El dissabte 12 de juliol va morir el Sr. Mariano Nicuesa. Juntament amb la seva esposa Maria Vilardell van estar sempre molt units a la parròquia del Carme, on es van casar l’any 1956. Pares de cinc fills, en casar-se la més petita van prendre l’opció d’anar a viure a la Residencia "Joana Jugan", de les Germanetes dels Pobres, a les que ja ajudaven des de feia més de trenta anys. Seguint el lema de la fundadora, de veure en la gent gran i en els malalts al mateix Crist, van pensar de dedicar-se completament a la cura de la gent gran per tal que tinguin acompanyament físic i espiritual fins a la mort.
I aquí va lliurar la seva ànima al Pare, als 83 anys d’edat, d’una manera silenciosa i imprevisible, malgrat la seva malaltia. La solemne Missa exequial a la capella de la Residència “Joana Jugan”, concelebrada per tres preveres, amb l’acompanyament musical de l’Orfeó lleidatà i la Coral Maristes Montserrat, va ser una sentida manifestació d’esperança cristiana. En acabar, el seu fill Joan Carles va expressar un emotiu record de la figura del seu pare. El reproduïm a continuació, juntament amb la foto que ell mateix li va fer en la festa de San Fermín, a Pamplona, sis dies abans de morir, i que lluïa damunt de l’altar durant la celebració.
El Mariano, el Pare, definitivament està be, molt be, no pot estar millor. I encara que, quan entrem en els seus àmbits experimentarem la buidor de la seva presència, certament el sabem feliç, com ni podem imaginar.
El pare, se’ns ha anat acomiadant-se sense fer soroll, ens ha omplert de petons cada dia que hem vingut a estar una estona al seu costat amb la mare, amb una complicitat que em recordava quan m’acompanyava camí de Saragossa, on jo estudiava, o els petons de bona nit quan érem els germans a casa, o els petons de parella enamorada que amb la mare compartien.
Hem après del pare, què significa el compromís, la generositat, la honradesa, el estar disponible quan algú ho requereix, l‘estimar a la família, el pregar, l’espiritualitat, estimar als altres i també la rectitud i el treball ben fet.
El pare estimava a Déu i els germans, vivia aquestes relacions amb autenticitat i naturalitat. Així com ara reviu en la nostra memòria, doncs més en el Cor de Déu, on la Llum no s’apaga. On l’Amor es definitiu i tota vida s’integra en la Vida sense perdre la pròpia història i la pròpia personalitat, perquè és un Déu Personal que en el Fill ens fa fills per sempre.
Aquesta és la nostra esperança. Ara al pare ja no li fa falta la fe, doncs ja es troba en la Pau infinita, de la mà dels seus estimats i també dels nostres que portem al cor. Ara ja està amb el Senyor.
Papa era de Pamplona y quiso a esta tierra com queria la tierra de sus origenes; s’emocionava cada san Fermín, como la ultima vez que pudo cantar una jota navarra con Miguel o quando cantava la cancion de Rosó.
El pare essent de Pamplona va estimar aquesta terra tant com la terra dels seus orígens, s’emocionava cada san Fermín, com la darrera vegada que va poder cantar una jota Navarra amb el Miguel, o cantar-li a la mare la cançó de Rosó.
Voldria, amb la mare i els germans, donar les gràcies per la vostra presència, per compartir amb nosaltres aquesta abraçada d’amistat i estimació que teniu vers el pare i la família, una abraçada que val mes que mil paraules.
Gràcies germanetes per la cura que heu dispensat al Mariano i també a la Maria; gràcies; sé que això forma part de la vostra vocació, us estem agraïts.
Gràcies a tots els que heu trucat o que d’alguna manera o altra heu fet saber que avui no podíeu ser amb nosaltres.
Pare, la gran família que som et trobem a faltar… molt… i et continuarem estimant fins que ens deixi la vida.
Un petó pare, un gran petó.
Joan Carles Nicuesa
