Lleó XIV dona continuïtat al cicle de catequesis del Papa Francesc sobre la vida de Jesús
Foto @Vatican Media
A la seva primera Audiència General, el Papa Lleó XIV va expressar la seva alegria en trobar-se amb els fidels, i va manifestar el seu desig de continuar el cicle de catequesis jubilars iniciat pel Papa Francesc el 18 de desembre de 2024 centrat en el tema “Jesucrist, la nostra esperança”.
Enllaçant amb la darrera Catequesi en la que Francesc va iniciar el tema de les paràboles de Jesús el dimecres 16 d’abril, Lleó XIV va proposar una reflexió sobre la paràbola del sembrador (Mt 13,1-17), a la que considera una introducció clau per comprendre el conjunt de paràboles de Jesús.
Aquesta catequesi inaugural del Papa Lleó XIV no només dona continuïtat a la tasca catequètica del seu predecessor, sinó que ofereix un missatge profundament esperançador: Déu no es cansa de sembrar la seva paraula a les nostres vides, fins i tot a les nostres fragilitats. La paràbola del sembrador es converteix així en una imatge lluminosa de l’amor incondicional de Déu i de la crida a col·laborar amb la seva gràcia, deixant-nos transformar per la llavor de l’Evangeli.
Compartirem les Catequesis Jubilars traduides al català per Josep Maria Torrents publicades setmanalment a Catalunya Religió.
Catequesis del papa Lleó XIV sobre el Jubileu: “Jesucrist, la nostra esperança”
- II. La vida de Jesús. Les paràboles
II. La vida de Jesús. Les paràboles
6. El sembrador. Els va parlar de moltes coses amb paràboles (Mt 13,3a)
Estimats germans i germanes,
Estic content de donar-vos la benvinguda a la meva primera Audiència general. Avui reprenc el cicle de catequesis jubilars, amb el tema “Jesucrist la nostra esperança”, començades pel Papa Francesc.
Avui seguim meditant en les paràboles de Jesús, que ens ajuden a redescobrir l’esperança, perquè ens mostren com treballa Déu en la història. Avui m’agradaria centrar-me en una paràbola que és una mica particular, perquè es tracta d’una mena d’introducció a totes les paràboles. Em refereixo a la del sembrador (cf. Mt 13,1-17). En un cert sentit, en aquesta narració podem reconèixer la manera de comunicar-se de Jesús, que té molt a ensenyar-nos sobre la manera d’anunciar l’Evangeli avui.
Cada paràbola explica una història treta de la vida quotidiana, però ens vol dir alguna cosa més, ens remet a un sentit més profund. La paràbola ens planteja preguntes, ens invita a no quedar-nos en les aparences. Davant la història que se m’explica o la imatge que se’m presenta, em puc preguntar: on soc jo en aquesta història? Què diu aquesta imatge a la meva vida? La paraula paràbola prové de la paraula grega paraballein, que vol dir llançar cap endavant. La paràbola llança al davant meu una paraula que em provoca i m’empeny a fer-me preguntes.
La paràbola del sembrador parla precisament de la dinàmica de la paraula de Déu i dels efectes que ella produeix. De fet, cada paraula de l’Evangeli és com una llavor que es llança al terreny de la nostra vida. Moltes vegades Jesús fa servir la imatge de la llavor, amb diferents significats. En el capítol 13 de l’Evangeli de Mateu, la paràbola del sembrador introdueix una sèrie d’altres petites paràboles, algunes de les quals parlen precisament del que passa en el terreny: el gra i la zitzània, el gra de mostassa, el tresor amagat al camp. Què és doncs aquest terreny? És el nostre cor, però també és el món, la comunitat, l’Església. La paraula de Déu, de fet, fecunda i provoca qualsevol realitat.
Al principi, veiem Jesús que surt de casa i al voltant seu s’agrupa molta gent (cf. Mt 13,1). La seva paraula fascina i intriga. Entre les persones hi ha tantes situacions diferents. La paraula de Jesús és per a tothom, però funciona en cada persona d’una manera diferent. Aquest context ens permet entendre millor el sentit de la paràbola.
Un sembrador, força original, surt a sembrar, però no es preocupa pel lloc on cau la llavor. Llança la llavor fins i tot on és probable que no doni fruit: al camí, entre les roques, enmig dels esbarzers. Aquesta actitud sorprèn l’oient i el porta a preguntar-se: per què?
Nosaltres estem acostumats a calcular les coses – i a vegades cal fer-ho –, però això no serveix en l’amor! La manera com aquest sembrador “malbaratador” llança la llavor és una imatge de la manera que té Déu d’estimar. És cert que el destí de la llavor depèn també de la manera que té el terra que l’acull i de la situació en què es troba, però, en primer lloc, en aquesta paràbola Jesús ens diu que Déu llança la llavor de la seva paraula sobre tot tipus de sòl, és a dir en qualsevol de les nostres situacions: a vegades som més superficials i distrets, a vegades ens porta per l’entusiasme, a vegades estem oprimits per les preocupacions de la vida, però hi ha també moments en què estem disponibles i acollidors. Déu té confiança i espera que més d’hora o més tard la llavor florirà. Ell ens estima així: no espera que ens convertim en la millor terra, ens dona sempre la seva paraula. Potser veient que Ell es refia de nosaltres, naixerà en nosaltres el desig de ser un terreny millor. Aquesta és l’esperança, basada en la roca de la generositat i de la misericòrdia de Déu.
Explicant la manera com la llavor dona fruit, Jesús està parlant també de la seva vida. Jesús és la Paraula, és la Llavor. I la llavor, per donar fruit, ha de morir. Així doncs, aquesta paràbola ens diu que Déu està disposat a “malbaratar” per nosaltres i que Jesús està disposat a morir per transformar la nostra vida.
