Homilia 33è diumenge ordinari
Reflexió: Abocats a l’eternitat: el cel nou i la terra nova
1.- El cicle de la vida
Avui m’han cridat a administrar el sagrament de la unció dels malalts a una senyora de la nostra parròquia que es troba al moment del traspàs. Hi eren presents, entre altres, les dos besnéts de la malalta. La nena de cinc anys estava plorant per la molt possible mort immediata de la “iaia”. El seu germanet de set anys li va respondre: “No ploris, és el cicle de la vida”. Quina resposta més sàvia. La nostra vida és com un moviment ascendent que arriba al seu punt àlgid i després ja comencem a morir en el moment en que el nostre cos ja es va deteriorant. La vida és com la sínia que pren l’aigua de la part baixa i la remunta a un altre nivell. Una cursa que té el seu inici i la seva fi.
2.- Com ha de ser el nostre camí
El futur o el més enllà, es juga en el present.
La constitució pastoral sobre la Iglesia en el món actual s’inicia amb aquestes paraules: Les alegries i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps… ens recorda la realitat multicolor de la nostra vida. Moments de bonança i de temporals dolents. Moment s de primavera i de tardor.
I en aquest cicle de la vida hi ha sempre evolució: “el sol s’enfosqueix”, “la lluna no fa claror” i “les estrelles trontollen o cauen”. S’enfonsen tantes coses en les que havíem posat la nostra seguretat: les riqueses, les institucions, la professió, la salut, persones que ens envolten… tot és transitori. I també hi ha moments en que tot reverdeix, en fulles i flors… Si volem créixer i donar fruit per sempre hem de passar per totes les etapes de la vida, sense excloure la mort. Etapes que han d’estar il•luminades i guiades per la fe, l’esperança i la caritat.
3.- Punt final de la nostra cursa vital
En arribar a les encavallades del l’any religiós es bo que pensem en el punt final del nostre cicle personal.
Per entendre millor el que Jesús ens diu a l’evangeli podem fer referència a l’estació de l’any que estem vivint. Estem avençant a la tardor. A la Rambla Ferran de la nostra ciutat, cauen les fulles i el arbres queden esquelètics, com si la natura es morís.
Tots sabem que desprès arribarà la primavera, i naixeran noves fulles i nova vitalitat. Encara que la mort és constantment companya del a vida, no oblidem que es tracta d’una mort aparent , com l’hivern que és preludi de nova primavera.
4.- Un crit a l’esperança
La mort no té l’última paraula. Esperem i treballem per uns cels nous i una terra nova on imperi la justícia, la misericòrdia i la vida en plenitud. “Joia i festa a desdir a la vostra presència; al vostre costat delícies per sempre” (Salm 15)
Daniel, a la primera lectura ens deia: Els inscrits en el llibre de la vida ressuscitaran per a la vida eterna.
Tots som conscients que la vida i totes les realitats materials passen… però el Senyor perdura sempre i viu amb nosaltres. Ell ens promet una vida nova i plena; la llum eterna. L’evangeli es portador d’Esperança. Ens parla de la vida amb el Pare, es dir, de la Casa Paterna i eterna. Les seves paraules “no passaran”. Ell té l’última paraula.
Fem que ressoni en los nostre vides la resposta de l’anamnesi de després de la consagració: Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.
5.-Pregària
Senyor, feu que us puguem servir sempre amb el goig a l’ànima en aquest món,
perquè la felicitat només es plena i perdurable, quan us servim a Vós,
i puguem gaudir-vos eternament a la vostra presència.
Connectats a la teva paraula.
