Diumenge 17 ordinari – cicle C
La pregària: d’Abraham i de Jesús
- A l’hivern i a l’estiu …. en les alegries i en les penes … personal i comunitària.
- Pregària, pregària, pregària. És la respiració del cristià.
- La trobada amb la persona que més ens estima.
La d’Abraham, la de l’antic Testament: Abraham és un amic de Déu, l’amic de Déu.
- I com amic, el força… I Déu es deixa forçar.
- Déu s’avé a les condicions que li posa el seu amic.
- Déu es posa al servei del qui prega.
"L’home que prega és més poderós que Déu" (Cura d’Ars).
- La pregària de l’amic que fa tornar enrere Déu del càstig amb què havia amenaçat.
La pregària de Jesús. És la pregària del Nou Testament. És la pregària dels fills.
- Déu és Pare. No cal que el forci ningú.
- És la pregària confiada.
- El fill només vol la glòria del Pare: el seu Nom, el seu Regne, la seva Voluntat.
- Ja sap el Pare de què tinc necessitat… i ho sap millor… Per això m’abandono a ell.
El Parenostre… Resar-lo bé és la santedat, la germanor, la pau, la joia més profunda.
- És l’oració “dominical”, la del Senyor, la del diumenge, la de la família…
- Per què no resar-la poc a poc, meditant-la, personalment i en família.
- Ensenyeu-la als vostres fills i néts.
- És la preparació per la “Comunió”… amb Jesús i amb els germans. Per això després ens donem la pau.
- Preguem al Pare,
- amb Crist.
- Inspirats per l’Esperit Sant.
Resar-lo bé és la santedat, la germanor, la pau, la joia més profunda.