Tinc present aquella bellíssima pintura de Van Gogh: El sembrador al capvespre. Aquella imatge del sembrador sota el sol roent parla també de la feina del pagès. I em crida l’atenció que, darrere del sembrador, Van Gogh representés el gra ja madur. Em sembla una imatge d’esperança: d’una manera o d’una altra, la llavor ha donat fruit. No sabem ben bé com, però és així. Al centre de l’escena, però, no hi ha el sembrador, que està dret al costat, sinó que tot el quadre està dominat per la imatge del sol, potser per a recordar-nos que és Déu qui mou la història, encara que de vegades sembli absent o llunyà. És el sol que escalfa els terrossos de la terra i que fa madurar la llavor.
Estimats germans i germanes, en quina situació de la vida avui la paraula de Déu ens està arribant? Demanem al Senyor la gràcia d’acollir sempre aquesta llavor que és la seva paraula. I si ens adonem que no som un terreny fèrtil, no ens desanimem, però demanem-li a Ell que treballi per convertir-nos en un terreny millor.
Traducció: J.M. Torrents
7. El samarità. Passant al seu costat, el va veure i es va compadir (Lc 10,33b)
Estimats germans i germanes,
Continuem meditant algunes paràboles de l’Evangeli que són una ocasió per canviar de perspectiva i obrir-nos a l’esperança. La manca d’esperança, a vegades, és deguda al fet que ens fixem d’una manera rígida i tancada de veure les coses, i les paràboles ens ajuden a mirar-les des d’un altre punt de vista.
Avui m’agradaria parlar-vos d’una persona experta, preparada, un doctor de la Llei, però que necessita canviar de perspectiva, perquè està centrat en ell mateix i no es fixa en els altres (cf. Lc 10,25-37). De fet, pregunta a Jesús sobre la manera com “s’hereta” la vida eterna, fent servir una expressió que la vol fer servir com un dret inequívoc. Però al darrere d’aquesta pregunta potser s’hi amaga una necessitat d’atenció: l’única paraula sobre la qual demana explicacions a Jesús és el terme “proïsme”, que literalment vol dir aquell que és a prop.
Per això Jesús explica una paràbola que és una manera de transformar aquella pregunta, per passar de qui m’estima? A qui m’estimava? La primera és una pregunta immadura, la segona és la pregunta de l’adult que ha entès el sentit de la seva vida. La primera pregunta és la que ens fem quan ens aturem a la cantonada i esperem, la segona és la que ens empeny a posar-nos en marxa.
La paràbola que Jesús explica té, de fet, un camí com escenari, i és un camí difícil i impermeable, com la vida. És el camí recorregut per un home que baixa de Jerusalem, la ciutat sobre la muntanya, a Jericó, la ciutat sota el nivell del mar. És una imatge que ja fa presagiar el que pot succeir: passa que aquell home és agredit, colpejat i deixat mig mort. És l’experiència que passa quan les situacions, les persones, a vegades fins i tot en les persones en qui hem confiat, ens ho prenen tot i ens deixen al mig del carrer.
La vida, però està feta de trobades, i en aquestes trobades ens manifestem tal com som. Ens trobem davant de l’altre, davant de la seva fragilitat i de la seva feblesa i podem decidir què fer: cuidar-lo o fer veure que no passa res. Un sacerdot i un levita baixen pel mateix camí. Són persones que presten servei en el Temple de Jerusalem, que viuen en l’espai sagrat. Tanmateix, la pràctica del culte no porta automàticament a ser compassius. De fet, abans de ser un tema religiós, la compassió és un tema d’humanitat! Abans de ser creients, estem cridats a ser humans.
Ens podem imaginar que, després d ‘haver estat molt temps a Jerusalem, aquell sacerdot i aquell levita tenien pressa per tornar a casa. És precisament la pressa, tan freqüent en les nostres vides, que sovint ens impedeix sentir compassió. Aquell que pensa que el mateix viatge és prioritari, no està disposat a aturar-se per un altre.
Però hi ha algú que arriba i que efectivament és capaç d’aturar-se: és un samarità, per tant, un que pertany a un poble menyspreat (cf. 2Re 17). En el seu cas, el text no precisa la direcció, però només diu que viatjava. La religiositat no hi té res a veure. Aquest samarità s’atura senzillament perquè és un home davant d’un altre home que necessita ajut.
La compassió s’expressa mitjançant gestos concrets. L’evangelista Lluc parla de les accions del samarità, que nosaltres anomenem “bo”, però que en el text és senzillament una persona: el samarità es fa proper, perquè si vols ajudar a algú no pots pensar a quedar-te lluny, t’has d’implicar, t’has d’embrutar, potser contaminar; embena les ferides després de netejar-les amb oli i vi; el carrega sobre la seva muntura, és a dir se’n fa càrrec, perquè s’ajuda de veritat si s’està disposat a sentir el pes del dolor de l’altre; el porta a un hotel on gasta uns diners, “dos denaris”, més o menys dos dies de feina; i es compromet a tornar i eventualment tornar a pagar perquè l’altre no és un paquet que es lliura, sinó algú que cal cuidar.
Estimats germans i germanes, quan podrem aturar nosaltres també el nostre camí i tenir compassió? Quan haurem entès que aquell home ferit que hi havia al camí ens representa a cadascun de nosaltres. I llavors el record de totes les vegades que Jesús es va aturar per cuidar-nos ens farà més capaços de tenir compassió.
Preguem, doncs, perquè puguem créixer en humanitat, perquè les nostres relacions siguin més autèntiques i més riques en compassió. Demanem al Cor de Crist la gràcia de tenir cada cop més els seus mateixos sentiments.
Traducció: J.M. Torrents
