Lleó XIV dona continuïtat al cicle de catequesis del Papa Francesc sobre la vida de Jesús
Foto @Vatican Media
A la seva primera Audiència General, el Papa Lleó XIV va expressar la seva alegria en trobar-se amb els fidels, i va manifestar el seu desig de continuar el cicle de catequesis jubilars iniciat pel Papa Francesc el 18 de desembre de 2024 centrat en el tema “Jesucrist, la nostra esperança”.
Enllaçant amb la darrera Catequesi en la que Francesc va iniciar el tema de les paràboles de Jesús el dimecres 16 d’abril, Lleó XIV va proposar una reflexió sobre la paràbola del sembrador (Mt 13,1-17), a la que considera una introducció clau per comprendre el conjunt de paràboles de Jesús.
Aquesta catequesi inaugural del Papa Lleó XIV no només dona continuïtat a la tasca catequètica del seu predecessor, sinó que ofereix un missatge profundament esperançador: Déu no es cansa de sembrar la seva paraula a les nostres vides, fins i tot a les nostres fragilitats. La paràbola del sembrador es converteix així en una imatge lluminosa de l’amor incondicional de Déu i de la crida a col·laborar amb la seva gràcia, deixant-nos transformar per la llavor de l’Evangeli.
Compartirem les Catequesis Jubilars traduides al català per Josep Maria Torrents publicades setmanalment a Catalunya Religió.
Catequesis del papa Lleó XIV sobre el Jubileu: “Jesucrist, la nostra esperança”
- II. La vida de Jesús. Les paràboles
- II. La vida de Jesús. Les curacions
- 9. Bartimeu. “Afanya’t “Aixeca’t, Ell et crida! ”” (Mc 10,49)
- 10. La guarició del paralític. “Quan Jesús el va veure ajagut i va saber que feia molt temps que estava en aquest estat, li va dir: Vols ser guarit?” (Jn 5,6) (CR 18.06.25
- 11. La dona hemorroïsa i la filla de Jaire. «No tinguis por; tingues només fe»
II. La vida de Jesús. Les paràboles
6. El sembrador. Els va parlar de moltes coses amb paràboles (Mt 13,3a)
Estimats germans i germanes,
Estic content de donar-vos la benvinguda a la meva primera Audiència general. Avui reprenc el cicle de catequesis jubilars, amb el tema “Jesucrist la nostra esperança”, començades pel Papa Francesc.
Avui seguim meditant en les paràboles de Jesús, que ens ajuden a redescobrir l’esperança, perquè ens mostren com treballa Déu en la història. Avui m’agradaria centrar-me en una paràbola que és una mica particular, perquè es tracta d’una mena d’introducció a totes les paràboles. Em refereixo a la del sembrador (cf. Mt 13,1-17). En un cert sentit, en aquesta narració podem reconèixer la manera de comunicar-se de Jesús, que té molt a ensenyar-nos sobre la manera d’anunciar l’Evangeli avui.
Cada paràbola explica una història treta de la vida quotidiana, però ens vol dir alguna cosa més, ens remet a un sentit més profund. La paràbola ens planteja preguntes, ens invita a no quedar-nos en les aparences. Davant la història que se m’explica o la imatge que se’m presenta, em puc preguntar: on soc jo en aquesta història? Què diu aquesta imatge a la meva vida? La paraula paràbola prové de la paraula grega paraballein, que vol dir llançar cap endavant. La paràbola llança al davant meu una paraula que em provoca i m’empeny a fer-me preguntes.
La paràbola del sembrador parla precisament de la dinàmica de la paraula de Déu i dels efectes que ella produeix. De fet, cada paraula de l’Evangeli és com una llavor que es llança al terreny de la nostra vida. Moltes vegades Jesús fa servir la imatge de la llavor, amb diferents significats. En el capítol 13 de l’Evangeli de Mateu, la paràbola del sembrador introdueix una sèrie d’altres petites paràboles, algunes de les quals parlen precisament del que passa en el terreny: el gra i la zitzània, el gra de mostassa, el tresor amagat al camp. Què és doncs aquest terreny? És el nostre cor, però també és el món, la comunitat, l’Església. La paraula de Déu, de fet, fecunda i provoca qualsevol realitat.
