A LA SETMANA SANTA CULTURAL DEL PONT DE SUERT
Mossèn Joan Mora In Memoriam
Al meu imaginari personal el Pont de Suert està lligat a l’església vella i a Mossèn Joan Mora i Pedra. Un binomi, aquest, que per a mi té un denominador comú: les exposicions d’Art Sacre que cada Setmana Santa entre els anys 1994 i 1999 organitzar a les naus i les capelles de l’església vella. Avui, amb la perspectiva del temps, gairebé vint-i-cinc anys, aquests esdeveniments prenen una àmplia dimensió perquè van suposar una sacsejada cultural i patrimonial de primer ordre de la qual Mossèn Joan Mora en va ser l’ànima i el motor alhora.
Christus, Hagios, Sacturs,, Maria, Regina i Lavaix significaven alguna cosa més que unes més o menys rellevants mostres d’art litúrgic conservat a les parròquies del Pont de Suert. Foren la materialització de la incansable voluntat de Mossèn Joan Mora de recuperar, preservar i difondre el llegat del patrimoni litúrgic dels pobles de la Ribagorça.
El seu objectiu: conservar el patrimoni per retornar-li la seva funció i valoració pastoral. I, alhora, que els pontarrins i el conjunt de ribagorçans s’emmirallessin i s’identifiquessin en aquests testimonis de la trajectòria artística, religiosa i devocional del territori. Una iniciativa reeixida del servei al poble en la seva expressió més noble que Mossèn va treballar i compartir des del primer dia amb el seu alter ego, Mossèn Joan Ramon Ezquerra, amb que va constituir un tàndem gairebé perfecte, el qual va esdevenir garantia d’èxit en qualsevol de les empreses que junts van endegar.
Per assolir els seus objectius, Mossèn Joan va mobilitzar, diria més, entusiasmar, un grup de gent actiu, sensible i amb ganes de despertar la societat pontarrina a través d’accions culturals: la Comissió Parroquial d’Art, formada per un ventall polièdric i transversal de persones que estaven convençudes que la preservació i difusió del patrimoni cultural és un potent motor per a construir una ciutadania de qualitat i amb la necessària autoestima.
I d’aquella amalgama de gent amb sinergies amb l’Ajuntament del Pont, el Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça i el suport econòmic i tècnic de l’Ajuntament de Lleida, esperonats tots per l’incansable polatge de Mossèn Joan, en va sorgir una de les iniciatives més singulars del segle XX al territori ribagorçà i lleidatà.
Recordar l’actitud i empenta de Mossèn Joan preparant i organitzant aquelles exposicions, és visualitzar imatges d’un riquíssim calidoscopi configurat per una incansable tenacitat, altes dosis d’audàcia i tossuderia, però també, sobretot, de generositat i honestedat. Per ulls de mirada intel·ligent amarada de solidaritat, altruisme, acceptació de la diversitat, respecte… Un caleidoscpi l’espill més important és, i a manera d’eix vertebrador, un home d’Església fidel al seu poble, la seva gent i amb una fe profunda que, como una patina, ho impregnava tot.
Dins el meu record hi té un lloc especial una reunió de la Comissió, el resultat de la qual amenaçava l’èxit de l’edició anual de l’exposició. Mossèn, amb el seu bonic somriure i la seva veu amable però contundent, va sorprendre recitant el poema de l’oració de santa Teresa: “Nada te turbe, nada te espante. Todo se acaba. Dios no se muda; la paciència todo lo alcanza. Quien a Dios tiene nada le falta. Solo Dios basta.” I l’exposició es va fer, com a signe de l’amor a l’Església i símbol d’un altíssim sentit de responsabilitat vers el patrimoni litúrgic que la Història ens havia llegat.
Aquesta semblança de Mossèn Joan Mora és la que, de ben segur, ha quedat impresa en tots els que vam participar en aquella aventura patrimonial i que va fer possible que l’art pontarrí i ribagorçà s’exposés a Lleida, la Seu d’Urgell, Solsona i Sabadell. I que els frontals romànics més emblemàtics del Museu d’Art Nacional de Catalunya procedents de l’Alta Ribagorça s’exposessin a l’Església Vella.
Mossèn Joan tenia un somni patrimonial i, doncs, cultural: que l’antiga Església Vella de l’Assumpció de la Mare de Déu, del Pont de Suert, fos l’embrió del futur Museu d’Art Comarcal de la Ribagorça. Just, abans de ser nomenat rector de l’església de la Mare de Déu del Carme, de Lleida, Mossèn va aconseguir netejar les voltes i tribunes de l’Església Vella i destinà aquests espais a exposició permanent del patrimoni religiós de la parròquia del Pont, la qual va ser inaugurada el 2001.
Mossèn va deixar anar el camí del seu somni, un somni que avui roman com a potencial motor de dinamització. Amb aquests projectes culturals, Mossèn Joan va retornar l’autoestima a la gent del Pont de Suert. Unes iniciatives que no li prengueren pas temps per allò que era realment important per ell: acollir, acompanyar i tenir cura dels seus feligresos. I ho va fer servint i estimant sempre. Aquest és el seu gran llegat. Siguem-ne dignes!
Montserrat Macià i Gou
Exdirectora del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal i de l’IEI
Diputada del Parlament de Catalunya
