Després d’una llarga malaltia, el dia de Sant Josep, Jordi Pifarré Amenós va lliurar la seva ànima a Déu als 77 anys, havent rebut conscientment i amb joia la Santa Unció, administrada per Mn. Xavier i Mn. Lucas. La missa exequial es va celebrar a la parròquia del Carme, la comunitat que el va acollir des de la seva conversió i a la qual es va lliurar amb generositat i fidelitat. La celebració va ser presidida pel rector, Mn. Xavier Navarro, i concelebrada per Mn. Adrián Burca i Mn. Lucas F. Evung.
En una homilia sentida i plena d’esperança, Mn. Lucas, que havia conegut en Jordi abans de la seva ordenació sacerdotal, el va recordar amb aquestes paraules: “en Jordi va viure amb la mirada posada en Déu, amb la confiança serena de qui sap que la vida no s’acaba, sinó que es transforma. Va comprendre que aquest moment no és una fi, sinó un encontre amb aquell Amic que sempre ens ha estimat. Va saber ‘estar en vetlla’ estimant la seva família, vivint la fe amb senzillesa i constància, i afrontant la malaltia amb una dignitat i una entrega que han deixat empremta. Fins i tot en la fragilitat, va mantenir viva la llum de l’esperança. Que la Mare de Déu del Carme, a qui tant estimava, l’acompanyi en aquest camí definitiu cap al Pare.”
La celebració va anar acompanyada a l’orgue per Lluís Climent. En acabar, es va llegir un emotiu text de Manolo Díaz, delegat de l’apostolat seglar, que va recordar amb estima i admiració la dedicació d’en Jordi als més desafavorits. Mentre el fèretre sortia del temple, el grup de música dels amics de la Montse va interpretar La vall del riu vermell, i les seves paraules “trobarem a faltar el teu somriure” van ressonar com un comiat ple d’afecte i gratitud.
En Jordi va créixer en el si d’una família no religiosa. Tot i haver rebut formació als Maristes durant la infantesa, aviat es va allunyar de la pràctica religiosa i va viure un temps d’agnosticisme marcat per una recerca que no acabava d’omplir-lo. Va ser a Poblet on va escoltar la crida de Jesús i va viure una experiència decisiva, que ell mateix comparava amb la de sant Pau, en fer la seva “segona” comunió, un dels dies més feliços de la seva vida. Providencialment, va entrar en contacte amb la parròquia del Carme on, de la mà de Mn. Joan Ramon Ezquerra i Mn. Joan Mora, va descobrir el Crist viu en la quotidianitat i el sentit profund de la caritat com a lliurament als altres.
Casat amb la Montse durant prop de cinquanta-tres anys, i pare de la Judith, la família va ser el centre i la llum de la seva vida. Després d’un temps treballant en l’empresa familiar, va desenvolupar la seva tasca al Bisbat de Lleida, etapa que ell mateix definia com “els millors anys de la meva vida”, i va aprendre a estimar profundament els mossens i l’Església.
Una greu malaltia, superada contra tot pronòstic després d’un mes en coma i vuit mesos d’ingrés a l’Hospital Clínic de Barcelona, va marcar un abans i un després de la seva vida. A partir d’aquell moment, en Jordi es va apropar encara més als malalts i als seus familiars, reconeixent-hi el Crist i anunciant l’Evangeli amb la seva pròpia vida. Malgrat les seqüeles irreversibles, va saber acceptar la seva nova realitat amb agraïment, sentint-se profundament estimat i fent de la malaltia una ofrena a Déu. Va aprendre a viure l’ara i aquí, preparant-se amb serenor per al tram final de la seva vida, en coherència amb la seva fe, estimant Jesús i Maria —especialment la Mare de Déu del Carme—, la seva família i tots aquells que formaven part del seu camí.
Amb gran entusiasme, va impulsar el Grup de Bíblia i Pregària de la parròquia, sembrant la Paraula de Déu amb alegria i esperança. Per a ell, aquest grup era un espai viu on la Paraula es feia experiència: un lloc per aprendre a viure-la i compartir-la, amb la convicció profunda que Déu té molt a veure amb la nostra vida i que la nostra vida té molt a veure amb Déu.
També va col·laborar intensament amb la Fundació Jericó, sempre al costat de la seva estimada Montse. En els darrers anys, tot i les limitacions físiques, va continuar vinculat a la parròquia i a la comunitat, mantenint el contacte i rebent els sagraments a casa seva amb fidelitat. La seva vida ha estat plena d’amor i de caritat. La seva mort ens omple de tristesa, però també d’una gran esperança. Gràcies, Jordi. Sempre et recordarem.
