els camins
del sofriment humà.
Amic pròxim,
que vas estimar sense límits
i amb amor vas irradiar
vida i esperança en tots els àmbits.
Infon en nosaltres
els teus sentiments i actituds,
perquè sortim diàriament
a la trobada del que sofreix,
sense passar de llarg.
Educa els nostres ulls,
la nostra ment i cor,
dignifica la nostra sensibilitat,
afina la nostra oïda, perquè encomanem
l’alè en l’aflicció,
consol en tot sofriment,
vida en la mort.
Amén
