Diumenge 26è de durant l’any, 25 setembre de 2011
Reflexió: “Digues, Sí, digues, Sí”
Així ho expressa una cançó. Perquè hi ha la possibilitat de dir “sí” i que, a l’hora de la veritat, sigui “no”.
Escoltem Jesús a l’evangeli d’avui.
1.- El dos fills
“Un home tenia dos fills. Diu al primer: Fill, vés a treballar a la vinya, avui. Ell respongué: No hi vull anar. Però després se’n penedí i anà. El Pare digué això mateix al segon i aquest li respongué: Hi vaig de seguida. Però no hi anà”.
Tots fallem i sabem que no som perfectes. Però davant d’aquesta situació hi podem reaccionar de diverses maneres.
2.- El “sí”, per “no”
Els qui intenten mantenir davant dels altres una bona imatge i dissimulen les seves faltes. En el fons és una actitud que no va amb la veritat, és poc sincera. Seria l’actitud del primer fill. Aparentment es portà bé, però es quedà tot amb paraules buides.
3.- El “no”, però “sí”.
L’altre fill va reconèixer la seva actitud negativa i reaccionà positivament. Va tenir la humilitat de reconèixer el seu error i va fer l’esforç de convertir-se. És el camí dels qui segueixin Crist.”Qui vulgui ser el meu deixeble que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i em segueixi”.
No hem de tenir em compte les primeres reaccions, que solen ser instintives, superficials i potser temperamentals, sinó la conducta que realment prenem. Té tota la importància allò que fem després d’haver-hi reflexionat. El que compta en la vida i davant Déu, no són tant les paraules, sinó els fets.
En el dia a dia, quantes reaccions que no estan d’acord amb el projecte de Déu!:
- davant una malaltia, de la mort… quines són les nostres reaccions primeres, i quines quan actua la reflexió il•luminada per la fe.
- en la convivència familiar, reccions de queixa, de violència, d’egocentrisme… i desprès fem un esforç per viure el que ens ha recordat Sant Pau: “No feu res per rivalitat ni per vanaglòria”.
- en el joc, en l’aula escolar… ¿venjança, mandra… després, potser juguem net i treballem amb constància?
- primera reacció davant les temptacions, ¿no tenim moltes vegades la contrareacció reflexiva i segons el que Déu vol?
No importa tant el dir-se cristià com ser-ho. Són importants les paraules, però ho són més el fets. I a vegades hem de reconèixer que no hi ha massa coincidència entre el que diem i el que fem. Tots som conscients que del cap al cor hi ha un trajecte de molts quilòmetres.
4.- Tots hi som convidats a realitzar aquesta transformació, aquest camí de conversió.
Jesús no deixa de cridar ningú. També als pecadors i les dones de mala vida, ens recorda l’evangeli.-. De vegades, els qui han estat lluny de Déu, senten la crida i responen potser millor que nosaltres. Escoltem la frase última de Jesús, a l’evangeli d’avui.
«Us dic amb tota veritat que els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu, perquè ha vingut Joan amb la missió d’ensenyar-vos un bon camí, però vosaltres no l’heu cregut, mentre que els publicans i les dones de mala vida sí que l’han cregut. I vosaltres, ni després de veure això, encara no us en penediu ni voleu creure’l».
5.- Pregària: Aprenguem a dir “sí”, com Maria. “Que es faci en mi la vostra voluntat, Senyor”.
És millor tenir petits gestos d’amor que grans paraules d’amor.
