Diumenge 23è de durant l’any, 5 setembre de 2010
Primera lectura (Sv 9,113-18) “Qui pot descobrir la voluntat del Senyor?
Segona lectura: (Flm) “Rep-lo, no com esclau, sinó com a germà estimat”
Evangeli: (Lc 14, 25-33): “Ningú de vosaltres por ser deixeble meu sinó renuncia a tot el que té”
Reflexió: Jesús, avui ens exposa les condicions per a ser deixebles seus.
Al final de la 1ª lectura llegim:”S’han redreçat els camins del habitants de la terra i els homes han aprés a conèixer què és del vostre grat, Senyor”. Es tracta persones que han après i viuen la escala dels valors, escrita en el cor de tot home i gravats en una pedra entregada per Déu a Moisés a la muntanya del Sinaí. Estimar Déu sobre totes les coses, venerar i ajudar els pares i superiors, estimar l’altre com si mateix, respectar les font de la vida (la sexualitat) i els béns del altres, l’amor a la veritat, apartar la difamació…
1. El primer que ens demana Jesús es agradar a Déu, el Pare.
Aquest ha de ser el mòbil de tota la nostra vida, i el que ens demana l’evangeli d’avui, posposant tot a Déu.
Posposar-ho (posar darrere) tot, quan és incompatible amb la voluntat de Déu.
Per a la primera generació de cristians estava clar que una gran dificultat per seguir Jesús podia venir de la pròpia família, quan els altres membres no havien acceptat la fe. També tenien clar i veien com a normal el martiri, ja que vivien en estat de persecució.
Sense descartar que també en els nostres temps hi hagi situacions semblants, podem pensar en altres coses més senzilles i quotidianes en les que hem de viure el programa de Jesús, de posposar tot el que sigui incompatible amb l’amor de Déu (que és el tresor pel qual tot es pot sacrificar).
Renunciar a tot desordre. Si som sincers, hem de reconèixer que tots tenim un “raconet” innegociable o un “petit tresor” al qual nosaltres no acabem de renunciar mai, i que, a vegades el valorem més que a Déu. Pot ser la comoditat i la mandra; la covardia; poden ser la televisió, Internet o altres coses, quan ens fan mal o ens fer perdre el temps; certes amistats que ens poden tenir lligats o desviats; addiccions com el joc, el sexe, la droga, l’alcohol…; l’afany de prestigi, de poder figurar, de tenir protagonisme; un negoci brut, un amor egoista, una causa injusta…
Cal portar la creu darrere d’ell. La creu inherent al treball, a la manca de salut, a la convivència de vegades difícil amb els altres… Si no, no podem ser deixebles seus.
Si no acceptem aquests plantejaments de Jesús, no podem ser deixebles seus.
2. En acceptar el programa de Jesús se’ns poden plantejar uns interrogants:
– ¿Sortirem guanyant o perdent? Benet XVI va dir en l’homilia de l’inici del seu Pontificat: “Qui deixa entrar a Crist no perd res, res, absolutament res, del que fa la vida lliure, bella i gran. No! Només amb aquesta amistat s’obren les portes de la veritable vida… Ell no treu res, i ho dóna tot. Renunciem a certes coses, però per quedar-nos més plens. Renunciar per Jesús, no és empobrir-se; és una bona inversió. Qui es dóna a ell, rep el cent per u.”
– ¿Podré o no podré?
L’evangeli posava dos exemples en què convidava a fer aquest càlcul (el que va a la batalla i el que va a construir una torre). Pensem nosaltres: amb quins mitjans comptem per a aquesta bonica aventura de seguir Jesús.
– ¿Amb què comptem?
- Comptem amb la gràcia de Déu, comptem amb el poder de l’oració: Demaneu i rebreu
- Comptem amb la presència de Jesús en l’Eucaristia: Jo estic amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.
- Comptem amb la llum segura de la seva paraula: Jo sóc la llum del món, el que em segueix no camina a les fosques.
- Comptem amb l’ajuda maternal de Maria, mare de Déu i mare nostra. Comptem amb el sagrament que ens regenera i sana: la Confessió.
- Comptem amb l’Eucaristia dominical que enforteix el nostre esperit i ens fa experimentar l’alegria de la comunitat.
- Comptem amb l’Església, mare i mestra.
Ens sembla poc?
3. Pregària: podem dir al Senyor aquestes paraules
Senyor, compta amb mi; jo compto amb Tu;
Al llarg de tots el segles heu estat la nostra muralla (salm)
