CATEQUESIS DEL PAPA LLEÓ XIV: EL CONCILI VATICÀ II A TRAVÉS DELS SEUS DOCUMENTS

En l’Audiència general del dimecres 7 de gener de 2026, el papa Lleó XIV ha anunciat una nova sèrie de catequesis sobre el Concili Vaticà II i els seus documents. Les oferim traduïdes al català per Josep M. Torrents (Catalunya Religió).

• Catequesi introductoria (7 gener)

I. Constitució dogmàtica Dei Verbum

1. Déu parla als homes com a amics (14 gener)
2. Jesucrist, revelador del Pare (21 gener)
3. Un únic dipòsit sagrat. La relació entre Escriptura i Tradició (28 gener)
4. La Sagrada Escriptura: Paraula de Déu en paraules humanes (4 febrer)
5. La Paraula de Déu en la vida de l’Església (11 de febrer)

II. Constitució dogmàtica Lumen gentium

• 1. El misteri de l’Església, sagrament de la unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà (18 febrer)
• 2. L´Església, realitat visible i espiritual (4 març)
• 3. La Iglesia, poble de Déu (11 març)
• 4. L’Església poble sacerdotal i profètic (18 març)
• 5. Sobre el fonament dels Apòstols. L’Església en la seva dimensió jeràrquica (25 març)
• 6. Piedres vives en l’Església i testimonis al món: els laics al poble de Déu (1 abril)
• 7. La santedat i els consells evangèlics a l’Església (8 abril)
• 8. L’ Església, pelegrina per la història cap a la pàtria celestial (6 maig)
• 9. La Verge Maria, model de l’Església (13 maig)

Catequesi introductòria

Estimats germans i germanes, bon dia i sigueu benvinguts!

Després de l’any jubilar, durant el qual ens hem centrat en els misteris de la vida de Jesús, comencem una nova sèrie de catequesis dedicades al Concili Vaticà II i a la relectura dels seus Documents. Es tracta d’una ocasió preciosa per redescobrir la bellesa i la importància d’aquest esdeveniment eclesial. Sant Joan Pau II, al final del Jubileu, del 2000, va afirmar: «Sento més el deure de mostrar el Concili, com la gran gràcia de la qual l’Església s’ha beneficiat al segle XX» (Cart. ap. Novo millennio ineunte, 57).

Juntament amb l’aniversari del Concili de Nicea, el 2025 hem commemorat el seixantè aniversari del Concili Vaticà II. Tot i que el temps que ens separa d’aquest esdeveniment no és molt llarg, és igualment cert que la generació dels Bisbes, teòlegs i creients del Vaticà II avui ja no és amb nosaltres. Per tant, si bé sentim la crida a no extingir la seva profecia i de continuar buscant maneres i mitjans per implementar les seves idees, serà important tornar a conèixer-lo de prop, i fer-ho no a través de rumors o de les interpretacions que s’han fet, sinó rellegint els seus Documents i reflexionant sobre el seu contingut. Es tracta de fet que el Magisteri segueix essent encara l’estrella polar del camí de l’Església. Com va ensenyar Benet XVI, «amb el pas dels anys els documents no han perdut actualitat; els seus ensenyaments es revelen particularment pertinents en relació amb les noves necessitats de l’Església i de la societat present globalitzada» (Primer missatge  després de la Missa amb els Cardenals electors, 20 abril 2005).

Quan el Papa Sant Joan XXIII va obrir les sessions, l’11 d’octubre del 1962, en va parlar com de l’aurora d’un dia de llum per a tota l’Església. L’obra dels nombrosos Pares convocats, procedents d’Esglésies de tots els continent, va preparar eficaçment el camí per a una nova era eclesial. Després d’una rica reflexió bíblica, teològica i litúrgica que va abastar el segle XX, el Concili Vaticà II va redescobrir el rostre de Déu com a Pare que, en Crist, ens crida a ser fills seus; va mirar l’Església a la llum de Crist, la llum del poble, com un misteri de comunió i sagrament d’unitat entre Déu i el seu poble; va iniciar una important reforma litúrgica posant al centre el misteri de la salvació i la participació activa i conscient de tot el Poble de Déu. Al mateix temps, ens ha ajudat a obrir-nos al món i a abraçar els canvis i els reptes de l’era moderna a través del diàleg i la corresponsabilitat, com una Església que desitja obrir els braços a la humanitat, fer-se ressò de les esperances i de les angoixes dels pobles i col·laborar en la construcció d’una societat més justa i més  fraternal.

Gràcies al Concili Vaticà II, «l’Església esdevé paraula; l’Església esdevé missatge; l’Església esdevé conversa» (S. Paolo VI, Cart. enc. Ecclesiam suam, 67), comprometent-se a buscar la veritat a través de l’ecumenisme, del diàleg interreligiós i del diàleg amb les persones de bona voluntat.

Aquest esperit, aquesta actitud interior, ha de caracteritzar la nostra vida espiritual i l’acció pastoral de l’Església, ja que hem d’implementar encara més plenament la reforma eclesial de manera ministerial i, davant dels reptes actuals, estem cridats a ser intèrprets atents dels signes dels temps, joiosos anunciadors de l’Evangeli, testimonis valents de justícia i de pau. Mons. Albino Luciani, futur Papa Joan Pau I, de Bisbe de Vittorio Veneto, a l’inici del Concili va escriure profèticament: «Com sempre  cal crear no tant la necessitat d’organismes o mètodes o estructures, sinó una santedat més profunda i estesa. […] Potser els fruits òptims i abundants d’un Concili es vegin segles després i madurin superant laboriosament contrastos i situacions adverses». [1] Redescobrir el Concili, per tant, com va afirmar el Papa Francesc, ens ajuda a «restaurar la primacia de Déu i a una Església que està boja d’amor pel seu Senyor i per tots els homes estimats per Ell» ( Homilia en el 60è aniversari de l’inici del Concili Vaticà II, 11 d’octubre 2022).

Germans i germanes, allò que Sant Pau VI va dir als Pares conciliars en acabar la seva tasca, continua essent per a nosaltres avui, un criteri d’orientació; va afirmar que era l’hora de marxar, de deixar l’assemblea conciliar per anar a l’encontre de la humanitat i portar-li la bona nova de l’Evangeli, sabent que havien viscut un temps de gràcia en què es trobaven passat, present i futur: «El passat: perquè l’Església de Crist està reunida aquí, amb la seva tradició, la seva història, els seus Concilis, els seus Doctors, els seus Sants. […] El present: perquè ens deixem els uns als altres per anar vers el món d’avui, amb les seves misèries, els seus dolors, els seus pecats, però també amb les seves prodigioses conquestes, els seus valors, les seves virtuts. […] El futur, finalment, hi és, en la crida imperiosa dels pobles per una major justícia, en la seva voluntat de pau, en la seva set conscient o inconscient d’una vida superior: precisament la que l’Església de Crist els pot i els vol donar» (S. Pau VI, Missatge als Pares conciliars, 8 desembre 1965).

També és el mateix par a nosaltres. Acostant-nos als Documents del Concili Vaticà II i redescobrint-ne la profecia i l’actualitat, acollim la rica tradició de la vida de l’Església i, al mateix temps, preguntem-nos sobre el present i renovem l’alegria de córrer a l’encontre del món per portar-li l’Evangeli del regne de Déu, regne d’amor, de justícia i de pau.

1. Déu parla als homes com a amics

Hem començat el cicle de catequesis sobre el Concili Vaticà II. Avui comencem a aprofundir la Constitució dogmàtica Dei Verbum sobre la divina Revelació. Es tracta d’un dels documents més bonics i més importants de les sessions del Concili i, per introduir-lo, ens pot ser útil recordar les paraules de Jesús: «Ja no us dic servents, perquè el servent no sap el que fa el seu amo; però jo us he anomenat amics, perquè tot el que he sentit del meu Pare us ho he fet saber a vosaltres» (Jn 15,15). Aquest és un punt fonamental de la fe cristiana, que Dei Verbum ens recorda: Jesucrist transforma radicalment la relació de l’home amb Déu, d’ara endavant serà una relació d’amistat. Per això, l’única condició de la nova aliança és l’amor.

Sant Agustí, en el comentari d’aquest passatge del Quart Evangeli, insisteix en la perspectiva de la gràcia, que només ens pot fer amics de Déu en el seu Fill (Comentari a l’Evangeli de Joan, Homilia 86). De fet, un antic proverbi deia: “Amicitia aut pares invenit, aut facit”, “l’amistat o neix entre iguals, o els fa iguals”. No som iguals a Déu, sinó que Déu mateix ens fa iguals a Ell en el seu Fill.

Per això, com ho podem veure al llarg de tota l’Escriptura, en l’Aliança hi ha un primer moment de distància, en el pacte entre Déu i l’home, que roman sempre asimètric: Déu és Déu i nosaltres som criatures; però, amb la vinguda del Fill en la carn humana, l’Aliança s’obre al seu objectiu final: en Jesús, Déu ens fa fills i ens crida a convertir-nos semblants a Ell en la nostra fràgil humanitat. La nostra semblança amb Déu, doncs, no s’aconsegueix mitjançant la transgressió i el pecat, com suggereix la serp a Eva (cf. Gen 3,5), sinó en la relació amb el Fill fet home.

