En l’Audiència general del dimecres 7 de gener, el papa Lleó XIV ha anunciat una nova sèrie de catequesis sobre el Concili Vaticà II i els seus documents. A aquest tema ha dedicat aquesta primera catequesis de l’any, a manera d’una explicació introductòria.
Constitució dogmàtica Dei Verbum
Catequesi introductòria
Estimats germans i germanes, bon dia i sigueu benvinguts!
Després de l’any jubilar, durant el qual ens hem centrat en els misteris de la vida de Jesús, comencem una nova sèrie de catequesis dedicades al Concili Vaticà II i a la relectura dels seus Documents. Es tracta d’una ocasió preciosa per redescobrir la bellesa i la importància d’aquest esdeveniment eclesial. Sant Joan Pau II, al final del Jubileu, del 2000, va afirmar: «Sento més el deure de mostrar el Concili, com la gran gràcia de la qual l’Església s’ha beneficiat al segle XX» (Cart. ap. Novo millennio ineunte, 57).
Juntament amb l’aniversari del Concili de Nicea, el 2025 hem commemorat el seixantè aniversari del Concili Vaticà II. Tot i que el temps que ens separa d’aquest esdeveniment no és molt llarg, és igualment cert que la generació dels Bisbes, teòlegs i creients del Vaticà II avui ja no és amb nosaltres. Per tant, si bé sentim la crida a no extingir la seva profecia i de continuar buscant maneres i mitjans per implementar les seves idees, serà important tornar a conèixer-lo de prop, i fer-ho no a través de rumors o de les interpretacions que s’han fet, sinó rellegint els seus Documents i reflexionant sobre el seu contingut. Es tracta de fet que el Magisteri segueix essent encara l’estrella polar del camí de l’Església. Com va ensenyar Benet XVI, «amb el pas dels anys els documents no han perdut actualitat; els seus ensenyaments es revelen particularment pertinents en relació amb les noves necessitats de l’Església i de la societat present globalitzada» (Primer missatge després de la Missa amb els Cardenals electors, 20 abril 2005).
Quan el Papa Sant Joan XXIII va obrir les sessions, l’11 d’octubre del 1962, en va parlar com de l’aurora d’un dia de llum per a tota l’Església. L’obra dels nombrosos Pares convocats, procedents d’Esglésies de tots els continent, va preparar eficaçment el camí per a una nova era eclesial. Després d’una rica reflexió bíblica, teològica i litúrgica que va abastar el segle XX, el Concili Vaticà II va redescobrir el rostre de Déu com a Pare que, en Crist, ens crida a ser fills seus; va mirar l’Església a la llum de Crist, la llum del poble, com un misteri de comunió i sagrament d’unitat entre Déu i el seu poble; va iniciar una important reforma litúrgica posant al centre el misteri de la salvació i la participació activa i conscient de tot el Poble de Déu. Al mateix temps, ens ha ajudat a obrir-nos al món i a abraçar els canvis i els reptes de l’era moderna a través del diàleg i la corresponsabilitat, com una Església que desitja obrir els braços a la humanitat, fer-se ressò de les esperances i de les angoixes dels pobles i col·laborar en la construcció d’una societat més justa i més fraternal.
Gràcies al Concili Vaticà II, «l’Església esdevé paraula; l’Església esdevé missatge; l’Església esdevé conversa» (S. Paolo VI, Cart. enc. Ecclesiam suam, 67), comprometent-se a buscar la veritat a través de l’ecumenisme, del diàleg interreligiós i del diàleg amb les persones de bona voluntat.
Aquest esperit, aquesta actitud interior, ha de caracteritzar la nostra vida espiritual i l’acció pastoral de l’Església, ja que hem d’implementar encara més plenament la reforma eclesial de manera ministerial i, davant dels reptes actuals, estem cridats a ser intèrprets atents dels signes dels temps, joiosos anunciadors de l’Evangeli, testimonis valents de justícia i de pau. Mons. Albino Luciani, futur Papa Joan Pau I, de Bisbe de Vittorio Veneto, a l’inici del Concili va escriure profèticament: «Com sempre cal crear no tant la necessitat d’organismes o mètodes o estructures, sinó una santedat més profunda i estesa. […] Potser els fruits òptims i abundants d’un Concili es vegin segles després i madurin superant laboriosament contrastos i situacions adverses». [1] Redescobrir el Concili, per tant, com va afirmar el Papa Francesc, ens ajuda a «restaurar la primacia de Déu i a una Església que està boja d’amor pel seu Senyor i per tots els homes estimats per Ell» ( Homilia en el 60è aniversari de l’inici del Concili Vaticà II, 11 d’octubre 2022).
Germans i germanes, allò que Sant Pau VI va dir als Pares conciliars en acabar la seva tasca, continua essent per a nosaltres avui, un criteri d’orientació; va afirmar que era l’hora de marxar, de deixar l’assemblea conciliar per anar a l’encontre de la humanitat i portar-li la bona nova de l’Evangeli, sabent que havien viscut un temps de gràcia en què es trobaven passat, present i futur: «El passat: perquè l’Església de Crist està reunida aquí, amb la seva tradició, la seva història, els seus Concilis, els seus Doctors, els seus Sants. […] El present: perquè ens deixem els uns als altres per anar vers el món d’avui, amb les seves misèries, els seus dolors, els seus pecats, però també amb les seves prodigioses conquestes, els seus valors, les seves virtuts. […] El futur, finalment, hi és, en la crida imperiosa dels pobles per una major justícia, en la seva voluntat de pau, en la seva set conscient o inconscient d’una vida superior: precisament la que l’Església de Crist els pot i els vol donar» (S. Pau VI, Missatge als Pares conciliars, 8 desembre 1965).
