ASPECTES EDUCATIUS DE LA FAMÍLIA
Del 21 al 23 de març han tingut lloc les conferències quaresmals de Mons. Joan Piris a la Catedral. Com en anys anteriors, han estat organitzades per l’arxiprestat Seu Vella. El seu tema “Aspectes educatius de la família” ha estat molt a propòsit degut a la coincidència de les conferències amb la celebració de la Setmana diocesana de la Família.
Al llarg de les tres sessions, el senyor Bisbe ha anat descabdellant la realitat familiar d’avui en dia. Ha incidit especialment en tot allò que comporta el model cristià de família, com a projecte de Déu per als creients i fenomen social per a la societat. I ha apel·lat a la necessitat de mostrar que aquest model -no sempre coincident amb el model de família cristiana- és possible encarnar-lo. En aquest sentit ens ha interpel•lat sobre la nostra pedagogia familiar i s’ha mostrat respectuós i comprensiu amb altes maneres d’entendre la família i que no ens pertoca judicar.
A fi d’explicitar més la comunió de sentiments vers el projecte cristià de família cridada a revelar l’amor de Déu per mitjà de l’amor humà, les conferències han posat el punt i final amb el res del Credo de la Família: “Creemos que es possible el hallazgo de un amor limpio, cuando existe la búsqueda de Ti, que eres el AMOR."
A continuació hi ha una síntesi del que el senyor Bisbe ens ha dit.
Dimarts 21 de març: EL CONCEPTE CRISTIÀ DE FAMÍLIA
Tots som família, perquè tots hem nascut en el si d’una família.
En el si de la família es produeix el despertar religiós. Santa Teresina explica com cada vespre feia un passeig amb el seu pare i visitaven el Santíssim en una església diferent.
Els temes de família desperten sentiments, ja que estan carregats d’afectivitat, cosa que fa que no siguin objectius.
Els cristians, en comptes d’ensenyar molt, hauríem d’encarnar i proposar models cristians de família, més que crear polèmiques inútils. Hem d’assumir amb pau i realisme la nova realitat de les famílies. Diu l’encíclica “Ecclesiam Suam” (1964) que és més fàcil declarar-se agnòstic que creient.
L’Església afirma que la família és comunitat d’amor i solidaritat, més que una unitat legítima. Hi ha d’haver autoritat, pautes educatives, conrear les vocacions particulars… No podem judicar altres situacions.
Hem de distingir:
- el concepte de família cristiana (pot ser un estudi teòric),
- del concepte cristià de família (comporta tenir els ulls de la fe): és signe de sagrament i d’Església domèstica.
- És un projecte de Déu per als creients i fenomen social per a la societat. Cal vincular les dues realitats.
- Està cridada a revelar l’amor de Déu per mitjà de l’amor humà. No tots ho comprenen.
La bona notícia de la família només es pot mostrar a base de signes públics que facin veure que és possible, i no a base de sermons. Hem de poder veure que el projecte de Déu és possible realitzant-lo.
Cal vocació, crida especial per a ser signe, sagrament especial de l’amor de Déu. El contingut del consentiment matrimonial és: ”Jo t’estimo com Jesús t’estima” (es diu en unes altres paraules). Fer possible un amor a perpetuïtat i amb compromís.
La família és un subjecte social en transformació. Sociològicament hi ha molts tipus de família: la patriarcal, l’africana, la del Gènesi, la que predica sant Pau… “Creixeu i multipliqueu-vos” vol dir no parar, fent referència a realitats que no estan acabades dl tot.
La família és una de les institucions en les que s’ha manifestat més el canvi social. A més de la família hi ha altres centres culturals i agents de socialització.
Un dels patrimonis de la família que caldria promocionar és el seu entorn emocional, que permet desenvolupar unes relacions privilegiades.
