Bisbe Daniel Palau: “No podem renunciar a la nostra identitat, però tampoc al diàleg amb tothom”
A un mes de la seva ordenació episcopal, Daniel Palau, bisbe electe de Lleida, ha visitat La Rebotiga de Catalunya Religió per conversar a fons sobre el seu recorregut, les seves conviccions i els reptes que l’esperen al capdavant d’una diòcesi marcada per la ruralitat, la immigració i la pluralitat social i eclesial.
El nou bisbe de Lleida es mostra disposat a escoltar, dialogar i caminar al costat de la gent: “La vida és servei, no promoció personal”
“No perdem la pau: això és un criteri de discerniment molt profund”, explicava Palau sobre el procés que l’ha dut a acceptar el nomenament. “Jo m’havia proposat viure la meva vida com un servei, i aquesta crida arriba com un nou pas en aquest camí”.
L’escolta i la proximitat
El nou bisbe de Lleida no defuig les responsabilitats, però tampoc es presenta com un gestor distant. “Més que administrar, el que cal és escoltar. No augmentar la distància entre el poble i el bisbe”, defensa. I afegeix: “Les portes han d’estar obertes. Tant per a un grup de catequesi com per a una parella que es vol casar”.
Amb una trajectòria acadèmica sòlida —amb estudis a Roma, anys a la Facultat de Teologia i al Seminari—, Palau ha estat fins ara rector a Corbera i degà a l’Ateneu Universitari Sant Pacià. Ara, però, sent que arriba l’hora d’un nou servei. “La vida no és un premi. Ser bisbe no és una condecoració, és una missió”.
En les primeres visites a la diòcesi, Palau ha copsat una realitat viva però també fràgil. “Hi ha gent jove, voluntariat, molta feina feta des de Càritas i les parròquies”, diu. Però també detecta una doble problemàtica: la despoblació rural i els fluxos migratoris estacionals, especialment en la campanya de la fruita. “Cal conèixer més a fons aquesta realitat i dignificar-la. Són persones i cal respectar-les”, afirma.
El Bisbat de Lleida, diu, combina una capital activa amb molts pobles petits i disseminats: “No podem oblidar els marges. Són part fonamental del nostre testimoni evangèlic”.
Palau ha escollit com a lema episcopal “Rebeu l’Esperit Sant”, en referència a l’evangeli de Joan. Per ell, és més que una frase: “És un impuls missioner i un senyal d’esperança. Ens recorda que no podem fer camí sols, que cal caminar guiats per l’Esperit i en comunitat”.
Reconeix que el repte és gran, però també es mostra confiat: “Jesús ens proposa allò que podem assumir. I no ho fem sols”.
Català, pluralitat i noves generacions
Sobre la situació del català a l’Església i en especial a Lleida, Palau és clar: “La llengua ens defineix i no hi podem renunciar. Però no l’hem d’imposar. Cal oferir-la des del primer moment, com un acte d’acollida”.
També aborda amb naturalitat la diversitat interna de l’Església i el perfil canviant del jovent cristià: “No hem de posar res al Crist. Cadascú camina amb els seus ritmes, però tots som d’una mateixa família”. I afegeix: “Hi ha molt soroll a les xarxes, i els joves necessiten espais de llibertat, responsabilitat i confiança”.
Compromís social i presència pública
Palau defensa una Església compromesa amb els més vulnerables i que no defugi el diàleg amb la societat i la política: “Ens toca acompanyar els cristians que treballen al servei públic i fer-nos entendre sense perdre la identitat”.
Reivindica la “bona política” de què parla el papa Francesc: aquella que neix de l’amor i busca el bé comú. “Nosaltres no ens podem permetre ser indiferents al patiment o a la desigualtat. Però tampoc podem caure en la crispació o l’exclusió”.
“No podem renunciar al diàleg”, insisteix. “Jesús es va aturar a escoltar la dona samaritana. També nosaltres hem d’aturar-nos, acollir i dialogar”.
Sobre si l’Església ha perdut veu en l’espai públic, respon: “Si ens conviden, hi serem. I si no ens conviden, també hem de trobar com fer-nos presents sense imposar-nos”.
Preguntat amb to més personal sobre si ser bisbe implica solitud, Palau somriu: “Jesús tenia amics. I el bisbe també. Els amics són part de l’Evangeli viscut”. I afegeix: “Jo continuaré el meu grup de revisió de vida. No vull caminar sol”.