Al principi, veiem Jesús que surt de casa i al voltant seu s’agrupa molta gent (cf. Mt 13,1). La seva paraula fascina i intriga. Entre les persones hi ha tantes situacions diferents. La paraula de Jesús és per a tothom, però funciona en cada persona d’una manera diferent. Aquest context ens permet entendre millor el sentit de la paràbola.
Un sembrador, força original, surt a sembrar, però no es preocupa pel lloc on cau la llavor. Llança la llavor fins i tot on és probable que no doni fruit: al camí, entre les roques, enmig dels esbarzers. Aquesta actitud sorprèn l’oient i el porta a preguntar-se: per què?
Nosaltres estem acostumats a calcular les coses – i a vegades cal fer-ho –, però això no serveix en l’amor! La manera com aquest sembrador “malbaratador” llança la llavor és una imatge de la manera que té Déu d’estimar. És cert que el destí de la llavor depèn també de la manera que té el terra que l’acull i de la situació en què es troba, però, en primer lloc, en aquesta paràbola Jesús ens diu que Déu llança la llavor de la seva paraula sobre tot tipus de sòl, és a dir en qualsevol de les nostres situacions: a vegades som més superficials i distrets, a vegades ens porta per l’entusiasme, a vegades estem oprimits per les preocupacions de la vida, però hi ha també moments en què estem disponibles i acollidors. Déu té confiança i espera que més d’hora o més tard la llavor florirà. Ell ens estima així: no espera que ens convertim en la millor terra, ens dona sempre la seva paraula. Potser veient que Ell es refia de nosaltres, naixerà en nosaltres el desig de ser un terreny millor. Aquesta és l’esperança, basada en la roca de la generositat i de la misericòrdia de Déu.
Explicant la manera com la llavor dona fruit, Jesús està parlant també de la seva vida. Jesús és la Paraula, és la Llavor. I la llavor, per donar fruit, ha de morir. Així doncs, aquesta paràbola ens diu que Déu està disposat a “malbaratar” per nosaltres i que Jesús està disposat a morir per transformar la nostra vida.
Tinc present aquella bellíssima pintura de Van Gogh: El sembrador al capvespre. Aquella imatge del sembrador sota el sol roent parla també de la feina del pagès. I em crida l’atenció que, darrere del sembrador, Van Gogh representés el gra ja madur. Em sembla una imatge d’esperança: d’una manera o d’una altra, la llavor ha donat fruit. No sabem ben bé com, però és així. Al centre de l’escena, però, no hi ha el sembrador, que està dret al costat, sinó que tot el quadre està dominat per la imatge del sol, potser per a recordar-nos que és Déu qui mou la història, encara que de vegades sembli absent o llunyà. És el sol que escalfa els terrossos de la terra i que fa madurar la llavor.
Estimats germans i germanes, en quina situació de la vida avui la paraula de Déu ens està arribant? Demanem al Senyor la gràcia d’acollir sempre aquesta llavor que és la seva paraula. I si ens adonem que no som un terreny fèrtil, no ens desanimem, però demanem-li a Ell que treballi per convertir-nos en un terreny millor.
Traducció: J.M. Torrents
7. El samarità. Passant al seu costat, el va veure i es va compadir (Lc 10,33b)
Estimats germans i germanes,
Continuem meditant algunes paràboles de l’Evangeli que són una ocasió per canviar de perspectiva i obrir-nos a l’esperança. La manca d’esperança, a vegades, és deguda al fet que ens fixem d’una manera rígida i tancada de veure les coses, i les paràboles ens ajuden a mirar-les des d’un altre punt de vista.
