Diumenge 16è Ordinari, 17 de juliol de 2011
Reflexió: la paciència de Déu
1.- Continuem llegint a l’evangeli les paràboles del Regne, reunides en el capítol 13 de sant Mateu. La setmana passada llegíem la primera, la del sembrador, i avui n’hi llegim tres més: la del blat i el jull, la del gra de mostassa, i la de la llevat dintre la pasta de farina.
Les paràboles són un mitjà adequat per explicar el pensament de Déu amb imatges senzilles i comprensibles.
2.- Avui ens centrem en la primera. La Paràbola del blat i el jull:
A la paràbola del blat i el jull podem fixar-nos en la paciència de Déu. A propòsit d’això recordo que em va cridar l’atenció una cosa que va dir el Papa Benet XVI a la Homilia del Inici del seu Pontificat:
"Nosaltres patim per la paciència de Déu. Quantes vegades desitjaríem que Déu es mostrés més fort! Que actués durament, derrotés el mal i creés un món millor. Totes les ideologies del poder es justifiquen així. I, no obstant, tots necessitem de la seva paciència. El món és redimit per la paciència de Déu i destruït per la impaciència dels homes ".
La paràbola del blat i el jull mostra una realitat evident del nostre món: la coexistència del bé i mal
Aplicat a la societat, tantes persones i situacions bones al costat d’altres dolentes. La temptació és la de arrencar el jull per deixar créixer lliurement el blat. Déu és pacient, respecta la llibertat de les persones i deixa fer. Només a l’hora de la sega es farà la selecció, i sabem que la sega és la imatge del judici final.
3..- També en nosaltres mateixos hi ha una barreja de blat i de jull. No tot en nosaltres és bo, hi ha també moltes coses que no funcionen en la nostra vida. I Déu també té paciència amb nosaltres.
En la primera lectura d’avui, del llibre de la Saviesa, se’ns recorda la bondat d’aquest Déu que "en el pecat, dóna lloc al penediment". Sí, "Déu jutja amb moderació i governa amb gran indulgència". Per això també resem en el salm: "Vós, Senyor, sou indulgent i bo, ric en l’amor pels qui us invoquen", i repetim també avui la tan coneguda definició de Déu, "clement i misericordiós, lent per al càstig, gran en l’amor".
Hem d’aprendre, doncs, d’aquesta actitud de paciència que té Déu cap a les realitats del món. A més, només Déu pot jutjar, nosaltres no som ningú per condemnar i precipitar-nos en la valoració de les situacions i de les persones.
Ens pot servir per entendre millor el que avui estem meditant una anècdota curiosa: Es conta que una vegada en morir-se un senyor anà directament cap la glòria i trobà la porta celestial oberta i no hi havia ningú en l’espai celestial. Possiblement era dilluns de pasqua i tots estaven d’excursió. Mogut per la curiositat entrà en les oficines de Déu i trobà sobre una taula uns prismàtics. No pogué resistir-se a la curiositat i els orientà cap la terra. Quina sorpresa! Veié el que mai pot contemplar un esser humà: les intencions de les persones. Va anar resseguint els ambients coneguts i no pogué suportar el que pensaven els seus familiars i amics; i en un moment d’ira i de impaciència llençà, amb tota la fúria, un tamboret que hi havia a l’estanca celestial cap la terra. En arribar nostre Senyor veié el que havia passat i en veure el senyor humiliat li digué: per utilitzar aquests prismàtics cal tenir un cor misericordiós i pacient com el meu.
3.- Siguem comprensius amb el altres.
Si Déu és així amb nosaltres, i no ens condemna, tot i que també en nosaltres hi hagi tanta zitzània, nosaltres hem de fer el mateix amb els altres, amb la nostra societat, amb el nostre món, fins i tot amb la nostra Església. Dóna que pensar el veure com volem que Déu tingui paciència amb nosaltres i no la tingui amb els altres. Si volem que els altres siguin comprensius i indulgents amb nosaltres, siguem-ho, també, amb ells.
4.- Demanem a Déu un cor semblant al seu.
Sigueu propici, Senyor, amb els vostres fills i feu-nos senzills i humils, amb un cor semblant al vostre.
Treu els nostres esbarzers i planta les nostres arrels en tu.
