“M’agrada pensar l’Església com aquest poble senzill i humil que camina a la presència del Senyor”
El mateix dia que l’Assemblea va donar a conèixer una carta al Pueblo de Dios, el papa Francesc s’adreçà als participantes al Sínode sobre la sinodalitat amb aquestes paraules:
“M’agrada pensar l’Església com a poble fidel de Déu, sant i pecador, poble convocat i cridat amb la força de les benaurances i de Mateu 25. Jesús, per a la seva Església, no va assumir cap dels esquemes polítics del seu temps: ni fariseus, ni saduceus, ni essenis, ni zelots. Cap “corporació tancada”; simplement reprèn la tradició d’Israel: “tu seràs el meu poble i jo seré el teu Déu”.
M’agrada pensar l’Església com aquest poble senzill i humil que camina a la presència del Senyor (el poble fidel de Déu). Aquest és el sentit religiós del nostre poble fidel. I dic poble fidel per no caure en tants enfocaments i esquemes ideològics amb què és “reduïda” la realitat del poble de Déu. Senzillament poble fidel, o també, “sant poble fidel de Déu” en camí, sant i pecador. I l´Església és aquesta.
Una de les característiques d’aquest poble fidel és la infal·libilitat; sí, és infal·lible in credendo. (In credendo falli nequit, diu LG 9) Infabilites in credendo. I ho explico així: quan vulguis saber el que creu la Santa Mare Església, ves al Magisteri, perquè ell és encarregat d’ensenyar-t’ho, però quan vulguis saber com creu l’Església, ves al poble fidel.
Em ve a la memòria una imatge: el poble fidel reunit a l’entrada de la Catedral d’Efes. Diu la història (o la llegenda) que la gent estava a banda i banda del camí cap a la Catedral mentre els Bisbes en processó feien la seva entrada, i que a l’uníson repetien: “Mare de Déu”, demanant a la Jerarquia que declarés dogma aquesta veritat que ja ells posseïen com a poble de Déu (Alguns diuen que tenien pals a les mans i els ensenyaven als Bisbes). No sé si és història o llegenda, però la imatge és vàlida.
El poble fidel, el poble fidel de Déu, té ànima, i perquè podem parlar de l’ànima d’un poble podem parlar d’una hermenèutica, d’una manera de veure la realitat, d’una consciència. El nostre poble fidel té consciència de la seva dignitat, bateja els fills, enterra els morts.
Els membres de la Jerarquia venim d’aquest poble i hem rebut la fe d’aquest poble, generalment de les nostres mares i àvies, “la teva mare i la teva àvia” diu Pau a Timoteu, una fe transmesa en dialecte femení, com la Mare dels Macabeus que els parlava “en dialecte” als seus fills. I aquí m’agrada subratllar que, al sant poble fidel de Déu, la fe és transmesa en dialecte, i generalment en dialecte femení. Això no només perquè l’Església és Mare i són precisament les dones les que millor la reflecteixen; (l’Església és dona) sinó perquè són les dones les que saben esperar, saben descobrir els recursos de l’Església, del poble fidel, s’arrisquen més enllà del límit, potser amb por però valentes, i en el clarobscur d’un dia que comença es acosten a un sepulcre amb la intuïció (encara no esperança) que hi pugui haver una mica de vida.
La dona del sant poble fidel de Déu és un reflex de l’Església. L´Església és femenina, és esposa, és mare.
Quan els ministres s’excedeixen en el seu servei i maltracten el poble de Déu, desfiguren el rostre de l’Església amb actituds masclistes i dictatorials (només cal recordar la intervenció de la Gna. Liliana Franco). És dolorós trobar en alguns despatxos parroquials la “llista de preus” dels serveis sacramentals a la manera de supermercat. O l´Església és el poble fidel de Déu en camí, sant i pecador, o acaba sent una empresa de serveis variats. I quan els agents de pastoral prenen aquest segon camí, l’Església es converteix en el supermercat de la salvació i els sacerdots simples empleats d’una multinacional. És la gran derrota a què ens porta el clericalisme. I això amb molta pena i escàndol (prou anar a sastreries eclesiàstiques a Roma per veure l’escàndol de sacerdots joves provant-se sotanes i barrets o albes i roquets amb puntes).
El clericalisme és un fuet, és un flagell, és una forma de mundanitat que embruta i fa malbé el rostre de la dona del Senyor; esclavitza el sant poble fidel de Déu.
I el poble de Déu, el sant poble fidel de Déu, segueix endavant amb paciència i humilitat suportant els menyspreus, maltractaments, marginacions de part del clericalisme institucionalitzat. I amb quanta naturalitat parlem dels prínceps de l’Església, o de promocions episcopals com a ascensos de carrera! Els horrors del món, la mundanitat que maltracta el sant poble fidel de Déu.