Avui m’agradaria parlar-vos d’una persona experta, preparada, un doctor de la Llei, però que necessita canviar de perspectiva, perquè està centrat en ell mateix i no es fixa en els altres (cf. Lc 10,25-37). De fet, pregunta a Jesús sobre la manera com “s’hereta” la vida eterna, fent servir una expressió que la vol fer servir com un dret inequívoc. Però al darrere d’aquesta pregunta potser s’hi amaga una necessitat d’atenció: l’única paraula sobre la qual demana explicacions a Jesús és el terme “proïsme”, que literalment vol dir aquell que és a prop.
Per això Jesús explica una paràbola que és una manera de transformar aquella pregunta, per passar de qui m’estima? A qui m’estimava? La primera és una pregunta immadura, la segona és la pregunta de l’adult que ha entès el sentit de la seva vida. La primera pregunta és la que ens fem quan ens aturem a la cantonada i esperem, la segona és la que ens empeny a posar-nos en marxa.
La paràbola que Jesús explica té, de fet, un camí com escenari, i és un camí difícil i impermeable, com la vida. És el camí recorregut per un home que baixa de Jerusalem, la ciutat sobre la muntanya, a Jericó, la ciutat sota el nivell del mar. És una imatge que ja fa presagiar el que pot succeir: passa que aquell home és agredit, colpejat i deixat mig mort. És l’experiència que passa quan les situacions, les persones, a vegades fins i tot en les persones en qui hem confiat, ens ho prenen tot i ens deixen al mig del carrer.
La vida, però està feta de trobades, i en aquestes trobades ens manifestem tal com som. Ens trobem davant de l’altre, davant de la seva fragilitat i de la seva feblesa i podem decidir què fer: cuidar-lo o fer veure que no passa res. Un sacerdot i un levita baixen pel mateix camí. Són persones que presten servei en el Temple de Jerusalem, que viuen en l’espai sagrat. Tanmateix, la pràctica del culte no porta automàticament a ser compassius. De fet, abans de ser un tema religiós, la compassió és un tema d’humanitat! Abans de ser creients, estem cridats a ser humans.
Ens podem imaginar que, després d ‘haver estat molt temps a Jerusalem, aquell sacerdot i aquell levita tenien pressa per tornar a casa. És precisament la pressa, tan freqüent en les nostres vides, que sovint ens impedeix sentir compassió. Aquell que pensa que el mateix viatge és prioritari, no està disposat a aturar-se per un altre.
Però hi ha algú que arriba i que efectivament és capaç d’aturar-se: és un samarità, per tant, un que pertany a un poble menyspreat (cf. 2Re 17). En el seu cas, el text no precisa la direcció, però només diu que viatjava. La religiositat no hi té res a veure. Aquest samarità s’atura senzillament perquè és un home davant d’un altre home que necessita ajut.
La compassió s’expressa mitjançant gestos concrets. L’evangelista Lluc parla de les accions del samarità, que nosaltres anomenem “bo”, però que en el text és senzillament una persona: el samarità es fa proper, perquè si vols ajudar a algú no pots pensar a quedar-te lluny, t’has d’implicar, t’has d’embrutar, potser contaminar; embena les ferides després de netejar-les amb oli i vi; el carrega sobre la seva muntura, és a dir se’n fa càrrec, perquè s’ajuda de veritat si s’està disposat a sentir el pes del dolor de l’altre; el porta a un hotel on gasta uns diners, “dos denaris”, més o menys dos dies de feina; i es compromet a tornar i eventualment tornar a pagar perquè l’altre no és un paquet que es lliura, sinó algú que cal cuidar.
Estimats germans i germanes, quan podrem aturar nosaltres també el nostre camí i tenir compassió? Quan haurem entès que aquell home ferit que hi havia al camí ens representa a cadascun de nosaltres. I llavors el record de totes les vegades que Jesús es va aturar per cuidar-nos ens farà més capaços de tenir compassió.
Preguem, doncs, perquè puguem créixer en humanitat, perquè les nostres relacions siguin més autèntiques i més riques en compassió. Demanem al Cor de Crist la gràcia de tenir cada cop més els seus mateixos sentiments.