Bisbe Daniel Palau: “Em costarà reconèixer-me com a bisbe”
Daniel Palau (Barcelona, 1972) va ser designat bisbe de Lleida el passat 21 de maig. En unes setmanes, el 19 de juliol, serà ordenat a la Catedral de Lleida i prendrà possessió de la nova responsabilitat. Viu aquests dies amb una barreja de neguit i il·lusió, i també amb pena de deixar enrere les seves parròquies de Corbera i les seves responsabilitats acadèmiques. Ho explica a una entrevista al bisbat de Lleida.
Ara que ja ha passat un temps des que es va fer públic el seu nomenament com a bisbe de la diòcesi de Lleida, com se sent?
Em sento amb ganes de començar. Vull aterrar al territori, conèixer als feligresos, la gent i la realitat de Lleida. Me la vull estimar i espero que apropant-me a la gent sigui un bon inici. Això sí, sense perdre el rumb. Jesús es manifesta misteriosament en la vida de cadascú i descobrir-lo demana temps. No vull res més que la felicitat de la meva gent.
Què li ha dit la seva família i la gent del seu entorn?
Els pares estan al cel. Tinc un germà casat que viu als EUA amb la seva família. Ell es va quedar sorprès, tenia moltes ganes d’estar al meu costat i vam plorar perquè ens vam recordar dels pares. Evidentment el 19 de juliol seran a Lleida a l’ordenació. També tinc familiars per part de pare a Vimbodí que estan molt contents i altres per part de mare a Barcelona que també ho estan, però a la vegada hi ha un sentiment de distanciament i pèrdua perquè marxo del que ja coneixien i tenien per habitual. De fet, això és el que ha passat amb les meves parròquies de Corbera. Hi ha cert “dol”, però generalment estan agraïts pels 12 anys que hi he estat. A més, tothom vol venir a l’ordenació i mínim ja hi ha tres autocars plens. També he rebut felicitacions d’amics i coneguts d’Espanya, Itàlia, Alemanya, Argentina, Perú, Guatemala i d’altres països.
Ens va explicar que no coneixia gran cosa de Lleida. Ha tingut temps de començar a posar-se al dia?
Vull conèixer bé la història de la ciutat i de tot el bisbat, així com les comunitats religioses i la cultura. M’estimaré Lleida, no ho dubto. M’agradarà poder anar, amb discreció, a veure els equips esportius locals i totes les activitats culturals que es proposin.
Què ha de fer ara abans de ser Bisbe?
És un canvi fort. He de deixar el Deganat de la Facultat de Teologia. Quan hi hagi un nou rector per les parròquies de Corbera, deixar ben tancat el traspàs i, d’altra banda, em sap greu haver de deixar una entitat cultural de música que vaig crear amb uns amics, ‘Sons de Corbera’. Llavors, he d’instal·lar-me a Lleida i, com he dit, conèixer la gent. Estic segur que Nostre Senyor no s’amaga i el continuarem trobant i descobrint.
Com espera el dia de l’ordenació episcopal el 19 de juliol?
És una sensació de molta responsabilitat. Vull fer-ho bé. Aniré de recés a Poblet, que és on va créixer la meva vocació, per estar en silenci i resar. De moment no me la imagino. Potser em fa més respecte perquè hi ha més expectativa pel desig de fer-ho bé i no decebre. Em costarà reconèixer-me com a bisbe. Al principi serà una mica difícil tot plegat, la novetat porta això. Com he dit, sempre m’ha agradat estar a prop de la gent i vull continuar així: compartir la fe i la vida. No tinc cap altre projecte que viure l’evangeli al costat de la gent. A més a més, també hi ha persones que viuen l’Evangeli sense saber-ho massa i se’ls ha d’acompanyar i fer-los veure que no estan tan lluny de Déu. Cada persona és un misteri.
Arriba en un moment en què a la diòcesi de Lleida hi ha uns 80 mossens i la meitat tenen més de 70 anys. Com podem afrontar la falta de vocacions?
De vocacions a la vida cristiana n’existeixen, però la cultura de l’entrega i del servei està perjudicada perquè vivim temps marcats per l’egoisme. Es tracta de redescobrir i posar en valor el que la gent gran ha fet per nosaltres. És important apropar-nos a les escoles i a les parròquies i algú, segur, que tornarà a plantejar-s’ho.
Quines són les seves aficions?
Anar amb bicicleta. He practicat diversos esports, però el de bici de carretera és el que més s’ha quedat, tot i que el de muntanya també. M’agrada la música, com el piano i el violí; llegir, passejar i xerrar. Si em recomanen una sèrie de televisió, la miro. Ara estic veient The Chosen, però els llibres van abans. Pel que fa a les xarxes, no en tinc. Mai m’ha cridat l’atenció, però m’ho puc pensar. M’agrada més parlar amb la gent cara a cara.