Cal discernir i deixar-se interpel•lar. L’evangeli no presenta un model sociològic de família universalment vàlid per a tots els temps i llocs del món. Per sí presenta uns criteris:
- estabilitat familiar
- estimació familiar
- els fills han d’acollir als grans
- la família no és l’absolut; abans ho és el regne de Déu
Tots valorem la família, però en realitat hi ha moltes formes de vida en les que intervenen molts factors:
- famílies autoritàries o dialogals
- egoistes o generoses
- si han viscut una experiència frustrant i pateixen, els hi hem de mostrar una comprensió il•limitada.
Cal tenir cautela, més que pronunciar criteris absoluts. El camí de conversió suposa deixar-se interpel•lar. Parlem molt de la família en abstracte o en situacions moralitzants o jurídiques. L’Església no és garant de la llei, sinó promotora de la pau i de la vida. Això és el que importa.
Examen de consciència:
- Les nostres famílies són un focus de resistència crítica davant els ambients deshumanitzadors?
- Són llocs d’evangelització, de transmissió de valors, model d’austeritat, esperit de treball, servei, perdó? O bé de tot el contrari?
Cal apartar-se del concepte de parella o família cristiana i no cristiana. El que importa és la pedagogia familiar: si busca la felicitat en el tenir o en el no tenir.
Dimecres 22 de març: PEDAGOGIA FAMILIAR
Hem de deixar-nos interpel•lar i pensar que un altre món és possible. Hem d’acceptar i promoure la família com un valor universal. La fe no imposa un únic model de família. Nosaltres tot ho remetem al projecte de Déu.
En cada moment podem fer un judici dels models canviants de família que hi ha hagut al llarg de la Història i veure el que més s’acosta al model que proposa Jesús. Des de la fe hem de fer-nos aquestes preguntes sobre la nostra família:
Quina capacitat té…
- de crear una comunitat de vida i amor (i no un contracte)?
- per a educar en llibertat, sense manipular les persones?
- per a construir la fraternitat humana en la igualtat dels seus membres?
- per a construir la justícia social, sense marginació?
- Per a fer brollar i afavorir els valors personals de cadascun dels seus membres?
La família és un signe públic; hem de poder mostrar que és possible construir un model cristià de família. La realitat que tenim és que el model de família cristiana és difícil d’encarnar. Hem de mirar amb ulls de misericòrdia les vides de tants cristians que han patit trencaments. No criticar, sinó oferir ajuda. Hauríem de promoure serveis de suport a les famílies necessitades.
L’Exhortació Apostòlica sobre la Família (1981) fou el fruit d’un Sínode sobre la família. La família genera amor i educa en l’amor. La família vol ser un punt de partida per a vincular la societat en l’amor. Sant Joan diu que nosaltres hem descobert i experimentat l’amor de Déu i l’anunciem. Això estem cridats a manifestar-ho en la nostra vida familiar.
El matrimoni com a vocació: cal preparar cada vegada millor el sagrament. Aquesta vocació rebuda capacita per a humanitzar el món aportant aquesta experiència d’amor. Fent veure que això és possible amb la gràcia de Déu, amb la gràcia sagramental, i no només predicant-ho.
Sabrem si la nostra família és signe i presència eficaç d’aquest amor fent una avaluació (examen de consciència) i una crida a la fecunditat, que faci possible la participació a la vida futura (volent fills), a la vida de la fe i de la salvació.
La cultura del benestar fa plantejar interrogants. El fill no ha de ser una amenaça al nostre benestar. El goig de promoure i sostenir (acompanyar) noves vides.
La família proclama al món que la vertadera felicitat ve de l’amor generós als fills. És una escola corporal d’amor i humanitat oberta al món.
La família, empar i refugi dels ancians i malalts (necessitats). Obrir la convivència als seus membres. Solucionar els problemes en criteris humans, no en criteris economicistes. La família ha de tolerar amorosament la presència de l’ancià a casa seva. Que hi hagi lloc –no només físic-, sinó també de convivència a casa. No hi ha res que pugui substituir la possibilitat d’envellir en el si d’una família. Les famílies cristianes haurien de mostrar més aquesta possibilitat. També és font de felicitat. El contrari ens pot portar a una societat deshumanitzada.