Traducció: J.M. Torrents
8. Els obrers a la vinya. «I els digué: “Aneu també vosaltres a la meva vinya” (Lc 10)
Benvolguts germans i germanes,
Vull aturar-me un cop més en una paràbola de Jesús. També en aquest cas es tracta d’un relat que alimenta la nostra esperança. A vegades, en efecte, tenim la impressió que no trobem sentit a la nostra vida: ens sentim inútils, inadequats, com els obrers que esperen a la plaça del mercat que algú els contracti per a treballar. Però a vegades el temps passa, la vida transcorre i no ens sentim reconeguts ni apreciats. Potser no hem arribat a temps, uns altres han arribat abans que nosaltres o les preocupacions ens han retingut en un altre lloc.
La metàfora de la plaça del mercat és molt adequada també per als nostres temps, perquè el mercat és el lloc dels negocis, on, lamentablement, també es compren i es venen l’afecte i la dignitat, intentant guanyar alguna cosa. I quan no ens sentim apreciats, reconeguts, correm el risc de vendre’ns al millor postor. El Senyor, en canvi, ens recorda que la nostra vida val, i el seu desig és ajudar-nos a descobrir-ho.
A la paràbola que comentem avui, uns jornalers esperen que algú els contracti per a aquell dia. Estem al capítol 20 de l’Evangeli de Mateu, i també aquí trobem un personatge que es comporta de manera insòlita, que sorprèn i interpel·la. És l’amo d’una vinya, qui surt personalment a buscar els seus obrers. Evidentment vol establir amb ells una relació personal.
Com us deia, es tracta d’una paràbola que dona esperança, perquè ens diu que aquest amo surt diverses vegades a buscar els qui esperen donar sentit a les seves vides. L’amor surt a punta de dia, i, després, cada tres hores torna a buscar obrers per enviar-los a la seva vinya. Seguint aquest ritme, després de sortir a les tres de la tarda ja no caldria sortir novament, perquè la jornada laboral acabava a les sis.
Però aquest amor incansable, que vol donar valor a la vida de cadascun de nosaltres de la manera que sigui, surt també a les cinc. Els jornalers que s’havien quedat a la plaça del mercat probablement havien perdut tota esperança. Aquell dia havia estat en va. Però algú va continuar creient en ells. Quin sentit té contractar treballadors només per a l’última hora de la jornada laboral? Quin sentit té anar a treballar només per una hora? Malgrat això, fins i tot quan ens sembla que podem fer poc en la vida, sempre val la pena. Sempre hi ha la possibilitat de trobar un sentit, perquè Déu estima la nostra vida.
I aquí és on es veu l’originalitat d’aquest amo, al final del dia, a l’hora de pagar. Amb els primers treballadors, els qui van anar a la vinya a primera hora, l’amo havia acordat una paga d’un denari, que era el cost habitual d’una jornada de treball. Als altres els va dir que els donaria el que fos just. I aquí és on la paràbola torna a provocar-nos: què és just? Per a l’amo de la vinya, és a dir, per a Déu, és just que cadascú tingui el necessari per a viure. Ell ha cridat personalment els treballadors, en coneix la dignitat i, en funció d’ella, vol pagar-los. I dona a tots un denari.
El relat diu que els treballadors de primera hora se senten decebuts: no aconsegueixen veure la bellesa del gest de l’amo, que no ha estat injust, sinó simplement generós; que no ha mirat només el mèrit, sinó també la necessitat. Déu vol donar a tothom el seu Regne, és a dir, la vida plena, eterna i feliç. I així ho fa Jesús amb nosaltres: no estableix un rànquing, sinó que es dona d’una manera entera a qui li obre el cor.
