Diumenge 20è Ordinari, 14 d’agost de 2011
Reflexió: “La fe no té fronteres”
1. El contingut de les lectures d’avui el podríem titular així: La fe no té fronteres.
Aquest tema els convenia molt als primers cristians recentment convertits i ens convé a nosaltres, tan propensos a dir: ‘Aquests no són dels nostres’
Isaïes 56,1.6-7: Als estrangers els faré venir a la meva muntanya santa
Salm 66: Oh Déu, que et lloïn tots els pobles, que tots els pobles et lloïn
Romans 11,13-15.29-32: Els dons i la crida de Déu són irrevocables per a Israel
Evangeli: La dona cananea
Els textos ens recorden que el criteri per entrar a la comunitat cristiana no és la pertinença a una determinada tradició, sinó la fe.
2. Recordem l’escena del diumenge passat
Abans de fixar l’atenció en l’admirable exemple de la cananea de l’Evangeli, veurem el contrast d’aquest evangeli amb l’evangeli de diumenge passat:
En l’escena de diumenge passat: Els deixebles al llac amb el vent contrari… Pere va enfonsar-se… i les paraules de Jesús a Pere: "Quina poca fe! Per què has dubtat?"
En l’escena d’avui escoltem: "Dona, és gran la teva fe!”
Quina mena de fe és la meva?
La resposta és important perquè la fe marca l’orientació de la meva vida
3.- Insistim en l’exemple de la Cananea:
– Impressiona sobretot d’aquesta dona la seva profunda humilitat. Demana ajuda a Jesús, però reconeix que no té cap dret. Ho espera tot i només de la benevolència i de la misericòrdia de Jesús. Tot és gràcia. I no hi ha altra manera vàlida d’acostar-nos a Déu -en l’oració, en els sagraments…- més que en la disposició del pobre que pidola aquesta gràcia. No podem exigir ni reclamar res de Déu. «Com estan els ulls dels esclaus fixos a les mans dels seus senyors, tenim els ulls en el Senyor fins que s’apiadi».
Impressiona també la seva fe i pregària perseverant, que produeix admiració al mateix Jesús. Malgrat les dificultats que Jesús li posa, amb unes paraules molt dures, ella segueix esperant el miracle, sense desanimar-se.
Té la meva fe aquesta capacitat d’esperar contra tota esperança?
Les dificultats, esfondren la meva fe o, per contra, la fan créixer?
– Impressiona l’amor a la seva filla. Coneix la necessitat de la seva filla – «la meva filla té un dimoni molt dolent». Una pregària que surt del fons de l’ànima; dolor de la mare que sent el mal de la filla com a propi i està disposada a no marxar fins que aconsegueixi el miracle. Insisteix sense cansar-se. Contrasta amb la postura dels deixebles que li demanen a Jesús que l’hi concedeixi per treure de sobre i perquè deixi de molestar.
Com és el meu amor als altres? Sé veure els altres coma germans meus?
M’ importen?
Vaig fins al final en l’ajuda que puc donar-los, incansablement, tot i les dificultats?
O quan els ajudo, és per aconseguir que em deixin en pau?
3.- Pregària.
Crec, Senyor, però augmenta la meva fe.
Tu em salves
