El jesuïta català Alexis Bueno va celebrar els seus 50 anys fent un pelegrinatge extraordinari: la ruta Loiola-Manresa-Terra Santa. Durant 6 mesos va caminar 3.250 quilòmetres, travessant onze països, fins a arribar a Jerusalem, el desembre del 2022. Una experiència d’alegria, gratitud i molta pau, que l’ha renovat interiorment. Ho considera un regal que agrairà tota la vida.
El jesuïta Alexis Bueno senzillament, necessitava aturar-se, fer un temps sabàtic i caminar. Ha viscut una experiència que l’ha omplert i l’ha connectat amb ell mateix i amb l’espiritualitat. Per ell caminar i caminar, fer silenci i viure una vida senzilla i sense presses ha estat com descobrir un tresor. Tenir temps per connectar amb la natura, pregar, lloar, contemplar, l’ha portat a renovar-se interiorment.
De fet, el pelegrinatge ha estat un regal immens, que li servirà per a tots els aniversaris que vindran. Alexis explica: “Caminar guareix i t’ajuda a treure els blindatges. El camí és llarg i això és bonic, perquè tens temps de mirar la teva vida sense por. Tu estàs més obert i sents que Déu sempre hi és, però sovint no ens n’adonem”.
De Manresa a Jerusalem ha fet el viatge sol, només una setmana va caminar acompanyat. A Macedònia va anar a veure la Casa Memorial dedicada a santa Teresa de Calcuta. A Àustria va visitar el camp d’extermini de Manthausen. Motxilla en mà i a peu, ha travessat 11 països i ha dormit en cases d’acollida, monestirs, parròquies i també al carrer, als parcs i a la platja. En general, ha viscut una experiència d’hospitalitat, perquè a tot arreu l’han acollit amb els braços oberts. Només va tenir un ensurt a Sèrbia, per no entendre l’idioma. De tots els llocs destaca, en concret, l’acolliment que va tenir a Turquia i Jordània, dos països de fe musulmana.
Després de tantes vivències, i d’experimentar moltes estones en solitud, ara l’Alexis Bueno té el desig d’anar a caminar amb altres persones. Des de la seva vocació de jesuïta, i ara encara més, valora fer ponts, trobar-se amb gent de diferents cultures i religions. “Caminar és bo, tant pels adults com pels joves. Caminar i desconnectar-nos de la pantalla. La mirada de l’altra t’enriqueix”, afirma.
Després del seu pelegrinatge la paraula que li surt expressar és renovació. “Renovació del que ja estava en tu, però que es difuminava potser en el dia a dia i la rutina”. També la paraula guarició li ressona molt, en el sentit, diu, que “caminar et guareix, sana la memòria, i et fa recuperar el més simple”. És com descobrir, explica, que vivim fragmentats davant de l’estrès i la rutina que vivim, “una mica malalts”. Caminar et centra, et recentra, t’unifica, et fa veure les coses més essencials i importants, recorda.
Hi ha quelcom ancestral en caminar que ens connecta amb el profund. El pelegrinatge és present a totes les religions i des de fa milers d’anys. La gent camina, pelegrina, perquè el pelegrinatge “et posa en moviment, físicament i mentalment”. Una experiència que entronca amb l’espiritualitat ignasiana i amb Sant Ignasi de Loiola.