A la llum d’aquesta paràbola, el cristià d’avui podria caure en la temptació de pensar: «Per què començar a treballar de seguida? Si la remuneració és la mateixa, per què hem de treballar més?» Sant Agustí responia així a aquests dubtes: «Per què, doncs, ajornes seguir qui et crida, quan tens la certesa de la recompensa i la incertesa respecte al dia. Ves amb compte, no fos que, per la teva demora, et privis tu mateix del que ell t’ofereix d’acord amb la seva promesa.»[1]
Voldria dir, especialment als joves, que no esperin, sinó que responguin amb entusiasme al Senyor que ens crida a treballar a la seva vinya. No ho posposis, arromanga’t, perquè el Senyor és generós i no et decebrà! Treballant a la seva vinya trobaràs una resposta a aquella pregunta profunda que portes a dins: quin sentit té la meva vida?
Estimats germans i germanes, no ens desanimem! Fins i tot en els moments foscos de la vida, quan el temps passa sense donar-nos les respostes que busquem, demanem al Senyor que surti de nou i ens encalci allí on l’estiguem esperant. El Senyor és generós i vindrà aviat!
[1] Sermó 87, 6, 8.
9. Bartimeu. “Afanya’t “Aixeca’t, Ell et crida! ”” (Mc 10,49)
Estimats germans i germanes,
Amb aquesta catequesi voldria dirigir la nostra mirada cap a un altre aspecte essencial de la vida de Jesús, és a dir sobre les seves guaricions. Per això us convido a posar davant del Cor de Crist les vostres parts més doloroses o fràgils, aquells llocs de la vostra vida on us sentiu atrapats i bloquejats. Demanem al Senyor amb confiança que escolti el nostre crit i que ens curi!
El personatge que ens acompanya en aquesta reflexió ens ajuda a entendre que no hem d’abandonar mai l’esperança, encara que ens sentim perduts. Es tracta de Bartimeu, un home cec i captaire, que Jesús va trobar a Jericó (cf. Mc 10,40-52). El lloc és significatiu: Jesús se’n va a Jerusalem, però comença el seu viatge, per dir-ho així, de les “profunditats” de Jericó, ciutat que està sota el nivell del mar. Jesús, de fet, amb la seva mort, va anar a recuperar aquell Adam que havia caigut i que ens representa a cadascun de nosaltres.
Bartimeu significa “fill de Timeu”: descriu aquell home a través d’una relació, i, tanmateix, està dramàticament sol. Aquest nom, però, també podria significar “fill de l’honor” o “de l’admiració”, exactament el contrari de la situació en què es troba. I com que el nom és tan important en la cultura jueva, vol dir que Bartimeu no arriba a viure de la manera que està cridat a ser.
A diferència del gran moviment de gent que camina al darrere de Jesús, Bartimeu està quiet. L’Evangelista diu que està assegut al llarg del camí, així que necessita que algú el recuperi i que l’ajudi a reprendre el seu camí.
Què podem fer quan ens trobem en una situació que sembla un camí sense sortida? Bartimeu ens ensenya a apel·lar als recursos que portem dintre nostre i que formen part de nosaltres. Ell és un captaire, sap demanar, de fet, pot cridar! Si desitges realment alguna cosa, fas tot el possible per a poder-ho aconseguir, encara que els altres et renyin, t’humiliïn i et diguin que ho deixis córrer. Si ho desitges de veritat, segueix cridant!
El crit de Bartimeu, relatat a l’Evangeli de Marc – “Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!” (v. 47) – s’ha convertit en una pregària bastant coneguda en la tradició oriental, que nosaltres també la podem fer servir: «Senyor Jesucrist, Fill de Déu, tingues pietat de mi, pecador».
Bartimeu és cec, però paradoxalment hi veu millor que els altres i reconeix qui és Jesús! Davant el seu crit, Jesús s’atura i fa que el cridin (cf. v. 49), perquè no hi ha ningú que Déu no l’escolti, encara que siguem conscients que no ens adrecem a ell (cf. Es 2,23). Sembla estrany que, davant d’un home cec, Jesús no vagi de seguida vers ell; però, si ho pensem bé, és la manera de reactivar la vida de Bartimeu: l’empeny a aixecar-se, confia en la seva capacitat de caminar. Aquell home es pot posar dempeus, pot aixecar-se de les seves situacions de mort. Però per fer això ha de fer un gest molt significatiu: ha de treure’s la seva cap (cf. v. 50)!
