El bisbe emèrit de Lleida Joan Piris ha publicat recentment el llibre ¿Esperanza o Autosugesión? Reflexiones a la luz del año jubilar de la esperanza (BAC Popular, 2025), una obra que parteix de la convocatòria del Jubileu de l’Esperança pel papa Francesc. El llibre, amb pròleg del bisbe Daniel, ofereix una reflexió sobre com la esperança cristiana pot ser una força transformadora capaç d’obrir horitzons nous encara en circumstàncies adverses, en contrast amb la autosuggestió, que és un procés psicològic autoinduit. L’obra convida a repensar la vida a la llum del missatge de Jesucrist, “creient en el futur amb la certesa que la història de la humanitat —i la de cadascun de nosaltres— no es dirigeix cap a un punt cec”.
En el llibre, Piris parteix del sentit profund del Jubileu en la tradició bíblica i eclesial, que defineix com “una ocasió per repensar la vida i tornar a començar”. Segons explica, els jubileus “no són automàtics” ni funcionen per si sols: “Tot depèn de com enfoca cadascú el seu propi camí espiritual. Sempre és un procés personal, encara que es visqui en comunitat”.
Una de les aportacions centrals del llibre és la distinció entre esperança i autosuggestió. Per a l’autor, l’autosuggestió és sobretot “un procés psicològic, forçat intel·lectualment”, mentre que l’esperança cristiana té un fonament diferent: “L’esperança té un motiu extern: crec en Jesús, en la seva persona i en la seva Paraula. Jo espero en ell”. En aquest sentit, Piris subratlla que l’esperança “obre sempre noves possibilitats” i no es basa només en l’esforç personal, sinó en la fe viscuda com a relació amb Crist.
El bisbe emèrit insisteix també que els gestos jubilaris —pelegrinatges, pas per la Porta Santa o recepció dels sagraments— només tenen sentit si van acompanyats d’un procés interior autèntic. “Si no ho has fet interiorment, tot això materialment no és automàtic; si no, seria bruixeria”, afirma amb contundència.
Pel que fa a l’origen del llibre, Piris explica que l’ha escrit com a fruit del seu temps de jubilació: “Sóc un home jubilat i aquesta és una manera de estar actiu”. A partir de lectures, reflexions personals i de la butlla pontifícia que convoca el Jubileu, l’autor ha volgut oferir una síntesi senzilla sobre la vida cristiana entesa com a camí de pelegrins, amb l’esperança posada “en la casa del demà”.
El llibre inclou també un capítol dedicat als “signes d’esperança”, tant personals com comunitaris, responent a la invitació del papa Francesc a donar testimonis concrets d’aquesta esperança en la vida quotidiana.
Amb humilitat, Joan Piris relativitza l’abast de la seva obra i la defineix com “un divertimento”, un servei senzill fet amb voluntat d’ajudar: “Si algú s’aprofita del que hi ha escrit, jo donaré gràcies a Déu”. El llibre ha estat distribuït entre bisbes, preveres i amics, sense altres pretensions, però amb el desig que pugui “fer molt de bé” a qui el llegeixi.
