Conchita Fernández ha lliurat la seva ànima a Déu als 82 anys d’edat. La missa exequial s’ha celebrat a la parròquia del Carme -la seva parròquia- presidida per Mn. Xavier Navarro i acompanyada musicalment per Lluis Climent. La comunitat parroquial a la que sempre va estar tant unida la recorda amb tristesa, però també amb esperança cristiana per la gran empremta que ha deixat en tots els qui la vam conèixer.
En l’emotiva carta que li ha adreçat el seu fill Quino, aquest es preguntava: “Realment qui ha mort?” Perquè per a ell, la seva mare no ha desaparegut; l’essencial d’ella, la seva ànima i tot l’amor que va sembrar, continua viu i present. En la fe que compartim, confiem que ara és en un lloc de pau, sense pors ni sofriments, acollida per Déu i pels éssers estimats que l’han precedit. La seva mare era, sobretot, una dona de cor immens. Tant és així que el seu fill, en els últims temps, havia començat a anomenar-la amb un nom que la definia perfectament: “Àvia Cor Gran”. Aquest cor gran es manifestava en la seva manera de viure: sempre desitjant que tothom al seu voltant estigués bé, buscant l’alegria i el bon humor allà on era.
Era també una dona intel·ligent, amb gran capacitat de reflexió i d’argumentació, capaç sovint de sorprendre els altres amb la seva lucidesa. Tenia una intuïció especial i una gran imaginació, que es reflectia fins i tot en la seva facilitat per crear poemes. Des de jove va assumir responsabilitats importants, cuidant els seus germans, una experiència que va marcar la seva manera de ser: responsable, entregada i sempre pendent dels altres. Estimava profundament la natura, el camp i la música. Guardava un afecte molt especial pel seu estimat caseriu de Malluembre, a Sòria, on cada estiu trobava pau i alegria.
Per damunt de tot, la família era el pilar de la seva vida. Fins i tot en els moments més difícils, mai no es va voler allunyar dels seus. Intentava mantenir l’alegria i el bon humor, fins i tot quan el cansament i el patiment es feien presents. La malaltia i el desgast d’anys de tensions van acabar debilitant el seu cos. Però també en aquest temps difícil va mostrar qui era realment: una dona lluitadora, respectuosa, intel·ligent i plena de dignitat, que va intentar amb totes les seves forces tirar endavant. Ara, en mans de Déu, confiem que descansa en pau i sense sofriment. El seu fill li dedica unes paraules plenes d’amor:
“Gràcies, mare, per tot el que ens has donat. Sabem que et retrobarem. Continua cuidant-nos i protegint-nos. Viuràs sempre en els nostres cors.” I tal com ens recorda l’Escriptura, l’amor que hem sembrat no mor mai: reviu cada dia en el cor dels qui estimem. Gràcies per tot, mare.
Un dels nebots de Conchita també ha volgut compartir unes paraules de Sant Agustí, que ens recorden el sentit profund de l’esperança cristiana davant la mort:
“No llores si me amas… Si conocieras el don de Dios y lo que es el Cielo… Si pudieras oír el cántico de los ángeles y verme en medio de ellos… Enjuga tus lágrimas y no llores si me amas. La muerte no es nada, solo he pasado al otro lado. Yo sigo siendo yo. Tú sigues siendo tú. Lo que éramos el uno para el otro, seguimos siéndolo.”
Aquestes paraules reflecteixen molt bé el sentiment amb que la recordem a la parròquia del Carme per la seva dedicació incondicional a la Catequesi, a Jericó i en les activitats parroquials, sempre disposada a col·laborar, juntament amb el seu espòs Joaquim Moret, mentre la seva salut li ho va permetre. L’amor que ella va donar continua viu entre nosaltres. La seva vida, el seu cor gran, la seva alegria i la seva presència. Estem segurs que Déu l’ha acollit al seu si i ja reposa en la seva pau després de tant sofriment.
