El centenari de la canonització de santa Teresa l’Infant Jesús és un esdeveniment important que marca els 100 anys des que Teresina va ser proclamada santa pel papa Pius XI el 17 de maig de 1925. Aquest aniversari és una bona ocasió per a redescobrir l’espiritualitat i l’herència del “caminet” de la confiança i l’amor. Reproduïm a continuació l’article d’Agustí Borrell, Vicari general de l’orde del Carmel Descalç, publicat a Catalunya Cristiana (16 de maig de 2025).
La santa de l’ascensor
El 17 maig de 2025 es compleixen cent anys de la canonització de Teresa de l’Infant Jesús, que va ser considerada pel papa Pius X “la santa més gran dels temps moderns”. Santa Teresina, com se l’anomena popularment, és coneguda arreu del món, un fet sorprenent si tenim en compte que en vida havia passat desapercebuda. Va entrar al convent de les carmelites descalces de Lisieux quan tenia tan sols quinze anys, i va viure-hi amb prou feines nou anys, fins a la seva mort amb vint-i-quatre anys d’edat.
Quan va morir, alguna de les seves germanes de comunitat es preguntava què podrien explicar d’ella, que no havia fet res d’especial. És cert: en la biografia de Teresa de Lisieux no hi ha fets cridaners ni fenòmens extraordinaris, però en canvi ella va posar en pràctica de forma admirable l’Evangeli en la vida de cada dia. Aquesta és la seva santedat, i això és el que la fa propera i imitable. Per a ella, la santedat no és qüestió de grans esforços ni de fets espectaculars, sinó simplement de confiança i d’amor.
De petita, Teresa havia tingut ocasió de veure algun ascensor, i aquest nou invent li crida tant l’atenció que se li acut que pot ser una bona imatge del camí de la santedat. Com que sent el desig de ser santa, però constata la seva petitesa, cerca una resposta a la seva inquietud, i la troba, com en tantes ocasions, en la Paraula de Déu. Llegint el text d’Isaïes que parla de Déu com una mare que pren el fill a la falda i l’acarona (Isaïes 66,12-13), Teresa exclama: “mai no havien vingut a alegrar la meva ànima unes paraules més tendres, més melodioses: l’ascensor que ha d’elevar-me fins al cel són els teus braços, oh Jesús!” (Manuscrits autobiogràfics C, 3r). En una carta que escriu a un missioner poques setmanes abans de morir el convida a viure “amb l’abandó i l’amor d’un infant que sap que el seu pare l’estima”, i a “elevar-se vers Déu per l’ascensor de l’amor i no pas a pujar la ruda escala del temor…”.
Teresa de l’Infant Jesús ha entès que la vida cristiana no és una cursa d’obstacles ni una lluita feixuga contra les pròpies debilitats, sinó que es tracta de confiar plenament en l’amor de Déu i deixar-lo actuar en nosaltres.
Agustí Borrell, Vicari general de l’orde del Carmel Descalç
