Dins del marc de la Setmana de la Família que cada any organitza la Delegació de Família i Vida del nostre bisbat, la parròquia del Carme ha organitzat una xerrada-col•loqui a càrrec de Mn. Joan.
A partir de la premissa “val més una persona que totes les riqueses” Mn. Joan s’ha referit inicialment a dos símptomes que fan veure la crisi actual que pateix l’educació: les actuacions d’empreses que anteposen els beneficis a l’atenció als empleats, i les recomanacions als assistents socials de no deixar-se influir per la problemàtica de les persones que atenen.
Contràriament, els col•lectius socials tenim present el sentiment de compassió del germà.
Què vol dir educar? Tot donant resposta a aquesta qüestió fonamental ha ressaltat la unicitat de cada persona i la responsabilitat que té l’educador en ajudar-la a descobrir les seves potencialitats i promoure el seu desenvolupament, ja que la paraula educar prové del llatí, educere, traure a fora. La promoció de “l’altre” és un compromís particular adquirit dels esposos en contraure matrimoni.
Tots som educadors i educands. Avui en dia, però, en general s’abdica d’aquesta tasca i desapareix la unitat d’acció –pares (pare i mare), mestres, Església- que hi havia en el passat, tan necessària per a desenvolupar una educació reeixida en els més petits. Ben al contrari, abunden les influències alienes que arriben als infants i joves, i no sempre són positives.
Els joves no són dolents. Nosaltres, en canvi, som febles. Els pares de les darreres generacions han contemplat i protegit els seus fills; tot procurant el seu benestar els han estalviat l’esforç personal. La conseqüència ha estat el desenvolupament de la “fera”, amb un nivell creixent d’exigència insaciable. Tot rebaixant el sostre educatiu s’ha arribat a la generació del “Ni… Ni…” (ni treballo ni estudio).
A la pregunta “Com t’agradaria que fos el teu fill?” els pares responen: treballador, responsable i alegre (il•lusionat). Els anem educant en l’esforç? Si no cultivem en ells les formes d’educació no creixeran com a persones. Sense esforç, difícilment podran tirar endavant. La crisi que vivim actualment és una crisi de valors: crisi de persones que no han cultivat els valors. Les diversions al servei del jovent procuren majorment el benefici econòmic, i no el bé de la persona.
Amb tot nosaltres només hem de donar resposta als problemes que estan al nostre abast, seguint les premisses següents:
- Anar al davant amb l’exemple: honradesa, coherència…
- Dialogar sense imposar: una oferta agradable i animar a seguir-la, sense privar de l’esforç (sense esforç no hi ha res).
- Respectar la llibertat, què és el més sagrat de la persona.
- L’aportació cristiana a l’educació: l’acció de Déu –l’Esperit Sant-, capaç de tocar la llibertat i la consciència de les persones i reconduir la seva vida. L’ajuda de Déu sempre és imprescindible. Hem de tallar les amarres per a deixar-nos guiar per la seva acció. També la sociabilitat ens ajuda a obrir-nos als altres.
.JPG)
.JPG)