Les paraules del Senyor Jesús que hem sentit – “us he anomenat amics” – es repeteixen precisament en la Constitució Dei Verbum, que afirma: «Amb aquesta Revelació, de fet, Déu invisible (cf. Col 1,15; 1Tm 1,17) pel seu gran amor parla als homes com a amics (cf. Es 33,11; Jn 15,14-15) i viu entre ells (cf. Bar 3,38), per convidar-los i admetre’ls a la comunió amb Ell» (n. 2). El Déu del Gènesi ja vivia amb els nostres pares, dialogant amb ells (cf. Dei Verbum, 3); i quan amb el pecat aquest diàleg s’interromp, el Creador no deixa de cercar la trobada amb les seves criatures i d’establir amb elles una trobada de tant en tant. En la Revelació cristiana, quan Déu ve a buscar-nos fent-se carn en el seu Fill, el diàleg que s’havia interromput es reprèn de manera definitiva: l’Aliança és nova i eterna, res no ens pot separar del seu amor. La Revelació de Déu, per tant, té el caràcter dialogant de l’amistat i, com succeeix en l’experiència de l’amistat humana, no tolera el silenci, sinó que s’alimenta de l’intercanvi de paraules veritables.

La Constitució Dei Verbum ens recorda també això: Déu ens parla. És important comprendre la diferència entre les paraules i la xerrameca: aquesta última es queda en la superfície i no arriba a la comunió entre les persones, mentre que en les relacions autèntiques, la paraula no serveix només per intercanviar-se informació i notícies, sinó per a revelar qui som. La paraula posseeix una dimensió reveladora que crea una relació amb l’altre. Així, parlant-nos, Déu es revela a nosaltres com un Aliat, que ens invita a l’amistat amb Ell.

Des d’aquesta perspectiva, la primera actitud que hem de conrear és l’escolta, perquè la Paraula divina pugui penetrar en les nostres ments i en els nostres cors; al mateix temps, estem cridats a parlar amb Déu, no per comunicar-li el que Ell ja coneix, sinó per revelar-nos a nosaltres mateixos.

D’aquí la necessitat de la pregària, en la qual estem convidats a viure i a cultivar l’amistat amb el Senyor. Això s’aconsegueix principalment en la pregària litúrgica i comunitària, on no decidim què hem d’escoltar de la Paraula de Déu, sinó que és Ell mateix qui ens parla a través de l’Església; a més, es realitza en l’oració personal, que té lloc en la interioritat del cor i de la ment. No pot mancar, durant el dia i durant la setmana del cristià, el temps dedicat a la pregària, a la meditació i a la reflexió. Només quan parlem amb Déu, podem també parlar d’ Ell.

La nostra experiència ens diu que les amistats poden acabar amb un gest sorollós de ruptura, o bé per una sèrie d’oblits quotidians, que refreden la relació fins a perdre-la. Si Jesús ens crida a ser amics, no ignorem aquesta crida. Acollim-la, tinguem cura d’aquesta relació i descobrirem que l’amistat amb Déu és la nostra salvació.

2. Jesucrist, revelador del Pare

Continuem les catequesis sobre la Constitució dogmàtica Dei Verbum del Concili Vaticà II, sobre la divina revelació. Hem vist que Déu  es revela en un diàleg d’aliança, en el qual s’adreça a nosaltres com a amics. Es tracta doncs d’un coneixement relacional, que no comunica només idees, sinó que comparteix una història i crida a la comunió en la reciprocitat. El compliment d’aquesta revelació es realitza en una trobada històrica i personal en què Déu mateix es dona a nosaltres, fent-se present, i nosaltres ens descobrim coneguts en la nostra veritat més profunda. És el que va passar en Jesucrist. El Document afirma que la veritat íntima tant de Déu com de la salvació de la humanitat resplendeix a nosaltres en Crist, que és al mateix temps el mediador i la plenitud de tota revelació (cf. DV, 2).

Jesús ens revela el Pare implicant-nos en la pròpia relació amb Ell. En el Fill enviat per Déu Pare «els homes […] es poden presentar al Pare en l’Esperit Sant i són fets participants de la naturalesa divina» (ibid.). Per tant arribem al ple coneixement de Déu entrant en la relació del Fill amb el seu Pare, en virtut de l’acció de l’Esperit. L’evangelista Lluc ho testifica, per exemple, quan ens explica la pregària de joia del Senyor: «En aquella mateixa hora Jesús es va alegrar en l’Esperit Sant i va dir: “Et dono gràcies, oh Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i als entesos i les has revelades als petits. Sí, oh Pare, perquè així ho has decidit amb la teva bona voluntat. Totes les coses m’han estat donades pel meu Pare i ningú sap qui és el Fill, excepte el Pare, ni qui és el Pare, excepte el Fill i aquell a qui el Fill ho vulgui revelar”» (Lc 10,21-22).

Gràcies a Jesús coneixem Déu tal com Ell ens coneix (cf. Gal 4,9; 1Cor 13,13). En efecte, en Crist, Déu se’ns ha comunicat a nosaltres i, al mateix temps, ens ha manifestat la nostra veritable identitat de fills, creats a imatge del Verb. Aquest «Verb etern il·lumina tots els homes» (DV, 4) revelant la seva veritat en la mirada del Pare: «El teu Pare, que veu en el secret, et recompensarà» (Mt 6,4.6.8), diu Jesús; i afegeix que «el Pare coneix les nostres necessitats (cf. Mt 6,32). Jesucrist és el lloc on reconeixem la veritat de Déu Pare mentre ens descobrim coneguts per Ell com a fills en el Fill, cridats al mateix destí de vida plena. Escriu Sant Pau: «Quan va arribar la plenitud del temps, Déu va enviar el seu Fill, […] perquè rebéssim l’adopció com a fills. I que vosaltres sou fills ho prova el fet que Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que crida: “Abbà! Pare!”» (Gal 4,4-6).

En definitiva, Jesucrist revela el Pare a través de la seva pròpia humanitat. Precisament perquè és el Verb encarnat que habita entre els homes, Jesús ens revela Déu a través de la seva pròpia i íntegra humanitat: «Per tant – diu el Concili –, veient en qui es veu el Pare (cf. Jn 14,9), amb tota la seva presència i manifestació, amb les paraules i les obres, amb els seus signes i miracles, i sobretot amb la seva mort i gloriosa resurrecció dels morts, i finalment amb l’enviament  de l’Esperit de la veritat, la revelació» (DV, 4). Per conèixer Déu en Crist hem d’acollir la seva humanitat integral: la veritat de Déu no es revela plenament on es treu algun aspecte humà, així com la integritat de la humanitat de Jesús no disminueix la plenitud del do diví. És la humanitat integral de Jesús la que ens duu la veritat del Pare (cf. Jn 1,18).

Allò que ens salva i ens convoca no són només la mort i la resurrecció de Jesús, sinó la seva mateixa persona: el Senyor que s’encarna, neix, cura, ensenya, pateix, mor, ressuscita i roman entre nosaltres. Per tant, per honorar la grandesa de l’Encarnació, no n’hi ha prou amb considerar Jesús com el canal de transmissió de veritats intel·lectuals. Si Jesús té un cos real, la comunicació de la veritat de Déu es realitza en aquell cos, amb la seva pròpia manera de percebre i sentir la realitat, amb la seva manera d’habitar el món i de travessar-lo. Jesús mateix ens invita a compartir la seva mirada sobre la realitat: «Mireu els ocells del cel – diu –: no sembren ni seguen, ni recullen en graners; i el vostre Pare del cel els alimenta. No valeu vosaltres més que ells?» (Mt 6,26).

Germans i germanes, seguint fins al final el camí de Jesús, arribem a la certesa que no hi ha res que ens pugui separar de l’amor de Déu: «Si Déu és amb nosaltres – escriu també Sant Pau –, qui estarà contra nosaltres? Ell, que no ha estalviat ni al seu propi Fill, […] no ens donarà també totes les coses amb Ell?» (Rm 8,31-32). Gràcies a Jesús, el cristià coneix Déu Pare i s’abandona a Ell amb confiança.

3. Un únic dipòsit sagrat. La relació entre Escriptura i Tradició

Continuant la lectura de la Constitució conciliar Dei Verbum sobre la divina Revelació, avui reflexionem sobre la relació entre la Sagrada Escriptura i la Tradició. Podem prendre dues escenes evangèliques com a teló de fons. En la primera, que té lloc al Cenacle, Jesús, en el seu gran discurs-testament adreçat als deixebles, afirma: «Us he dit aquestes coses mentre encara soc amb vosaltres. Però el Paràclit, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en el meu nom, ell us ho ensenyarà tot i us recordarà tot el que us he dit. […] Quan vindrà ell, l’Esperit de la veritat, us guiarà a tota la veritat». (Jn 14,25-26; 16,13).

La segona escena, però, ens porta als turons de Galilea. Jesús ressuscitat s’apareix als deixebles, que estan sorpresos i dubtosos, i els dona una ordre: «Aneu i feu deixebles de tots els pobles, […] ensenyant-los a observar tot el que jo us he manat» (Mt 28,19-20). Ambdues escenes mostren clarament la connexió que hi ha entre la paraula pronunciada per Crist i la seva difusió al llarg dels segles. 