Per a un captaire, la capa ho és tot: és la seguretat, és la casa, és la defensa que el protegeix. Fins i tot la llei protegia la capa del captaire i obligava a tornar-la al vespre, si se li havia pres com a penyora (cf. Es 22,25). Tanmateix, moltes vegades, el que ens bloqueja són precisament les nostres aparents seguretats, allò que ens hem posat per defensar-nos i que, en canvi, ens està impedint caminar. Per anar cap a Jesús i deixar-se guarir, Bartimeu s’ha d’exposar a Ell en tota la seva vulnerabilitat. Aquest és el pas fonamental per a qualsevol via de guarició.
Fins i tot la pregunta que li fa Jesús sembla estranya: «Què vols que faci per tut?» (v. 51). Però, en realitat, no és un fet que vulguem curar-nos les nostres malalties, a vegades preferim quedar-nos quiets per no assumir responsabilitats. La resposta de Bartimeu és profunda: fa servir el verb anablepein, que pot significar “tornar a veure”, però que també podríem traduir com “aixecar la mirada”. Bartimeu, de fet, no vol només tornar a veure, vol redescobrir també la seva dignitat! Per mirar amunt, s’ha d’aixecar el cap. A vegades les persones estan bloquejades perquè la vida les ha humiliades i només desitgen recuperar el mateix valor.
El que salva Bartimeu, i cadascun de nosaltres, és la fe. Jesús ens guareix perquè puguem ser lliures. Ell no invita Bartimeu a seguir-lo, sinó que li diu que camini, que es posi en marxa (cf. v. 52). Marc, però, acaba la narració dient que Bartimeu comença a seguir Jesús: ha triat lliurement seguir aquell que és el Camí!
Estimats germans i germanes, portem amb confiança davant Jesús les nostres malalties, i també les dels nostres estimats, portem el dolor de tots els qui se senten perduts i sense sortida. Cridem també per ells, i estiguem convençuts que el Senyor ens escoltarà i s’aturarà.
10. La guarició del paralític. “Quan Jesús el va veure ajagut i va saber que feia molt temps que estava en aquest estat, li va dir: Vols ser guarit?” (Jn 5,6)
Estimats germans i germanes,
Continuem contemplant Jesús que guareix. Avui en particular m’agradaria convidar-vos a pensar en les situacions en què ens sentim “bloquejats” i tancats en un carreró sense sortida. A vegades ens sembla que és inútil seguir esperant; ens resignem i no volem seguir lluitant. Aquesta situació es descriu en els Evangelis amb la imatge de la paràlisi. Per això m’agradaria centrar-me avui en la guarició d’un paralític, narrada en el capítol cinquè de l’Evangeli de Sant Joan (5,1-9).
Jesús va a Jerusalem per una festa jueva. No va directe al Temple; en canvi, s’atura a una porta, on probablement es rentaven les ovelles que després eren ofertes en els sacrificis. Al cotat d’aquesta porta, també s’hi aturaven molts malalts, que, a diferència de les ovelles, eren exclosos del Temple perquè eren considerats impurs! I així és el mateix Jesús que els arriba en el seu dolor. Aquestes persones esperaven un prodigi que pogués canviar el seu destí; de fet, al costat de la porta hi havia una piscina, les aigües de la qual es consideraven miraculoses, és a dir capaces de curar: en alguns moments l’aigua s’agitava i, segons el que creien en aquella època, qui se submergia primer es curava.
Així es va crear una mena de “guerra entre els pobres”: ens podem imaginar la trista escena d’aquests malalts que s’arrossegaven laboriosament per entrar en la piscina. Aquella piscina s’anomenava Betzatà, que significa “casa de la misericòrdia”: podria ser una imatge de l’Església, on els malalts i els pobres es trobaven i el Senyor venia per guarir-los i donar-los esperança.
