Una multitud de lleidatans hem anat a acomiadar al pare Joan Mora, el de la Parròquia del Carme, el fundador de Jericó, l’acollidor dels immigrants… i què més podríem dir d’ell: Ha estat per tots nosaltres un model de la caritat.
Allí a la catedral hi havien molt voluntaris que l’ajudaven: la Tània, la gitana viuda des de ben joveneta que dona de menjar cada dia a 150 famolencs, junt amb l’España el revolucionari que ha voltat mig món, que cuina per tota aquesta gent. Allí hi havia tanta gent que no havien sabut dir que no quan ell anava a demanar pels pobres. L’església era plena de latinos dels Andes, equatorians, bolivians, peruans etc. No hi faltaven els romanesos, i tants i tants…
Quan el veia pensava sempre en sant Pau, que en una d’aquelles cartes seves deia que un, encara que faci grandeses, parli molts idiomes, sigui molt bona persona… però no té caritat, no serveix per a res. Sí, ell fou el rei de la caritat. I la caritat sempre retorna en exemple i en agraïment. Certament, el local estava de gom a gom. I s’hi respirava allò que diu l’Evangeli de “la comunió dels sants” que traduït al llenguatge d’avui vol dir la fraternitat dels germans. És aquesta comunió la que ens fa germans, tinguem les idees que tinguem. I ell n’era un expert en aquesta virtut. Mai hi vaig veure un bri de sectarisme en la seva actuació. Era ecumènic, no pas teòric sinó practicant-ho en tot moment. Acollí als ortodoxes que no tenien local, promogué reunions per orar a Déu conjuntament amb els representants de tots els cultes… etc.
Els gitanos ho vam veure quan l’oncle Antonio Salazar va posar el crit al cel pels gitanets desvalguts als campaments, i fou ell amb el Bisbe, junt amb el Pedro, el pastor del culte evangèlic que hi van anar un hivern que estaven allí a temperatures sota zero. No va fer escarafalls amb qui, a l’hora de fer el bé. Per això no era un home perillós, perquè no feia més política que la caritat amb lletres grosses.
Quan el veies obrar entenies què volia dir ser “evangèlic”. Ell ho era: el missatge de la pau, la caritat i la humilitat que li sortia pels porus. Home sense terra, ja que el seu poble on va néixer, (Tragó de Noguera ja no existeix, va quedar soterrat en un pantà) no li calia ja que la terra de la gent que ell acollia era la seva terra. Un home de pau se n’ha anat. El recordarem, perquè ens ha demostrat que un sol home senzill pot fer molt. Només que ho demani a homes i dones com els que hi havia en aquella església, que ben segur que esperen que hi hagi algú com ell que passi al davant i “en comunió” s’hi apuntin i facin un treball comunitari exemplar com el que va fer ell.
Gràcies Pare Joan pel vostre exemple per al nostre “gaf” (poble).
Joan Argilès Ciscart, advocat
Nando Nouvilas Bautista, Associació gitana ”La veu del gaf”
Paco Salazar Gimenez, Associació Cultural gitana de Lleida