Això és el que afirma el Concili Vaticà II recorrent a una imatge suggestiva: «La sagrada Escriptura i la sagrada Tradició estan estretament relacionades i es comuniquen entre si. Perquè ambdues flueixen de la mateixa font divina, formen en cert sentit un tot i tendeixen a la mateixa fi» (Dei Verbum, 9). La Tradició eclesial s’estén al llarg de la història a través de l’Església que guarda, interpreta, encarna la Paraula de Déu. El Catecisme de l’Església Catòlica (cf. n. 113) fa referència, en aquest sentit, a un lema dels Pares de l’Església: «La Sagrada Escriptura s’escriu en el cor de l’Església abans de ser escrita en instruments materials», és a dir, en el text sagrat.

Seguint les paraules de Crist citades anteriorment, el Concili afirma que «la Tradició d’origen apostòlic avança en l’Església amb l’assistència de l’Esperit Sant» (DV, 8). Això es produeix amb la plena comprensió a través de «la reflexió i l’estudi dels creients», mitjançant l’experiència que neix d’«una més profunda intel·ligència de les coses espirituals» i, sobretot, amb la predicació dels successors dels apòstols que han rebut «un carisma segur de veritat». En resum, «l’Església en la seva doctrina, en la seva vida i en el seu culte, perpetua i transmet a totes les generacions tot el que ella creu» (ibid.).

En aquest sentit, és famosa l’expressió de Sant Gregori Magne: «La Sagrada Escriptura creix amb els qui la llegeixen». [1] I Sant Agustí ja havia afirmat que «només hi ha un discurs de Déu que es desenvolupa en tota l’Escriptura i només hi ha una Paraula que ressona en els llavis de tants sants». [2] La Paraula de Déu, per tant, no és fossilitzada sinó que és una realitat viva i orgànica que es desenvolupa i creix en la Tradició. Aquesta, gràcies a l’Esperit Sant, la comprèn en la riquesa de la seva veritat i l’encarna en les coordenades mutants de la història.

En aquest sentit, és suggestiva la proposta del sant Doctor de l’Església John Henry Newman, en la seva obra titulada El desenvolupament de la doctrina cristiana. Ell afirmava que el cristianisme, ja sigui com a experiència comunitària, ja sigui com a doctrina, és una realitat dinàmica, de la manera indicada pel mateix Jesús en les paràboles de la llavor (cf.  Mc 4,26-29): una realitat viva que es desenvolupa gràcies a una força vital interior. [3]

L’apòstol Pau, exhorta diverses vegades el seu deixeble i col·laborador Timoteu: «Timoteu, guarda el dipòsit que t’he confiat» (1Tm 6,20; cf. 2Tm 1,12.14). La Constitució dogmàtica Dei Verbum fa ressò d’aquest text paulí quan afirma: «La sagrada Tradició i la sagrada Escriptura formen un únic dipòsit de la Paraula de Déu confiat a l’Església», interpretat pel «magisteri viu de l’Església, l’autoritat de la qual s’exerceix en nom de Jesucrist» (n. 10). “Dipòsit” és un terme que, en la seva forma original, és de naturalesa jurídica i imposa al dipositari el deure de conservar el contingut, que en aquest cas és la fe, i transmetre’l intacte.

El “dipòsit” de la Paraula de Déu està avui en les mans de l’Església i tots nosaltres, en els diversos ministeris eclesials, hem de continuar guardant-lo en la seva integritat, com una estrella polar per al nostre camí en la complexitat de la història i de l’existència.

En conclusió, estimats, escoltem una altra vegada la Dei Verbum, que exalta l’entrellaçament entre la Sagrada Escriptura i la Tradició: aquestes – afirma – estan tan connectades i unides entre si que no poden existir independentment, i juntes, a la seva manera, sota l’acció d’un únic Esperit Sant, contribueixen  eficaçment a la salvació de les ànimes (cf. n. 10).

4. La Sagrada Escriptura: Paraula de Déu en paraules humanes

La Constitució conciliar Dei Verbum, sobre la qual hem estat reflexionant aquestes setmanes, indica que la Sagrada Escriptura, llegida en la Tradició viva de l’Església, és un espai privilegiat de trobada en què Déu continua parlant als homes i a les dones de tots els temps, perquè, escoltant-lo, el puguin conèixer i estimar. Els textos bíblics, però, no van ser escrits en una llengua celestial o sobrehumana. Com també ens ensenya la realitat quotidiana, dues persones que parlen llengües diferents no s’entenen, no poden entrar en diàleg, no poden establir una relació. En alguns casos, fer-se entendre per l’altre és un primer acte d’amor. Per aquesta raó Déu tria parlar fent servir llenguatges humans i, així, diversos autors, inspirats per l’Esperit Sant, han escrit els textos de la Sagrada Escriptura. Com recorda el document conciliar, «les paraules de Déu, expressades en llenguatge humà, s’han fet semblants a la parla humana, així com la Paraula del Pare etern, havent assumit les febleses de la naturalesa humana, es va fer semblant a l’home» (DV, 13). Per tant, no és només en el seu contingut, sinó també en el llenguatge, on l’Escriptura revela la condescendència misericordiosa de Déu envers els homes i el seu desig d’apropar-s’hi.

Al llarg de la història de l’Església, s’ha estudiat la relació que hi ha entre l’Autor diví i els autors humans dels textos sagrats. Durant diversos segles, molts teòlegs s’han preocupat de defensar la inspiració divina de la Sagrada Escriptura, considerant gairebé els autors humans només com a instruments passius de l’Esperit Sant. En temps més recents, la reflexió ha revaluat la contribució dels hagiògrafs en la redacció dels textos sagrats, fins al punt que el document conciliar parla de Déu com «autor» principal de la Sagrada Escriptura, però també anomena els hagiògrafs «veritables autors» dels llibres sagrats (cf. DV, 11). Com observava un agut exegeta del segle passat, «rebaixar l’activitat humana a la d’un simple copista no és glorificar l’obra divina». [1] Déu no mortifica mai l’ésser humà i les seves capacitats!

Si l’Escriptura és paraula de Déu expressada amb paraules humanes, qualsevol aproximació que descuidi o negui una d’aquestes dues dimensions resulta incompleta. D’això es desprèn que una correcta interpretació dels textos sagrats no pot ignorar l’ambient històric en que es van desenvolupar i les formes literàries utilitzades; de fet, la renúncia a l’estudi de les paraules humanes que Déu va utilitzar corre el risc de donar lloc a lectures fonamentalistes o espiritualistes de l’Escriptura, que en traeixen el significat. Aquest principi s’aplica també a l’anunci de la Paraula de Déu: si perd el contacte amb la realitat, amb les esperances i els sofriments dels homes, si fa servir un llenguatge incomprensible, poc comunicatiu o anacrònic, és ineficaç. En cada època l’Església està cridada proposar de nou la Paraula de Déu amb un llenguatge capaç d’encarnar-se en la història i d‘arribar als cors. Com recordava el Papa Francesc, «cada vegada que mirem de tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, surten nous camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents,  paraules plenes d’un significat renovat per al món actual». [2]

Igualment reduccionista, en canvi, és una lectura de l’Escriptura que descuida l’origen diví, i acaba entenent-la com un simple ensenyament humà, com quelcom que s’ha d’estudiar simplement des del punt de vista tècnic o com «simplement un text del passat». [3] Més aviat, sobretot quan es proclama en el context de la litúrgia, l’Escriptura està destinada a parlar als creients d’avui, a tocar la seva vida present amb els seus problemes, a il·luminar els passos a seguir i les decisions a prendre. Això només esdevé possible quan el creient llegeix i interpreta els textos sagrats sota la guia del mateix Esperit que els va inspirar (cf. DV, 12).

En aquest sentit, l’Escriptura serveix per nodrir la vida i la caritat dels creients, com recorda Sant Agustí: «Qui creu haver entès les divines Escriptures […], si mitjançant aquesta comprensió no pot construir l’edifici d’aquesta doble caritat, de Déu i del proïsme, encara no les ha enteses». [4] L’origen diví de l’Escriptura recorda també que l’Evangeli, confiat al testimoni dels batejats, tot i abraçar totes les dimensions de la vida i de la realitat, les transcendeix: no es pot reduir a un mer missatge filantròpic o social, sinó que és la proclamació joiosa de la vida plena i eterna, que Déu ens ha donat en Jesús.

Estimats germans i germanes, donem gràcies al Senyor perquè, en la seva bondat, no permet mai que en la nostra vida ens manqui l’aliment essencial de la seva Paraula i preguem perquè les nostres paraules, i encara més les nostres vides, no enfosqueixin l’amor de Déu que s’hi explica.

5. La Paraula de Déu en la vida de l’Església

En la catequesi d’avui, ens centrarem en la relació profunda i vital que hi ha entre la Paraula de Déu i l’Església, una connexió profunda de la Constitució conciliar Dei Verbum, al capítol sisè. L’Església és el lloc propi de la Sagrada Escriptura. Sota la inspiració de l’Esperit Sant, la Bíblia va néixer del poble de Déu  i està destinada al poble de Déu. En la comunitat cristiana ella té, per dir-ho així, el seu habitat: en la vida i en la fe de l’Església troba l’espai on revelar el seu sentit i manifestar la seva força. 