Jesús s’adreça específicament a un home que feia trenta-vuit anys que era paralític. Ara està resignat, perquè no arriba mai a immergir-se en la piscina, quan l’aigua es mou (cf. v. 7). De fet, el que ens paralitza, moltes vegades, és precisament la decepció. Ens sentim desanimats i correm el risc de caure en la peresa.
Jesús fa una pregunta a aquest paralític que pot semblar supèrflua: “Vols ser guarit?” (v. 6). En canvi, és una pregunta necessària, perquè, quan fa molts anys que estàs bloquejat, pot minvar també la voluntat de curar-te. A vegades preferim quedar-nos en la condició de malalts, obligant els altres a cuidar-se de nosaltres. De vegades també és un pretext per no decidir què fer de la nostra vida. Jesús, en canvi, pregunta a aquest home si el seu desig és veritable i profund.
Aquest home de fet respon de manera més raonada a la pregunta de Jesús, revelant la seva visió de la vida. Diu, en primer lloc, que no hi ha ningú que el posi a la piscina: per tant, no és culpa seva, sinó dels altres que no es preocupen per ell. Aquesta actitud esdevé el pretext per evitar assumir les mateixes responsabilitats. Però és veritat que no hi havia ningú que l’ajudés? Heus aquí la resposta il·luminadora de Sant Agustí: “Sí, per ser guarit necessitava absolutament un home, però un home que també fos Déu. […] Per això ha vingut l’home que era necessari; per què retardar més la guarició?”.
Aleshores el paralític afegeix que quan mira de submergir-se en la piscina sempre hi ha algú que arriba abans que ell. Aquest home està expressant una visió fatalista de la vida. Pensem que les coses ens passen perquè no tenim sort, perquè el destí està en contra nostre. Aquest home està desanimat. Se sent derrotat en la lluita de la vida.
Jesús, en canvi, l’ajuda a descobrir que la seva vida també és a les seves mans. El convida a aixecar-se, a recuperar-se de la seva situació crònica, i a agafar la seva llitera (cf. v. 8). Aquell llit no s’ha de deixar o llençar: representa el seu passat de malaltia, és la seva història. Fins aquell moment el passat l’ha bloquejat; l’ha obligat a estar estirat com un mort. Ara és ell qui pot agafar aquesta llitera i portar-la on vulgui: pot decidir què fer amb la seva història! Es tracta de caminar, assumint la responsabilitat d’escollir el camí que vol seguir. I això gràcies a Jesús!
Estimats germans i germanes, demanem al Senyor el do de comprendre on s’ha aturat la nostra vida. Mirem de donar veu al nostre desig de guarició. I preguem per tots aquells que se senten paralitzats, que no veuen la sortida. Demanem tornar a viure en el Cor de Crist que és la veritable casa de la misericòrdia!
11. La dona hemorroïsa i la filla de Jaire. «No tinguis por; tingues només fe»
Benvolguts germans i germanes,
Avui també meditem sobre les curacions de Jesús com a signe d’esperança. En Ell hi ha una força que nosaltres també podem experimentar quan entrem en relació amb la seva Persona.
Una malaltia molt difosa en el nostre temps és el cansament de viure: la realitat ens sembla massa complexa, pesada, difícil d’afrontar. I llavors ens apaguem, ens adormim, amb la il·lusió que quan ens despertem les coses seran diferents. Però cal afrontar la realitat i juntament amb Jesús ho podem fer bé. A vegades ens sentim bloquejats pel judici d’aquells que pretenen col·locar etiquetes als altres.
Em sembla que aquestes situacions poden comparar-se amb un passatge de l’Evangeli de Marc on s’entrellacen dues històries: aquella d’una nena de dotze anys, que jeu al llit malalta a punt de morir, i aquella d’una dona que, precisament des de fa dotze anys, té pèrdues de sang i cerca Jesús per a guarir-se (cf. Mc 5,22-43).