També és el mateix par a nosaltres. Acostant-nos als Documents del Concili Vaticà II i redescobrint-ne la profecia i l’actualitat, acollim la rica tradició de la vida de l’Església i, al mateix temps, preguntem-nos sobre el present i renovem l’alegria de córrer a l’encontre del món per portar-li l’Evangeli del regne de Déu, regne d’amor, de justícia i de pau.
Traducció: J.M. Torrents. Catalunya Religió
1. Déu parla als homes com a amics
Hem començat el cicle de catequesis sobre el Concili Vaticà II. Avui comencem a aprofundir la Constitució dogmàtica Dei Verbum sobre la divina Revelació. Es tracta d’un dels documents més bonics i més importants de les sessions del Concili i, per introduir-lo, ens pot ser útil recordar les paraules de Jesús: «Ja no us dic servents, perquè el servent no sap el que fa el seu amo; però jo us he anomenat amics, perquè tot el que he sentit del meu Pare us ho he fet saber a vosaltres» (Jn 15,15). Aquest és un punt fonamental de la fe cristiana, que Dei Verbum ens recorda: Jesucrist transforma radicalment la relació de l’home amb Déu, d’ara endavant serà una relació d’amistat. Per això, l’única condició de la nova aliança és l’amor.
Sant Agustí, en el comentari d’aquest passatge del Quart Evangeli, insisteix en la perspectiva de la gràcia, que només ens pot fer amics de Déu en el seu Fill (Comentari a l’Evangeli de Joan, Homilia 86). De fet, un antic proverbi deia: “Amicitia aut pares invenit, aut facit”, “l’amistat o neix entre iguals, o els fa iguals”. No som iguals a Déu, sinó que Déu mateix ens fa iguals a Ell en el seu Fill.
Per això, com ho podem veure al llarg de tota l’Escriptura, en l’Aliança hi ha un primer moment de distància, en el pacte entre Déu i l’home, que roman sempre asimètric: Déu és Déu i nosaltres som criatures; però, amb la vinguda del Fill en la carn humana, l’Aliança s’obre al seu objectiu final: en Jesús, Déu ens fa fills i ens crida a convertir-nos semblants a Ell en la nostra fràgil humanitat. La nostra semblança amb Déu, doncs, no s’aconsegueix mitjançant la transgressió i el pecat, com suggereix la serp a Eva (cf. Gen 3,5), sinó en la relació amb el Fill fet home.
Les paraules del Senyor Jesús que hem sentit – “us he anomenat amics” – es repeteixen precisament en la Constitució Dei Verbum, que afirma: «Amb aquesta Revelació, de fet, Déu invisible (cf. Col 1,15; 1Tm 1,17) pel seu gran amor parla als homes com a amics (cf. Es 33,11; Jn 15,14-15) i viu entre ells (cf. Bar 3,38), per convidar-los i admetre’ls a la comunió amb Ell» (n. 2). El Déu del Gènesi ja vivia amb els nostres pares, dialogant amb ells (cf. Dei Verbum, 3); i quan amb el pecat aquest diàleg s’interromp, el Creador no deixa de cercar la trobada amb les seves criatures i d’establir amb elles una trobada de tant en tant. En la Revelació cristiana, quan Déu ve a buscar-nos fent-se carn en el seu Fill, el diàleg que s’havia interromput es reprèn de manera definitiva: l’Aliança és nova i eterna, res no ens pot separar del seu amor. La Revelació de Déu, per tant, té el caràcter dialogant de l’amistat i, com succeeix en l’experiència de l’amistat humana, no tolera el silenci, sinó que s’alimenta de l’intercanvi de paraules veritables.
La Constitució Dei Verbum ens recorda també això: Déu ens parla. És important comprendre la diferència entre les paraules i la xerrameca: aquesta última es queda en la superfície i no arriba a la comunió entre les persones, mentre que en les relacions autèntiques, la paraula no serveix només per intercanviar-se informació i notícies, sinó per a revelar qui som. La paraula posseeix una dimensió reveladora que crea una relació amb l’altre. Així, parlant-nos, Déu es revela a nosaltres com un Aliat, que ens invita a l’amistat amb Ell.
Des d’aquesta perspectiva, la primera actitud que hem de conrear és l’escolta, perquè la Paraula divina pugui penetrar en les nostres ments i en els nostres cors; al mateix temps, estem cridats a parlar amb Déu, no per comunicar-li el que Ell ja coneix, sinó per revelar-nos a nosaltres mateixos.
D’aquí la necessitat de la pregària, en la qual estem convidats a viure i a cultivar l’amistat amb el Senyor. Això s’aconsegueix principalment en la pregària litúrgica i comunitària, on no decidim què hem d’escoltar de la Paraula de Déu, sinó que és Ell mateix qui ens parla a través de l’Església; a més, es realitza en l’oració personal, que té lloc en la interioritat del cor i de la ment. No pot mancar, durant el dia i durant la setmana del cristià, el temps dedicat a la pregària, a la meditació i a la reflexió. Només quan parlem amb Déu, podem també parlar d’ Ell.
La nostra experiència ens diu que les amistats poden acabar amb un gest sorollós de ruptura, o bé per una sèrie d’oblits quotidians, que refreden la relació fins a perdre-la. Si Jesús ens crida a ser amics, no ignorem aquesta crida. Acollim-la, tinguem cura d’aquesta relació i descobrirem que l’amistat amb Déu és la nostra salvació.
Traducció: J.M. Torrents
