Quart diumenge de Quaresma
Avui la paràbola del fill pròdig, que Jesús ens conta a l’evangeli, omple la nostra celebració.
Sempre se l’ha anomenat “paràbola del fill pròdig”, del fill que abandonà la casa del pare. Però l’autèntic protagonista de la paràbola és el pare bo.
Meditem-la així. Jesús ens ha fet un retrat preciós de la bondat de Déu Pare. I, per tant, un retrat de la bondat de Jesús, el fill de Déu, igual en tot al Pare.
Déu ens estima com a fills.
I quan pel pecat ens allunyem de Déu, com aquell jove, Déu continua estimant-nos. Deixeu-me dir: ens estima més encara, perquè més ho necessitem
Déu respecta la nostra llibertat. A aquell pare li dolgué molt que el fill marxés de casa, però no li ho va impedir; fins i tot li donà la meitat de l’herència.
Déu no ens vol forçats a casa seva. Estima tant la llibertat que accepta el risc de perdre’ns i que ens perdem. Però ell sap molt bé que només amb ell serem plenament feliços. El fill pròdig va donar tombs i tombs, ho malgastà tot, ho perdé tot, diners, amics, fins a passar fam. Sortosa pèrdua, que el va fer pensar (“A casa del meu pare tenen pa de sobres i jo moro de fam”).
Quan el món, quan nosaltres ens allunyem de Déu, tot s’esfuma, tot trontolla: la pau, l’alegria, la germanor…; la humanitat no té un punt sòlid, la justícia no s’aguanta, la igualtat és una quimera…, i així aniríem dient el que està passant en el nostre món en tots els aspectes. No hi ha res ferm: perquè Déu és el fonament de tot, del bé, de la veritat, de l’amor. Tant de bo que la crisi ens ajudi a repensar la nostra relació amb Déu Pare.
El pare pressentia el que havia de passar. Per això sortia cada dia per veure si el fill tornava. No deia, com alguns pares potser diuen: “Ja s’apanyarà, ell s’ho ha buscat”. Tot al contrari. Déu Pare continua estimant, continua esperant, sempre, sempre, a cadascú de nosaltres, a tota la humanitat. Pot ser molt gran el nostre pecat…, sempre serà més gran la misericòrdia de Déu.
I així va ser. El fill tornà. El pare diguem que va perdre l’esme. Tirà la casa per la finestra: vestit nou, sandàlies, banquet, festa. Oblidà tot el mal. No li demanà cap compte, no li va retreure res. Tot això per què? Perquè Déu estima, sempre i del tot.
Podem pensar que era una paràbola, una comparació, una exageració. Per sort, la realitat de l’amor de Déu és immensament més gran. Jesús clavat a la creu és la mesura de l’amor de Déu.
Davant d’un amor tan immens, quina pena l’actitud del germà gran. Potser havia complert amb els seus deures, però fredament. No ha entès l’amor del pare, la sort d’estar a casa. Per això tampoc ara entén que el pare tracti amb tant d’afecte el germà petit.
Quan judiquem els altres, quan menyspreem qualsevol persona, quan critiquem els qui “no compleixen”, quan ens creiem millors que els altres, pecadors… no ens portem com a germans, no som bons fills del pare bo. També el pare estimà el germà gran, el va fer pensar: “És el teu germà”. I el va animar a entrar a la festa.
Germans i germanes. Celebrem l’amor de Déu, la joia d’estar a casa, tractem tothom com a germans. Posem en el nostre món un suplement d’amor.
Per això venim a celebrar l’Eucaristia: la festa de l’amor total: la mort i la resurrecció de Jesús. La demostració més clara de l’amor total, etern del Pare Bo. “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”.
Només amor, només perdó