El Vaticà II recorda que «l’Església ha venerat sempre les divines escriptures com ho ha fet amb el Cos del Senyor, no ha deixat mai, sobretot en la sagrada litúrgia, d’alimentar-se del pa de vida en la taula de la Paraula de Déu així com del cos de Crist i d’oferir-lo als fidels». A més, «juntament amb la Sagrada Tradició, l’Església les ha considerades sempre i les considera com la regla suprema de la pròpia fe» (Dei Verbum, 21).

L’Església no deixa mai de reflexionar sobre el valor de les Sagrades Escriptures. Després del Concili, un moment molt important en aquest sentit ha estat l’Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes sobre el tema “La Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església”, l’octubre del 2008. El Papa Benet XVI va recollir el fruit d’aquesta reflexió en l’Exhortació post-sinodal Verbum Domini (30 de setembre 2010), on afirma: «El vincle intrínsec entre Paraula i fe posa en evidència que l’autèntica hermenèutica de la Bíblia només es pot trobar en la fe eclesial, que té el seu paradigma en el “sí” de Maria. […] El lloc originari de la interpretació de l’escriptura és la vida de l’Església» (n. 29).

En la comunitat eclesial l’Escriptura troba així el context per dur a terme la seva tasca específica i assolir el seu objectiu: donar a conèixer Crist i obrir el diàleg amb Déu. «La ignorància de l’Escriptura – de fet – és ignorància de Crist». [1] Aquesta cèlebre expressió de Sant Jeroni ens recorda l’objectiu final de la lectura i de la meditació de l’Escriptura: conèixer Crist i, a través d’Ell, entrar en relació amb Déu, relació que pot ser intensa com una conversació, un diàleg. I la Constitució Dei Verbum ens presenta la Revelació precisament com un diàleg, amb el qual Déu parla als homes com a amics (cf. DV, 2). Això passa quan llegim la Bíblia amb una actitud interior de pregària: aleshores Déu ve a trobar-nos i entra en conversa amb nosaltres.

La Sagrada Escriptura, confiada a l’Església i guardada i explicada per ella, juga un paper actiu: de fet, amb la seva eficàcia i poder dona suport i força a la comunitat cristiana. Tots els fidels estem cridats a beure d’aquesta font, en primer lloc en la celebració de l’Eucaristia i dels altres Sagraments. L’amor a la Sagrada Escriptura i la familiaritat amb ella han de guiar els qui duen a terme el ministeri de la Paraula: bisbes, sacerdots, diaques, catequistes. La tasca dels exegetes i dels qui practiquen les ciències bíbliques és inestimable; i l’Escriptura té un lloc central en la teologia, que troba en la Paraula de Déu el seu fonament i la seva ànima.

El que l’Església desitja ardentment és que la Paraula de Déu arribi a cada membre i nodreixi el seu camí de fe. Peròla Paraula de Déu també empeny l’Església més enllà d’ella mateixa, l’obre contínuament a la missió vers tothom. En efecte, vivim envoltats de tantes paraules, però moltes d’elles són buides! A vegades sentim paraules sàvies, que malauradament no toquen el nostre últim destí. La Paraula de Déu, en canvi, satisfà la nostra set de sentit, de veritat sobre la nostra vida. Ella és l’única Paraula sempre nova: ens revela el misteri de Déu que és inesgotable, no para mai d’oferir les seves riqueses.

Molt estimats, vivint en l’Església aprenem que la Sagrada Escriptura és completament relativa a Jesucrist, i experimentem això, que aquesta és la raó profunda del seu valor i del seu poder. Crist és la Paraula vivent del Pare, el Paraula de Déu feta carn. Totes les Escriptures anuncien la seva Persona i la seva presència que salva, per cada un de nosaltres i per tota la humanitat. Obrim, doncs, els nostres cors, la nostra ment per acollir aquest do, a l’escola de Maria, Mare de l’Església.

II. Constitució dogmàtica Lumen gentium 

1. El misteri de l’Església, sagrament de la unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà

El Concili Vaticà II, als documents del qual estem dedicant les catequesis, quan ha volgut descriure l’Església s’ha preocupat en primer lloc d’explicar-ne el seu origen. Per fer-ho, en la Constitució dogmàtica Lumen gentium, aprovada el 21 de novembre del 1964, va extreure de les Cartes de Sant Pau el terme “misteri”. Triant aquesta paraula no ha volgut dir que l’Església és una cosa obscura o incomprensible, com de vegades es pensa comunament quan se sent pronunciar la paraula “misteri”. Ben al contrari: de fet, quan Sant Pau utilitza aquesta paraula, sobretot en la Carta als Efesis, vol indicar una realitat que abans estava oculta i ara ha estat revelada.

Es tracta del pla de Déu que té un objectiu: unificar totes les criatures gràcies a l’acció reconciliadora de Jesucrist, acció que es va dur a terme en la seva mort a la creu. Això s’experimenta en primer lloc en l’assemblea reunida per a la celebració litúrgica: allà les diferències es relativitzen, el que importa és trobar-se junts perquè ens atreu l’Amor de Crist, que ha enderrocat el mur de separació entre les persones i els grups socials (cf. Ef 2,14). Per Sant Pau el misteri és la manifestació del que Déu volia aconseguir per a tota la humanitat i es fa conèixer en experiències locals, que gradualment s’amplien fins a incloure tots els éssers humans i fins i tot el cosmos.

La condició de la humanitat és una fragmentació que els éssers humans són incapaços de reparar, per més que la tensió vers la unitat sigui present en el seu cor. És en aquesta condició on s’insereix l’acció de Jesucrist, que, mitjançant l’Esperit Sant, venç les forces de la divisió i el mateix Divisor. Trobar-se junts per celebrar, havent cregut en la proclamació de l’Evangeli, és viscut com una atracció exercida per la creu de Crist, que és la manifestació suprema de l’amor de Déu; és sentir-se convocats junts per Déu: per això s’utilitza el terme ekklesía, és a dir assemblea de persones que reconeixen que són cridades. Així hi ha una certa coincidència entre aquest misteri i l’Església: l’Església és el misteri fet perceptible.

Aquesta convocatòria, precisament perquè és provocada per Déu, no es pot limitar a un grup de persones, sinó que està destinada a convertir-se en experiència de tots els éssers humans. Per això el Concili Vaticà II, a l’inici de la Constitució Lumen gentium, afirma: «L’Església és, en Crist, en cert sentit el sagrament, és a dir el signe i l’instrument de l’íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà» (n. 1). L’ús del terme “sagrament” i l’explicació resultant, indiquen que l’Església és en la història de la humanitat una expressió del que Déu vol dur a terme; per tant, mirant-la, entenem en certa mesura el designi de Déu, el misteri: en aquest sentit l’Església és un signe. A més, al terme “sagrament” s’hi afegeix també el d’“instrument”, precisament per indicar que l’Església és un signe actiu. De fet, quan Déu actua en la història implica en la seva activitat les persones que són receptores de la seva acció. És a través de l’Església que Déu assoleix l’objectiu d’unir a si mateix i de reunir-les entren elles.

La unió amb Déu troba el seu reflex en la unió de les persones humanes. Aquesta és l’experiència de salvació. No és casualitat que la Constitució Lumen gentium al capítol VII, dedicat  a la naturalesa escatològica de l’Església pelegrina, al n. 48, es torni a utilitzar la descripció de l’Església com a sagrament, amb l’especificació “de salvació”: «I veritablement Crist – diu el Concili –, quan va ser elevat de la terra, va atraure tots els homes cap a ell (cf. Jn 12,32 gr.); ressuscitant d’entre els morts (cf. Rm 6,9) va vessar el seu Esperit vivificant en els apòstols, i per mitjà d’Ell va establir el seu cos, que és l’Església, com a sagrament de la salvació; assegut a la dreta del Pare, treballa contínuament en el món per conduir els homes a l’Església i, a través d’ella, unir-los més estretament a ell i fer-los partícips de la seva vida gloriosa amb l’aliment del propi cos i de la pròpia sang».

Aquest text ens permet entendre la relació que hi ha entre l’acció unificadora de la Pasqua de Jesús, que és misteri de passió, mort i resurrecció, i la identitat de l’Església. Alhora ens fa ser agraïts de pertànyer a l’Església, cos de Crist ressuscitat i únic poble de Déu que pelegrina en la història, que viu com a presència santificadora enmig d’una humanitat encara fracturada, com a signe eficaç d’unitat i reconciliació entre els pobles.

2. L´Església, realitat visible i espiritual

Al primer capítol, en què es procura principalment respondre la pregunta sobre què és l’Església, aquesta es descrita com«una realitat complexa» (n. 8). Ara ens preguntem: en què consisteix aquesta complexitat? Algú podria respondre que l’Església és complexa perquè és “complicada” i, per tant, difícil d’explicar; algun altre podria pensar que la seva complexitat deriva del fet que és una institució que compta amb dos mil anys d’història i amb diverses característiques respecte a qualsevol altra agrupació social o religiosa. Tot i això, en llatí la paraula “complexa” indica més aviat la unió ordenada d’aspectes o dimensions diversos dins d’una mateixa realitat.Per això, la Lumen gentium pot afirmar que l’Església ésun organisme ben compaginat, on conviuen la dimensió humana i la divina sense separació i sense confusió.

