Diumenge 28è de durant l’any, 9 d’octubre de 2011
Reflexió: Davant meu pareu taula Vós mateix (Salm 22)
"Prepararà el Senyor de l’univers per a tots els pobles, en aquesta muntanya, un festí de menjars suculents…” (Isaïes)
“Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill”. (Evangeli)
1 .- Invitació i excuses
Ens presenta un doble aspecte del banquet. D’una part l’amor, els preparatius i la invitació de Déu, per altra banda, la gravetat d’una resposta negativa o insuficient.
a.- Actitud de Déu
Fixem-nos en la tendresa de Déu, que convida a tots: "Veniu, està tot preparat!", I després … "Aneu a les sortides dels camins i a tots els que trobeu. Convideu a les noces ". Realment, el que no se sent convidat per Déu, no coneix Déu. Siguem conscients de la vocació la que déu ens ha cridat.
b.- Resposta de l’home
Vegem tan bon punt la paràbola esbossa unes quantes raons que van tenir els convidats que rebutgen la invitació. Per sorprenent que pugui semblar, l’home pot dir “no“ a Déu, declinar adherir-se al seu projecte de felicitat per a tots, i a viure la festa de noces del seu Fill.
Les excuses: el camp, els negocis… no són més que excuses i en realitat signifiquen no voler respondre. Això passa cada dia i els protagonistes i convidats som nosaltres que no acabem d’atendre la crida amorosa de Déu. Caldrà anar amb compte, ja que fàcilment podem rebutjar les invitacions de Déu a força de bones raons. Quant s’ha de disgustar Déu del nostre rebuig dels seus dons tan grans! La paràbola té expressions molt fortes que indiquen les conseqüències serioses del rebuig de Crist. Nosaltres, que som tan sensibles a les relacions socials humanes ¿ens adonem de veritat del que significa rebutjar les invitacions de Déu? El fet que a Déu no el veiem amb els ulls o que Ell no «protesti» quan li diem «no», no vol dir que el rebuig de les seves invitacions no sigui un menyspreu gran.
També pot semblar dura l’última part de la paràbola: el convidat que és llançat fora perquè no porta vestit de noces. Aquest cas pot ser per nosaltres una seriosa advertència perquè no ens atrevim a participar d’aquest banquet sense el vestit de la gràcia santificant. Déu convida a tots, no fa distincions, l’entrada a l’Església és gratuïta, però no hem d’oblidar que es tracta de l’Església de Déu. El vestit de noces, és a dir, una vida segons l’evangeli, viscuda amb alegria i promptitud, és necessària. La gràcia és exigent.
2.- El banquet eucarístic de cada diumenge
No pot haver un festí que es pugui comparar amb aquest banquet. "Això és el meu Cos, aquesta és la meva Sang". Aquest menjar s’assaboreix mitjançant la fe. Si aquest banquet no és per a nosaltres un goig, el més gran del món, si més aviat ens resulta insípid i avorrit és -no ho dubteu- per la feblesa de la nostra fe. Algú ha presentat l’eucaristia com ‘el tresor amagat’; Francisco, un dels tres nens vidents de Fàtima, anomenava l’eucaristia ‘Jesús amagat’. Necessitem experimentar, com deia Joan Pau II, la ‘sorpresa’ davant d’aquest misteri. "Aquest és el misteri de la fe”
Si trobem dificultat en celebrar i viure la santa missa i en ser després conseqüents amb el que aquí celebrem, la segona lectura ens ofereix la garantia: «Tot ho puc en Aquell que em dona forces».
3.- Pregària:
Senyor, a vegades fem la impressió de gent massa farta.
Ens crides un cop i un altre
però anem tan enfeinats en tantes coses i tenim tantes excuses…
Potser ho deixem tot per l’endemà.
Senyor, que siguem missatgers del teu amor.
Que tot allò que rebem a l’Eucaristia
ho sapiguem transmetre i encomanar als nostres germans.
Estar amb Jesús és una festa.