Quina forma més digna de morir passar de l’amor dels fills s l’amor de Déu, de l’amor terrenal a l’amor de Déu. Aquesta fora la millor eutanàsia (ben morir). Els signes dels temps ens ho demanen això, que fem més normal aquesta situació. Hem de treballar per a que el “normal” a l’Església cristians sigui tenir més cura de la interioritat que l’externalitat, en les bodes i en la vida cristiana. Caldria buscar solucions a la preparació remota –la preparació immediata ja funciona bé- per a que els futurs esposos puguin formar-se en l’amor que Déu ens té.
Segons el document Matrimonio v familia hoy (Capítol dedicado a “La familia, escuela de los valores evangélicos”), de la CEE (1979), correspon a la família….
- Promoure experiències d’amor cristià, ben fonamentades en la Bona Nova. Amor generós, de comunió, desinteressat, fecund, creador, que sap perdonar… Un dels elements més importants és el diàleg, la comunicació, les relacions dialogals. Valorar les postures de l’altre, les diferències entre els membres de la família és una ocasió per aprofundir en l’amor.
- Austeritat, pobresa, un element que cal cultivar en la comunitat familiar. Les benaurances han de ser una font de reflexió. Hem d’anar sembrant una civilització nova que promogui més el ser que el tenir:
- Solidaritat més que confort.
- Despreniment i generositat, més que avarícia
- Esforç i treball, més que viure de rendes
- Que promogui la justícia i la veritat…
A petita o gran escala s’imposa l’ambició, la corrupció. Davant d’això la família cristiana ha de promoure una consciència crítica. Per què no revisem els valors que tenim i a la llum de l’evangeli estar en actitud vigilant i constructiva? Cal deixar-se ajudar pels altres (amor a Jesucrist, pregària, les persones del nostre voltant i les institucions, el consultori, confessor, educador (igual que anem al metge o al psiquiatra). No siguem autosuficients. Això ens ajudarà a viure les relacions familiars amb més pau i serenor. Cal alegria evangèlica. Som el poble de l’esperança, i hem d’injectar-la als fills i en el nostre àmbit de convivència. Els cristians hem d’oferir una alternativa d’afavorir –despertar i conrear- i participar el bé comú. Hem de cuidar les celebracions, ajudar a crear un clima de relacions humanes millor.
Tot això no són criteris doctrinals, sinó formes de vida.: “ser sal i llevat”. Crear en el món el dinamisme intern que pugi fins a Déu els valors.
Dimecres 22 de març: LA FAMÍLIA, ESCOLA D’AMOR
Perfilar l’actitud, comportaments, maneres d’enfocar les relacions familiars (generacionals) té a veure fonamentalment en les actituds educatives, que són les que ajuden a reaccionar de determinada manera davant dels fets que es van produint.
L’amor d’entrega, personalitat estable (consistent), que ajuda a conviure (suportar-se, és a dir, ajudar-nos i complementar-nos, donar-nos suport els uns als altres segons el criteri paulí. L’Església no ha separat mai procreació i educació. Totes les accions i intuïcions dels sants mai ho han fet. Els primers agents de l’educació dels fills són els pares, un dret i deure essencial (original i primari), no substituïble, només és complementable, no pot ser delegat ni usurpat. Es nota en les famílies quan hi ha dèficits. D’aquí la necessitat de complementarietat família – escola – parròquia. No és fàcil aquest trípode per a equilibrar-lo cal el complement educatiu i la transmissió de la fe en el cas de la parròquia.:
- Sentir-se lliure davant de les realitats materials.
- Respectar l’altre.
- Justícia.
- Disponibilitat (el voluntariat n’és una manifestació): el servei generós.
Tot això construeix persones. L’àmbit de la família ho ha de conrear. No és el mateix tenir fills que ser mare o pare. La maternitat/paternitat és més que un component físic o una activitat física. L’alliberament sexual, necessari per a superar tabús i prejudicis, ha banalitzat la sexualitat en els darrers trenta anys.