La primera dimensió es percep immediatament, ja que l´Església és una comunitat d´homes i dones, amb les seves virtuts i els seus defectes, que comparteixen l´alegria il´esforç de ser cristians que anuncien l´Evangeli i es fan signe de la presència de Crist que ens acompanya en el camí de la vida. Però aquest aspecte -que es manifesta així mateix en l’organització institucional- no és suficient per descriure la veritable naturalesa de l’Església, perquè aquesta posseeix també una dimensió divina. Aquesta última no consisteix en una perfecció ideal o una superioritat espiritual dels seus membres, sinó en el fet que l’Església és fruit del pla d’amor de Déu per la humanitat, realitzat en Crist. Per això, l’Església és alhora comunitat terrenal i cos místic de Crist, assemblea visible i misteri espiritual, realitat present a la història i poble que pelegrina cap al cel (LG, 8; CCC, 771).

Les dimensions humana i divina s’integren harmoniosament, sense que una eclipsi l’altra; així, l’Església viu en aquesta paradoxa: és una realitat que és alhora humana i divina, que acull la humanitat pecadora i la condueix a Déu.

Per il·luminar aquesta condició eclesial, Lumen Gentium es refereix a la vida de Crist. En efecte, aquells que van trobar Jesús pels camins de Palestina van experimentar la seva humanitat, van percebre els seus ulls, les seves mans i van sentir el so de la seva veu. Els qui van decidir seguir-lo van ser impulsats precisament per l’experiència de la seva mirada acollidora, pel toc de les seves mans beneïdores i per les seves paraules d’alliberament i de curació. Però, alhora, seguint aquest Home, els deixebles es van obrir a la trobada amb Déu. De fet, la carn de Crist, el seu rostre, els seus gestos i les seves paraules manifesten visiblement el Déu invisible.

A la llum de la realitat de Jesús, ara podem tornar a l’Església: quan la mirem de prop, hi descobrim una dimensió humana formada per persones concretes que de vegades manifesten la bellesa de l’Evangeli i altres vegades es cansen i cometen errors, com tothom. Tanmateix, és precisament a través dels seus membres i dels seus aspectes terrenals limitats que es manifesten la presència de Crist i la seva acció salvadora. Com va dir Benet XVI, no hi ha oposició entre l’Evangeli i la institució; de fet, les estructures de l’Església serveixen precisament per a la “realització i concreció de l’Evangeli en el nostre temps” (Discurs als bisbes de Suïssa, 9 de novembre de 2006). No hi ha una Església ideal i pura, separada de la terra, sinó només l’única Església de Crist, encarnada en la història.

En això consisteix la santedat de l’Església: en el fet que Crist l’habita i es continua donant a través de la petitesa i la fragilitat dels seus membres. Contemplant aquest perenne miracle que hi succeeix, comprenem el “mètode de Déu”: Ell es fa visible en la debilitat de les criatures, manifestant-se i actuant. Per això, el Papa Francesc, a l’Evangelii gaudium, exhorta tothom que aprenguin a «treure’s les sandàlies davant la terra sagrada de l’altre» (cf. Ex 3,5, n. 169). Això ens permet seguir edificant l’Església encara avui dia: no només organitzant-ne les formes visibles, sinó també construint aquest edifici espiritual que és el cos de Crist, mitjançant la comunió i la caritat entre nosaltres.

La caritat, en efecte, genera constantment la presència del Ressuscitat. «Volgui el cel -deia sant Agustí- que tots pensin només en la caritat: només ella venç tot, i sense ella de res val tota la resta; on sigui que es troba, atreu tot cap a si mateix» (Serm. 354,6,6).

3. L’Església poble de Déu 

Continuant la reflexió sobre la Constitució dogmàtica Lumen gentium (LG) avui ens centrem en el segon capítol, dedicat al Poble de Déu.

Déu, que ha creat el món i la humanitat i que desitja salvar tots els homes, compleix la seva obra de salvació escollint un poble concret i habitant en ell. Per això, Ell crida a Abraham i li promet una descendència nombrosa com les estrelles del cel i com la sorra de la vora del mar (cf.. Gen 22,17-18). Amb els fills d’Abraham, després d’haver-los alliberat de la condició d’esclaus, Déu fa una aliança, els acompanya, els cuida, els reuneix sempre que s’equivoquen. Per això, la identitat d’aquest poble està determinada par l’acció de Déu  i per la fe en Ell. Està cridat a convertir-se en llum per a les altres nacions, com un far que atraurà tots els pobles, tota la humanitat (cf. Is 2,1-5).

El Concili afirma que «tot això però va tenir lloc en preparació i prefiguració d’aquella nova i perfecta aliança que s’havia d’establir en Crist, i d’aquella revelació més plena que havia de comunicar el mateix Verb fet home» ( LG, 9). És de fet Crist qui, en el do del seu Cos i de la seva Sang, recull en si mateix i de manera definitiva aquest poble. Ara està format per persones provinents de totes les generacions; està unificat per la fe en Ell, per l’adhesió a Ell, vivint la seva pròpia vida animats per l’Esperit del Ressuscitat. Aquesta és l’Església: el poble de Déu que treu la seva existència del cos de Crist [1] i que és ell mateix el cos de Crist; [2] no un poble com els altres, sinó el poble de Déu, cridat per Ell i format per dones i homes de tots els de la Terra. El seu principi unificador no és una llengua, una cultura, un ètnia, sinó la fe en Crist: l’Església és doncs – segons una esplèndida expressió del Concili – «l’assemblea dels qui miren amb fe a Jesús» ( LG, 9).

Es tracta d’un poble messiànic, precisament perquè té Crist, el Messies, com a cap. Els qui hi pertanyen no presumeixen de mèrits ni de títols, sinó només del do de ser, en Crist i per medi d’Ell, filles i fills de Déu. Abans de qualsevol tasca o funció, doncs, el que compta realment en l’Església és ser empeltats en Crist, ser per gràcia fills de Déu. Aquest és també l’únic títol honorífic que hem de buscar com a cristians. Som en l’Església per rebre contínuament la vida del Pare i per viure com els seus fills i germans entre nosaltres. En conseqüència, la llei que anima les relacions en l’Església és l’amor, tal com el rebem i l’experimentem en Jesús; i el seu objectiu és el Regne de Déu, cap al qual camina junta tota la humanitat.

Unida en Crist, Senyor i Salvador de cada home i dona, l’Església no es pot tancar mai en si mateixa, sinó que està oberta a tots i  és per a tots. Si els creients en Crist pertanyen a aquest grup, el Concili ens recorda que «tots els homes estan cridats a formar el Nou Poble de Déu. Per això aquest poble, tot i romandre u i únic, ha d’estendre’s a tot el món i a tots els segles, per tal que es compleixi la voluntat de Déu, que en principi ha creat la naturalesa humana una, i vol reunir els seus fills, que estaven dispersos» (LG, 13). També els qui encara no han rebut l’Evangeli i per això, d’alguna manera, orientats al poble de Déu i l’Església, cooperant a la missió de Crist, està cridada a difondre l’Evangeli arreu i a tothom (cf. LG, 17), perquè cadascú pugui entrar en contacte amb Crist. Això significa que en l’Església hi ha d‘haver lloc per a tots i que cada cristià està cridat a anunciar l’Evangeli i a donar testimoni en cada ambient on viu i treballa. És així com aquest poble mostra la seva catolicitat, acollint les riqueses i els recursos de les diverses cultures i, al mateix temps, oferint-los la novetat de l’Evangeli per purificar-los i elevar-los (cf. LG, 13).

En aquest sentit, l’Església és una però inclou a tots. Així l’ha descrita un gran teòleg: «Arca única de la Salvació, ha d’acollir en la seva gran nau totes les diversitats humanes. Única sala del Banquet, l’aliment que distribueix prové de tota la creació. Vestits sense costures de Crist, ella és també – i és el mateix – la túnica de Josep, túnica de molts colors». [3]

És un gran signe d’esperança – sobretot en els nostres temps, travessats per tants conflictes i guerres – saber que l’Església és un poble on conviuen enmig de la fe, dones i homes diversos per nacionalitat, llengua o cultura: és un signe col·locat en el mateix cor de la humanitat, recordatori i profecia d’aquella unitat i d’aquella pau a la qual Déu Pare crida tots els seus fills.

4. L’Església poble sacerdotal i profètic

Avui voldria reflexionar més a fons sobre el segon capítol de la Constitució conciliar Lumen Gentium (LG), dedicada a l’Església com a Poble de Déu. El poble messiànic (LG, 9) rep de Crist una participació en l’obra sacerdotal, profètica i reial a través de la qual es compleix la seva missió salvadora. Els Pares Conciliars ensenyen que el Senyor Jesús va instituir, mitjançant la nova i eterna Aliança, un regne de sacerdots, constituint els seus deixebles com un “sacerdoci reial” (1 Pe 2,9; cf. 1 Pe 2,5; Ap 1,6). Aquest sacerdoci comú dels fidels es concedeix mitjançant el Baptisme, que ens permet adorar Déu en esperit i veritat i “confessar públicament la fe rebuda de Déu a través de l’Església” (Lumen gentium, 11). A més, mitjançant el sagrament de la Confirmació, tots els batejats “estan més perfectament units a l’Església, s’enriqueixen amb una força especial per l’Esperit Sant i, per tant, estan més estrictament obligats a difondre i defensar la fe amb la paraula i l’obra, com a veritables testimonis de Crist” (ibíd.). Aquesta consagració es troba en l’arrel de la missió comuna que uneix els ministres ordenats i els fidels laics.

