Aquest diumenge, al Full Dominical de l’arquebisbat de Tarragona s’inicia una secció dedicada a l’Any Jubilar de sant Francesc d’Assis, en commemoració dels 800 anys del seu trànsit. Anirem reproduint aquest apartat on les Germanes Clarisses de Reus aniran comentant diversos aspectes de l’espiritualitat franciscana. En aquesta primera edició, ens presenten la figura de sant Francesc, que va portar una vida «de pregària, de treball, de penitència i d’extrema pobresa, i tot això viscut amb fraternitat i alegria».
Francesc neix a Assis l’any 1182 en el si d’una família burgesa. El seu pare és un ric comerciant que té una botiga a la mateixa ciutat d’Assis. Viu una joventut inquieta, però diverses experiències, com la de veure fracassada la seva aspiració a ser un gran cavaller, a estar un any tancat a la presó i malalt, l’aniran marcant i el portaran a un camí de reflexió i de silenci, i a començar a experimentar en el seu interior la set de Déu. Alhora, es fa cada vegada més atent a la pobresa i a la marginació de la gent senzilla, sobretot una realitat tan quotidiana d’aquell moment com eren els leprosos.
Un dia, mentre pregava davant d’un Crist crucificat a la capella de sant Damià, sent una veu que li diu: «Francesc, repara la meva casa, que està en runes.» Ell interpreta això al peu de la lletra i comença immediatament a reconstruir materialment aquesta capella.
El pare de Francesc, que no podia entendre de cap manera el comportament del seu fill, el cita davant el tribunal del bisbe. Francesc es despulla dels seus vestits i abandona la llar dels pares per començar una nova vida.
Opta per una vivència de l’evangeli, pel seguiment radical de Jesucrist, vivint amb una pobresa total. Ben aviat se li comencen a ajuntar els primers companys: viuen del que els dona la gent, anuncien amb senzillesa la Paraula i serveixen els malalts, els leprosos…
La vida de Francesc i dels germans era de pregària, de treball, de penitència i d’extrema pobresa, i tot això viscut en fraternitat i amb alegria. Era una vivència radical i absoluta de l’evangeli.
L’any 1212, Clara d’Assis i unes quantes companyes més també seguiran el mateix estil de vida de Francesc. Ràpidament, l’Orde va creixent i s’estén per tot Europa. A poc a poc, a Francesc se li comencen a manifestar diverses malalties greus, entre elles la ceguesa, fins que es troba immers en un període d’abatiment i de desànim, en una nit fosca.
El setembre de 1224 es retira a la muntanya de l’Alverna, en un lloc apartat i solitari, per a fer pregària. El 14 de setembre experimenta la visió d’un serafí amb sis ales, amb l’aparença d’un home crucificat que fa que se li formin en peus i mans els signes dels claus com els de Jesús crucificat, i al costat una ferida.
Francesc ja no és el mateix, s’ha identificat plenament amb Jesucrist pobre i crucificat que ell tant estima. Ha tornat a recobrar la pau i l’alegria interior.
Francesc comença a viure els dos últims anys de la seva vida. És en aquest temps que compondrà el Càntic del germà sol, un gran cant de lloança a Déu per l’obra de la creació.
Arriba a Francesc la germana mort. Un dia, el metge, forçat per Francesc a dir la veritat, li confessa clarament que morirà a primers d’octubre. Francesc esclata de joia.
Francesc va morir cantant i lloant el Senyor, animant els germans a romandre fidels a Déu, a la pobresa, al seu ideal de vida… El dia 3 d’octubre, als 44 anys, és cridat pel Senyor a estar amb Ell per sempre. Havia acomplert la seva missió.
Germanes Clarisses de Reus