Com es pot integrar llibertat i amor sense retallar la permissivitat? Els rols paterns i materns són necessaris. Educar per l’amor vol dir que l’amor és un valor generador (com un arbre que genera branques). Sant Joan ens dóna la pista. En això consisteix l’amor. Déu ens va estimar quan érem enemics seus. Ningú pot estimar si abans no s’ha sentit estimat.
- Si predomina la possessió sobre la generositat, la dependència sobre l’autonomia, les persones perden llibertat, i hi ha un trauma, una malaltia. Això és despersonalitzar, tot el contrari d’educar.
- Disfunció del desig sexual sobre l’amor. La nostra societat està molt erotitzada i es erotitzadora.
- Dificultat per assumir compromisos definitius (cultura líquida que s’acomoda a qualsevol circumstància), amb una despersonalització molt extensa.
- La nostra societat està canviant a gran velocitat fa més difícil que les persones assumeixin un compromís per tota la vida. Hem de conrear la capacitat de resistir davant certes coses i la paciència de conrear, necessària en l’àmbit educatiu com el respirar.
El diàleg és comunicació més que connexió. El tipus d’amor que enriqueix les relacions és el que proclama la carta de sant Pau als corintis (13): “El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L’amor no passarà mai.” Aquest amor no passarà mai. Déu en Jesús ha encarnat aquest tipus d’amor sense fer marxa enrere.
L’infant té un amor més captatiu. La mare i els adults tenen un amor més oblatiu. Altres formes d’amor són l’amistat, la camaraderia…
L’autoritat. Els pares no poden renunciar a l’exercici ferm de l’autoritat, com un servei d’amor practicat amb el convenient diàleg educatiu. L’autoritat del pare s’imposa pel seu prestigi, per la seva qualitat i maduresa. L’exercici de l’autoritat digna no pressuposa ser obeït pels fills; en aquest cas els fills sabran que els fills estan transgredint. Amb humilitat i exemple es pot exercir l’autoritat.
Abans de posar en solfa les actituds dels altres, hem de reflexionar sobre les nostres actituds. Els pares eduquen amb la pròpia vida. El clima familiar deixa petjades. Hi ha tensions i ens impliquen… Tot influeix sobretot en els més petits i immadurs.
L’educador és el que guia i acompanya amb tot el seu ésser: manera de parlar, de fer, la seva presència significativa. No és només el que fa als altres sinó el que provoca en ells amb la seva manera de ser pacient, perseverant. “Fes com jo faig”, en alguns casos és possible, encara que no sempre. Fer plegats, construir en xarxa, com a grup, això és l’Església domèstica.
Hem de fugir d’un autoritarisme generós, igual que d’una generositat permissiva. Revestir-se de l’home nou, diu sant Pau. De què ens hem de despullar i de què ens hem de revestir? Sant Joan Bosco, el gran educador de joves, deia que sempre serà més fàcil castigar que corregir. Jesús prefereix la persuasió, el diàleg, la col•laboració, més que el dirigisme.
Ens hauríem de despullar del familiarisme que aïlla dels altres, es tanquen en sí mateixos. L’aigua que no corre es podreix… Una família aïllada pot generar fàcilment l’egoisme. Trencar la rutina en la convivència familiar i conjugal, més que les discussions. Alimentar alguna sorpresa, l’encant de cada moment.
La transmissió de la fe, a propòsit del testimoni que ha d’acompanyar l’anunci. És important però insuficient. Cal estimar els enemics, perdonar setanta vegades set (sempre). Tot traduït en actituds habituals en la consciència familiar.
Tenim una manera d’entendre la fe i la pietat sagramental… Hem de transmetre vivències de fe, més que maneres de fer. És urgent que ens continuem sentint hereus dels que ens han precedit. Tenir el sentit de Déu com la millor herència que hem rebut. Cal que ho posem de manifest en actes familiars: pregària en família, en comú. Fer explícita la centralitat de Déu en el nucli familiar. Importància dels signes a les parets: els educadors en fan referència… Necessitem aquests referents que ens ajuden a entrar la fe pels ulls.