En aquest sentit, el Papa Francesc va observar: “Mirar el poble de Déu és recordar que tots entrem a l’Església com a laics. El primer sagrament, el que segella la nostra identitat per sempre, i del qual sempre n’hem d’estar orgullosos, és el Baptisme. Per ell i amb la unció de l’Esperit Sant, [els fidels] “són consagrats per ser una casa espiritual i un sacerdoci sant” (LG, 10), perquè tots nosaltres puguem formar el Poble sant i fidel de Déu” (Carta al President de la Comissió Pontifícia per a l’Amèrica Llatina, 19 de març de 2016).

L’exercici del sacerdoci reial es produeix de moltes maneres, totes destinades a la nostra santificació, en primer lloc participant en l’ofrena de l’Eucaristia. A través de l’oració, l’ascetisme i la caritat activa, donem testimoni d’una vida renovada per la gràcia de Déu (cf. LG, 10). Com resumeix el Concili, “el caràcter sagrat i l’estructura orgànica de la comunitat sacerdotal es realitzen a través dels sagraments i les virtuts” (LG, 11).

Els Pares Conciliars ensenyen després que el sant Poble de Déu també participa en la missió profètica de Crist (cf. LG, 12). En aquest context, introdueix l’important tema del sentit de la fe i el consens dels fidels. La Comissió Doctrinal del Concili va especificar que aquest sensus fidei “és, per dir-ho d’alguna manera, una facultat de tota l’Església, gràcies a la qual, en la seva fe, reconeix la revelació transmesa, distingeix entre el veritable i el fals en matèria de fe, i alhora la penetra més profundament i l’aplica més plenament a la vida” (cf. Acta Synodalia, III/1, 199). El sentit de la fe, per tant, pertany als creients individuals no per dret propi, sinó com a membres del Poble de Déu en conjunt.

Lumen Gentium se centra en aquest darrer aspecte i el relaciona amb la infal·libilitat de l’Església, a la qual és inherent i serveix la infal·libilitat del Romà Pontífex. «La totalitat dels fidels, ungits pel Sant (cf. 1 Joan 2,20.27), no poden errar en matèria de creença. Aquesta propietat particular es manifesta a través del discerniment sobrenatural de la fe de tot el poble, quan, des dels bisbes fins a l’últim dels fidels laics, expressen el seu consens universal en matèria de fe i moral» (Lumen Gentium, 12). L’Església, per tant, com a comunió de fidels, que òbviament inclou els pastors, no pot errar en la fe: l’òrgan d’aquesta propietat, fundada en la unció de l’Esperit Sant, és el discerniment sobrenatural de la fe de tot el poble de Déu, que es manifesta en el consens dels fidels. D’aquesta unitat, que el Magisteri de l’Església salvaguarda, es desprèn que cada batejat és un subjecte actiu d’evangelització, cridat a donar testimoni coherent de Crist segons el do profètic que el Senyor infon a tota la seva Església

L’Esperit Sant, que ve a nosaltres des de Jesús Ressuscitat, dispensa «entre els fidels de tot rang gràcies especials, equipant-los i preparant-los per a assumir diverses tasques i oficis útils per a la renovació i la major expansió de l’Església» (Lumen Gentium, 12). Una demostració única d’aquesta vitalitat carismàtica l’ofereix la vida consagrada, que floreix i floreix contínuament pel poder de la gràcia. Les associacions eclesials també ofereixen un exemple brillant de la varietat i la fecunditat dels fruits espirituals per a l’edificació del Poble de Déu.

Estimats amics, despertem en nosaltres la consciència i la gratitud d’haver rebut el do de formar part del Poble de Déu; i també la responsabilitat que això comporta.

5. Sobre el fonament dels Apòstols. L’Església en la seva dimensió jeràrquica

Continuem la nostra catequesi sobre els Documents del Concili Vaticà II, comentant la Constitució dogmàtica Lumen gentium  sobre l’Església (LG). Després de presentar l’Església com a Poble de Déu, avui considerem la seva forma jeràrquica.

L’Església catòlica troba el seu fonament en els Apòstols, volguts per Crist com a columnes vives del seu Cos místic, i posseeix una dimensió jeràrquica que actua al servei de la unitat, de la missió i de la santificació de tots els seus membres. Aquest Ordre sant està fonamentat permanentment en els Apòstols (cf. Ef 2,20; Ap 21,14), com a testimonis autoritzats de la resurrecció de Jesús (cf. At 1,22; 1Cor 15,7) i enviats pel mateix Senyor en missió pel món (cf. Mc 16,15; Mt 28,19). Com que els Apòstols estan cridats a guardar fidelment l’ensenyament salvador del Mestre (cf. 2Tm 1,13-14), ells transmeten el seu ministeri als homes que, fins al retorn de Crist, continuen santificant, guiant i instruint l’Església «gràcies als seus successors en la missió pastoral» (CCC, n. 857).

Aquesta successió apostòlica, fonamentada en l’Evangeli i en la Tradició, s’explora amb més profunditat en el capítol III de la Lumen gentium, titulat «La constitució jeràrquica de l’Església i en particular de l’episcopat». El Concili ensenya que l’estructura jeràrquica no és una construcció humana, que serveix a l’organització interna de l’Església com a cos social (cf. LG, 8), sinó una divina institució destinada a perpetuar la missió donada per Crist als Apòstols fins a la fi dels temps.

El fet que aquesta tema s’abordi al capítol III, després que en els primers dos s’hagi contemplat l’essència veritable i pròpia de l’Església (cf. Acta Synodalia III/1, 209-210), no implica que la constitució jeràrquica sigui un element posterior respecte al poble de Déu: com assenyala el Decret Ad gentes, «els Apòstols van ser simultàniament la llavor del nou Israel i l’origen de la sagrada jerarquia» (n. 5)», com a comunitat dels redimits per la Pasqua de Crist, establerta com a mitjà de salvació per al món.

Per comprendre la intenció del Concili, és útil llegir bé el títol del capítol III de Lumen gentium, que explicita l’estructura fonamental de l’Església, rebuda de Déu Pare mitjançant el Fill i portada a compliment amb l’efusió de l’Esperit Sant. Els Pares conciliars no van voler presentar els elements institucionals de l’Església, com podria suggerir el substantiu “constitució” si s’entengués en el sentit modern. El Document es concentra en canvi en el «sacerdoci ministerial o jeràrquic», que diferencia «essencialment i no només en grau» del sacerdoci comú dels fidels, recordant que aquests estan ordenats l’un a l’altre, perquè tots dos, cadascun a la seva pròpia manera, participen de l’únic sacerdoci de Crist» (LG, 10). El Concili tracta doncs del ministeri que es transmès als homes investits de sacra potestas (poder sagrat) (cf. LG, 18) per al servei de l’Església: se centra en particular en l’episcopat (LG, 18-27), després en el presbiterat (LG, 28) i en el diaconat (LG, 29) com a graus de l’únic sagrament de l’Ordre.

Amb l’adjectiu “jeràrquic”, doncs, el Concili vol indicar l’origen sagrat del ministeri apostòlic en l’acció de Jesús, Bon Pastor, així com en les seves relacions internes. Els Bisbes en primer lloc, i a través d’ells els preveres i els diaques, han rebut deures (en llatí munera), que els condueixen al servei de «tots els que pertanyen al Poble de Déu», perquè «tendeixin lliurement i ordenadament al mateix objectiu i arribin a la salvació» (LG, 18).

La Lumen gentium recorda repetint-ho i de manera eficaç el caràcter col·legial i de comunió d’aquesta missió apostòlica, repetint que l’ «ofici que el Senyor ha confiat als pastors del seu poble és un veritable servei, que en la sagrada Escriptura s’anomena significativament “diakonia”, és a dir ministeri» (LG, 24). S’entén doncs per què Sant Pau VI ha presentat la jerarquia com una realitat «nascuda de la caritat de Crist, per dur a terme, difondre i garantir la transmissió intacta i fructífera del tresor de la fe, d’exemples, de preceptes, de carismes, deixat per Crist a la seva Església» (Alloc. 14 sept. 1964, in Acta Synodalia III/1, 147).

Estimades germanes i estimats germans, preguem al Senyor, que enviï a la seva Església ministres ardents en la caritat evangèlica, dedicats al bé de tots els batejats i missioners valents a tot arreu del món.

6. Pedres vives en l’Església i testimonis al món: els laics al poble de Déu

Seguim el nostre camí de reflexió sobre l’Església com se’ns presenta a la Constitució conciliar Lumen gentium (LG). Avui afrontem el quart capítol que tracta sobre els laics. Tots recordem allò que al Papa Francesc li agradava repetir: «Els laics són simplement la immensa majoria del Poble de Déu. Al seu servei hi ha la minoria dels ministres ordenats» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 102).