Entre aquestes dues figures femenines, l’Evangelista hi col·loca el personatge del pare de la nena: ell no es queda a casa lamentant-se per la malaltia de la filla, sinó que surt i demana ajuda. Malgrat que sigui el cap de la sinagoga, no té pretensions argumentant la seva posició social. Quan ha d’esperar no perd la paciència i espera. I quan li venen a dir que la seva filla és morta i que és inútil destorbar el Mestre, ell continua tenint fe i continua esperant.
El col·loqui d’aquest pare amb Jesús és interromput per la dona que tenia pèrdues de sang, que aconsegueix acostar-se a Jesús i tocar el seu mantell (v. 27). Amb gran valentia aquesta dona ha pres la decisió que canvia la seva vida: tots continuen dient-li que mantingui una distància, que no es deixi veure. L’havien condemnat a quedar-se amagada i aïllada. A vegades també nosaltres podem ser víctimes del judici dels altres, que pretenen col·locar-nos un vestit que no és el nostre. I llavors estem malament i no aconseguir sortir-ne.
Aquella dona agafa el camí de la salvació quan hi brota la fe que Jesús la pot curar: llavors troba la força per a sortir i anar-lo a buscar. Almenys vol tocar la seva roba.
A l’entorn de Jesús hi havia una multitud, moltes persones el tocaven, però a ells no els va passar res. En canvi, quan aquesta dona toca Jesús, guareix. On hi ha la diferència? Comentant aquest punt del text, sant Agustí diu —en nom de Jesús—: «La multitud aclapara, però la fe em toca» (Sermons 243,2,2). I així: cada vegada que fem un acte de fe dirigit a Jesús, s’estableix un contacte amb ell i immediatament la seva gràcia surt d’ella. A vegades no ens n’adonem, però d’una manera secreta i real la gràcia ens agafa i lentament transforma la vida des de dins.
Potser també avui moltes persones s’acosten a Jesús de manera superficial, sense creure de veritat en la seva potència. Caminem dins la nostra església, però potser el cor és en un altre lloc! Aquesta dona, silenciosa i anònima, derrota els seus temors, tocant el cor de Jesús amb les seves mans considerades impures per raó de la seva malaltia. I heus aquí que immediatament se sent curada. Jesús li diu: Filla, la teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau» (Mc 5,34).
Mentrestant, porten a aquell pare la notícia que la seva filla ha mort. Jesús li diu: «No tinguis por; tingues només fe» (v. 36). Després va anar a casa seva i, quan va veure que tothom plorava i cridava, va dir: «La nena no és morta, sinó que dorm» (v. 39). Després entra on hi ha la nena, l’agafa de la mà i li diu: «Talita, cum —que vol dir: ‘T’ho mano, noia, aixeca’t». La noia s’aixeca i es posa a caminar (cf. v. 41-42). Aquell gest de Jesús ens mostra que ell no sols guareix qualsevol malaltia, sinó que també desperta de la mort. Per a Déu, que és Vida eterna, la mort del cos és com un somni. La mort veritable és aquella de l’ànima: és d’aquesta, que hem de tenir por!
Un darrer detall: Jesús, després d’haver ressuscitat la nena, diu als pares que li donin menjar (cf. v. 43). Aquest és un altre signe molt concret de la proximitat de Jesús a la nostra humanitat. Podem també entendre-ho en sentit més profund i preguntar-nos: quan els nostres nois es troben en crisi i tenen necessitat de nutrició espiritual, sabem donar-los-hi? I com podem fer-ho, si nosaltres mateixos no ens nodrim de l’Evangeli?
Estimats germans i germanes, en la vida hi ha moments de desil·lusió i de desànim, i hi ha també l’experiència de la mort. Aprenguem d’aquella dona, d’aquell pare: anem cap a Jesús: ell pot guarir-nos, pot fer-nos renéixer. Jesús és la nostra esperança!