Aquesta secció del Document es preocupa d’explicar en positiu la naturalesa i la missió dels laics, després de segles en què havien estat definits simplement com aquells que no formen part dels clergues o dels consagrats. Per això m’agrada rellegir amb vosaltres un passatge molt bonic, que parla de la grandesa de la condició cristiana: «Per tant, el Poble de Déu, per Ell elegit, és un: «un Senyor, una fe, un baptisme» (Ef 4,5). És comuna la dignitat dels membres, que deriva de la seva regeneració en Crist; comú la gràcia de la filiació; comú la crida a la perfecció: una sola salvació, única l’esperança i indivisa la caritat» (LG, 32).

Abans que qualsevol diferència de ministeri o d’estat de vida, el Concili afirma la igualtat de tots els batejats. La Constitució no vol que s’oblidi el que ja havia afirmat al capítol sobre el poble de Déu, és a dir, que la condició del poble messiànic és la dignitat i la llibertat dels fills de Déu (cf. LG, 9).

Naturalment, com més gran és el do, més gran també és el compromís. Per això el Concili, juntament amb la dignitat, subratlla també la missió dels laics a l’Església i al món. Però on es fonamenta aquesta missió i en què consisteix? Ens ho diu la descripció mateixa dels laics que el Concili es proposa: «Amb el nom de laics es designen aquí tots els fidels cristians […] que, així que incorporats a Crist pel baptisme, integrats al Poble de Déu i fets partícips, a la seva manera, de la funció sacerdotal, profètica i real de Crist, exerceixen en la Església en la part que a ells correspon» (LG, 31).

El poble sant de Déu, per tant, mai no és una massa informe, sinó el cos de Crist o, com deia sant Agustí, el Christus totus: és la comunitat orgànicament estructurada, en virtut de la relació fecunda entre les seves formes de participació al sacerdoci de Crist: sacerdoci comú dels fidels i sacerdoci ministerial (cfr LG, 10). En virtut del Baptisme, els fidels laics participen al mateix sacerdoci de Crist. De fet, «Crist Jesús, suprem i etern Sacerdot, vol continuar el seu testimoniatge i el seu servei per mitjà dels laics, els vivifica amb el seu Esperit i els impulsa sense parar tota obra bona i perfecta» (LG, 34).

Com no recordar, en aquest sentit, sant Joan Pau II i la seva exhortació apostòlica Christifideles laici (30 de desembre de 1988)? Hi subratllava que «el Concili, amb el seu riquíssim patrimoni doctrinal, espiritual i pastoral, ha reservat pàgines veritablement esplèndides sobre la naturalesa, dignitat, espiritualitat, missió i responsabilitat dels fidels laics. I els Pares conciliars, fent ressò a la crida de Crist, han convocat tots els fidels laics, homes i dones, a treballar a la vinya» (n. 2). D’aquesta manera, el meu predecessor venerat rellançava l’apostolat dels laics, a qui el Concili havia dedicat un Document específic, del qual parlarem més endavant. [1]

L’ampli camp de l’apostolat laïcal no es limita a l’espai de l’Església, sinó que s’amplia al món. L’Església, de fet, és present a tots els llocs on els seus fills professen i testimonien l’Evangeli: als ambients de treball, a la societat civil ia totes les relacions humanes, allà on ells, amb les seves eleccions, mostren la bellesa de la vida cristiana, que anticipa aquí i ara la justícia i la pau que seran plenes al Regne de Déu. El món necessita que «s’impregni de l’esperit de Crist i arribi a la fi amb més eficàcia en la justícia, en la caritat i en la pau» (LG, 36). I això és possible només amb la contribució, el servei i el testimoni dels laics!

És la invitació a ser aquesta Església “en sortida” de què ens ha parlat el Papa Francesc: una Església encarnada en la història, sempre oberta a la missió, en què tots estem cridats a ser deixebles-missioners, apòstols de l’Evangeli, testimonis del Regne de Déu, portadors de l’alegria del Crist que hem trobat!

Germans i germanes, la Pasqua que ens preparem a celebrar renovi en nosaltres la gràcia de ser, com Maria Magdalena, com Pere i Joan, testimonis del Ressuscitat!

7. La santedat i els consells evangèlics a l’Església

La Constitució del Concili Vaticà II Lumen gentium (LG) sobre l’Església dedica tot un capítol, el cinquè, a la universal vocació a la santedat de tots els fidels: cadascú de nosaltres està cridat a viure a la gràcia de Déu, practicant les virtuts i conformant-se a Crist. La santedat, segons la Constitució conciliar, no és un privilegi per a uns quants, sinó un do que compromet tot batejat a tendir a la perfecció de la caritat, és a dir, a la plenitud de l’amor cap a Déu i cap al proïsme. La caritat és, de fet, el cor de la santedat a què tots els creients estan cridats: infosa pel Pare, mitjançant el Fill Jesús, aquesta virtut «regeix tots els mitjans de santificació, els informa i els condueix al final» (LG, 42). El nivell més alt de la santedat, com a l’origen de l’Església, és el martiri, «suprem testimoni de fe i de caritat» (LG, 50): per aquest motiu, el text conciliar ensenya que tot creient ha d’estar disposat a confessar Crist fins al vessament de sang (cf. LG, 42), com també ha passat. Aquesta disposició per al testimoniatge es fa realitat cada cop que els cristians deixen senyals de fe i d’amor a la societat, comprometent-se per la justícia.

Tots els sagraments, de manera emetent l’Eucaristia, són aliment que fa créixer una vida santa, assimilant cada persona a Crist, model i mesura de la santedat. Ell santifica l’Església, de la qual és Cap i Pastor: la santedat és, en aquesta òptica, un do seu, que es manifesta a la nostra vida quotidiana cada cop que l’acollim amb alegria i li corresponem amb compromís. Sobre això, Sant Pau VI, a l’Audiència general del 20 d’octubre de 1965, recordava que l’Església, per ser autèntica, vol que tots els batejats hagin de ser sants, és a dir, veritablement els seus fills dignes, forts i fidels. Això es fa com una transformació interior, per la qual cosa la vida de cada persona es conforma a Crist en virtut de l’Esperit Sant (cf. Rm 8,29; LG, 40).

La Lumen gentium descriu la santedat de l’Església catòlica com una de les seves característiques constitutives, que ha d’acollir-se en la fe, així que es creu que és «indefectiblement santa» (LG, 39): això no significa que ho sigui de forma plena i perfecta, sinó que està cridada a confirmar aquest do diví durant el seu pelegrinatge cap a la meta eterna, camina (S. Agustín, De civ. Dei 51,2; LG, 8).

La trista realitat del pecat a l’Església, és a dir, en tots nosaltres, convida cadascú a emprendre un seriós canvi de vida, encomanant-nos al Senyor, que ens renova en la caritat. Precisament, aquesta gràcia infinita, que santifica l’Església, ens confia una missió que hem de complir dia rere dia: la de la nostra conversió. Per això, la santedat no només té una naturalesa pràctica, com si es pogués reduir a un compromís ètic, per gran que sigui, sinó que concerneix l’essència mateixa de la vida cristiana, personal i comunitària.

En aquesta perspectiva, un paper decisiu ho assumeix la vida consagrada, que s’aborda al capítol sisè de la Constitució conciliar (cf. nn. 43-47). Al poble sant de Déu, aquest constitueix un senyal profètic del món nou, experimentat a l’aquí i l’ara de la història. De fet, senyals del Regne de Déu, ja present al misteri de l’Església, són aquells consells evangèlics que donen forma a tota experiència de vida consagrada: la pobresa, la castedat i l’obediència. Aquestes tres virtuts no són prescripcions que encadenen la llibertat sinó dons alliberadors de l’Esperit Sant, a través dels quals alguns fidels es consagren totalment a Déu. La pobresa expressa el ple lliurament a la Providència, alliberant del càlcul i de l’interès; l’obediència té com a model el lliurament de si mateix que Crist va fer al Pare, alliberant de la desconfiança i del domini; la castedat és el lliurament d’un cor íntegre i pur a l’amor, al servei de Déu i de l’Església

Conformant-se a aquest estil de vida, les persones consagrades donen testimoni de la vocació universal a la santedat a tota l’Església, en la forma d’un seguiment radical. Els consells evangèlics manifesten la participació plena a la vida de Crist, fins a la creu: és precisament pel sacrifici del Crucificat que tots som redimits i santificats! Contemplant aquest esdeveniment, sabem que no hi ha experiència humana que Déu no redimeixi: fins i tot el patiment, viscut en unió amb la passió del Senyor, es converteix en una via de santedat. La gràcia que converteix i transforma la vida ens reforça així en tota prova, indicant-nos com a meta no un ideal llunyà, sinó la trobada amb Déu, que es va fer home per amor. Que la Mare de Déu, Mare tota santa del Verb encarnat, sostingui i protegeixi sempre el nostre camí.

8. L’ Església, pelegrina per la història cap a la pàtria celestial

Avui detenint-nos en una part del cap. VII de la Constitució de Concili Vaticà II sobre l’Església reflexionem sobre una de les seves característiques definidores: la dimensió escatològica. L’Església, de fet, recorre aquesta història terrena orientada sempre vers la meta final, que és la pàtria celeste. Es tracta d’una dimensió essencial que, tanmateix, sovint la descuidem o la minimitzem, perquè estem massa concentrats en el que és visible immediatament en les dinàmiques més concretes de la vida de la comunitat cristiana.

L’Església és el poble de Déu en camí per la història, que té com a finalitat de la seva acció el Regne de Déu (cf. LG, 9). Jesús va fundar l’Església anunciant aquest Regne d’amor, de justícia i de pau (cf. LG 5). Per tant estem tots cridats a considerar la dimensió comunitària i còsmica de la salvació en Crist i a adreçar la mirada a aquest horitzó final, per a mesurar i avaluar-ho tot d es d’aquesta perspectiva.

L’Església viu en la història al servei de la vinguda del Regne de Déu al món. Ella anuncia a tots i sempre les paraules d’aquesta promesa, en rep una paga i senyal en la celebració dels Sagraments, en particular de l’Eucaristia, realitza i experimenta la lògica en les relacions d’amor i de servei. Ella, a més, sap on és el lloc i el mitjà on la unió amb Crist es realitza «més estretament» (LG, 48), reconeixent al mateix temps que la salvació pot ser donada per Déu en l’Esperit Sant també als que són fora dels seus límits visibles.

En aquest sentit, la Constitució Lumen gentium fa una afirmació important: l’Església és «sagrament universal de salvació» (LG, 48), és a dir signe i instrument d’aquella plenitud de vida i de pau ja promesa per Déu. Això significa que ella no s’identifica perfectament amb el Regne de Déu, sinó que n’és la llavor i l’inici, perquè el compliment es donarà a la humanitat i al món només a la fi. Els creients en Crist, per això, caminen en aquesta història terrena, marcada per la maduració del bé però també per injustícies i sofriments, sense enganyar-se ni desesperar-se; ells viuen orientats per la promesa rebuda d’«Aquell que fa noves totes les coses» (Ap 21,5). Per això, l’Església realitza la seva missió de del “ja” de l’inici del Regne de Déu en Jesús, i el “encara no” del compliment promès i esperat. Guardiana d’una esperança que il·lumina el camí, ella també té la missió de parlar clar per rebutjar tot el que degrada la vida i n’impedeix el desenvolupament i prendre posició a favor dels pobres, els explotats, de les víctimes de la violència i de la guerra i de tots aquells que sofreixen en el cos i en l’esperit (cf. Compendi de la doctrina social de l’Església, n. 159).

Signe i sagrament del Regne, l’Església és el poble de Déu que pelegrina sobre la terra que, a partir de la promesa final, llegeix i interpreta a partir de l’Evangeli els dinamismes de la història, denunciant el mal en totes les seves formes i anunciant, amb les paraules i amb les obres, la salvació que Crist vol realitzar per a tota la humanitat i el seu Regne de justícia, d’amor i de pau. L’Església, doncs, no s’anuncia ella mateixa; al contrari, en ella tot ha d’apuntar a la salvació en Crist.

Des d’aquesta perspectiva, l’Església està cridada a reconèixer humilment la humana fragilitat i caducitat de les pròpies institucions, les quals, tot i estant al servei del Regne de Déu, porten la figura fugaç d’aquest món (cfr LG, 48). Cap institució eclesial pot ser absolutitzada, de fet, com que viuen en la història i en el temps, estan cridades a una conversió contínua, a la renovació de les formes i a la reforma de les estructures, a la contínua regeneració de les relacions, per tal que pugui realment respondre a la seva missió.

En el context del Regne de Déu també hem d’entendre la relació entre els cristians que estan complint avui la seva missió i els que han acabat ja l’existència terrena i estan en un estat de purificació i de benaurança. Lumen gentium, de fet, afirma que tots els cristians formen una única Església, que és una comunió i una participació dels bens espirituals basada en la unió amb Crist de tots els creients, una fraterna sollicitudo entre l’Església terrena i l’Església celeste: aquella comunió dels sants que s’experimenta en particular en la litúrgia (cfr LG, 49-51). Pregant pels difunts i seguint les petges d’aquells que han viscut ja com a deixebles de Jesús, també nosaltres estem recolzats en el camí i reforcem l’adoració de Déu: marcats per l’únic Esperit i units en l’única litúrgia, junts amb aquells que ens han precedit en la fe lloem o donem gràcies a la Santíssima Trinitat.

Agraïm als Pares conciliars per haver-nos fet veure aquesta dimensió tan important i tan bonica de ser cristians, i mirem de conrear-la en la nostra vida.

9. La Verge Maria, model de l’Església

El Concili Vaticà II ha volgut dedicar l’últim capítol de la Constitució dogmàtica sobre l’Església a la Verge Maria (cf. Lumen gentium, 52-69). Ella «és reconeguda com un membre preeminent i únic de l’Església, figura i excel·lentíssim model per a ella en la fe i en la caritat» (n. 53). Aquestes paraules ens inviten a comprendre com en Maria, que sota l’acció de l’Esperit Sant ha acollit i engendrat el Fill de Déu fet carn, es poden reconèixer el model, i el membre excel·lent i la mare de tota la comunitat eclesial.

Deixant-se plasmar per l’obra de la Gràcia, vinguda a realitzar-se en Ella, i acollint el do de l’Altíssim amb la seva fe i el seu amor virginal, Maria és el model perfecte del que tota l’Església està cridada a ser: criatura de la Paraula del Senyor i mare dels fills de Déu engendrats en la docilitat a l’acció de l’Esperit Sant. A més, és la creient per antonomàsia, en qui se’ns ofereix la forma perfecta de la incondicionada apertura al misteri diví en la comunió del poble sant de Déu, Maria és membre excel·lent de la comunitat eclesial. Finalment engendra fills en el Fill, estimats per l’etern estimat que ha vingut entre nosaltres, Maria és mare de tota l’Església, que es pot dirigir a ella amb confiança filial, amb la certesa de ser escoltada, protegida i estimada.

Es podrien expressar totes aquestes característiques de la Mare de Déu parlant d’ella com la dona icona del Misteri. El terme “dona” destaca la concreció històrica d’aquesta jove filla d’Israel, a qui se li va concedir l’extraordinària experiència de convertir-se en mare del Messies. El terme “icona” emfatitza que en ella es realitza el doble moviment de descens i ascens: en ella resplendeix tant la lliure elecció de Déu com el lliure consentiment de la fe en Ell. Maria és, doncs, la dona icona del Misteri, és a dir, del pla diví de salvació, un cop amagat i plenament revelat en Jesucrist.

El Concili ens va deixar un ensenyament clar sobre el lloc singular reservat a la Mare de Déu en l’obra de la Redempció (cf. Lumen Gentium, 60-62). Va recordar que l’únic Mediador de la salvació és Jesucrist (cf. 1 Tm 2, 5-6) i que la seva Santíssima Mare “de cap manera enfosqueix ni disminueix aquesta mediació única de Crist, sinó que en demostra el poder” (Lumen Gentium, 60). Alhora, «la Santíssima Verge, predestinada des de tota l’eternitat, dins del pla de l’Encarnació del Verb, a ser la Mare de Déu, […] va cooperar de manera totalment única en l’obra del Salvador de restaurar la vida sobrenatural a les ànimes, mitjançant l’obediència, la fe, l’esperança i la caritat ardent. Per això es va convertir en la nostra mare en l’ordre de la gràcia» (ibíd., 61).

El misteri de l’Església es reflecteix també en la Mare de Déu: en ella, el Poble de Déu hi troba representat el seu origen, el seu model i la seva pàtria. En la Mare del Senyor, l’Església contempla el seu propi misteri, no només perquè hi troba el model de la fe virginal, la caritat materna i l’aliança conjugal a la qual està cridada, sinó també i sobretot perquè hi reconeix el seu propi arquetip, la figura ideal del que està cridada a ser.

Com es pot veure, les reflexions sobre la Mare Verge recollides a Lumen Gentium ens ensenyen a estimar l’Església i a servir en ella el compliment del Regne de Déu que ve i es realitzarà plenament en la glòria.

Deixem-nos doncs interpel·lar per aquest model sublim, Maria, Verge i Mare, i demanem-li que ens ajudi, per la seva intercessió, a respondre al que se’ns demana a través del seu exemple: Visc la meva pertinença a l’Església amb fe humil i activa? Hi reconec la comunitat de l’aliança que Déu m’ha donat per correspondre al seu amor infinit? Em sento part viva de l’Església, en obediència als pastors donats per Déu? Miro Maria com a model, membre excel·lent i mare de l’Església, i li demano que m’ajudi a ser deixeble fidel del seu Fill?

Germans i germans, que l’Esperit Sant, baixat sobre Maria i invocat per nosaltres amb humilitat i confiança, ens concedeixi experimentar plenament aquestes realitats estupendes. I, després d’haver estudiat la Constitució Lumen Gentium, demanem a la Verge que ens obtingui aquest do: que creixi en tots nosaltres l’amor a la Santa Mare Església. Que així sigui!

AUDIÈNCIES DEL PAPA ANY 2026