El papa Lleó XIV ha conferit el títol de doctor de l’Església a sant John Henry Newman, cardenal i fundador de l’Oratori de Sant Felip Neri a Anglaterra, l’enorme pensador britànic que va arribar a cardenal i que va ser canonitzat pel papa Francesc el 2019. Com a tot home coherent que va abraçar el canvi quan ho va veure una millor opció, les acusacions d’infidel van ser el seu pa de cada dia. El van criticar per decidir fer-se catòlic, i van arribar a qüestionar que es pogué ser bon britànic sense ser anglicà. El rei d’Anglaterra, fa pocs anys, en la seva canonització, ho va reparar, i el va lloar com a un bon ciutadà de la Gran Bretanya.
S’ha dit que John Henry Newman va ser «el cardenal absent» al Vaticà II perquè el seu pensament va arribar a l’aula a través d’alguns participants, i que Pau VI augurava que seria Pare de l’Església. En les darreres dècades, l’ancià cardenal anglès ha merescut primer l’elogi de la seva vida fet per Benet XVI en la visita a Birmingham el 2010, després la canonització i, darrerament, la seva entrada a la categoria dels Doctors. En declarar-lo Doctor, el papa actual ha ressaltat la seva imponent estatura cultural i espiritual que «servirà d’inspiració a les noves generacions amb un cor assedegat d’infinit, disposades a dur a terme, mitjançant la investigació i el coneixement, aquell viatge que, com deien els antics, ens fa passar, a través de les dificultats, fins a les estrelles».
El passat 1 de novembre l’Església catòlica li ha conferit un títol anomenat “doctor de l’Església”, que ostenten només 37 persones (quatre d’elles, dones). Un doctor de l’Església què fa? Són persones ja mortes (i santes) que han deixat un llegat útil per entendre i viure millor la fe cristiana, i el pensament de les quals ha deixat pòsit en el temps. Santa Teresa d’Àvila o Santa Caterina de Siena són doctores, com també ho és Gregori de Narek, el bisbe armeni que el papa Francesc va declarar doctor fa deu anys.
Són reconeixements en to major a un creient sincer que, en temps gens fàcils per al diàleg ecumènic, va viure unes relacions tenses entre anglicans i catòlics. I amb honestedat intel·lectual i una obediència incondicional a la seva consciència va fer més pensable l’harmonia entre la raó i el creure. Gràcies a aquestes mencions, la seva figura ha conegut una nova actualitat i ha desbordat el cercle d’estudiosos que, des de la seva mort el 1890, li havien prestat atenció.
El fet de posar la mirada sobre el cardenal Newman no és accidental. Va ser Lleó XIII qui el va nomenar cardenal, i qui li va concedir no ser bisbe. El seu lema va ser “Cor ad cor loquitur”, el cor parla al cor. Era un intel·lectual del cor, i el Papa nou és un pontífex molt procliu a parlar-nos del cor. Newman, com sant Agustí (recordem que Robert Prevost és religiós agustí) va ser també un pensador que parlava del cor, i que va descobrir la fe ja amb ús de raó. Segur que el Papa veu en Newman un nou sant Agustí i el vol proposar com a mirall.
- Míriam Díez. El Nacional. Cat 03.08.25
El costós itinerari d’un «Cavaller de la fe»
No va ser fàcil la trajectòria de John Henry Newman, que sintetitza el seu epitafi: «De les ombres i figures a la llum». Va ser el gran de sis germans, nascut a Londres en el llunyà 1801 en una família anglicana. Als set anys va ingressar a la Great Ealing School on, una mica tímid i solitari, va destacar per la seva intel·ligència i bona conducta. D’aquesta primera etapa consta una lectura habitual de la Bíblia, de les novel·les de Walter Scott aleshores en boga i de les obres de coneguts escèptics. A la dedicació acadèmica hi va sumar l’aprenentatge del violí, va obtenir mencions en oratòria i va escriure diversos articles.
El 1816, per la fallida del banc del seu pare i amb només quinze anys, es va veure carregat de preocupacions familiars. Durant les vacances que va passar a la mateixa escola, la seva salut va quedar afectada. Ell mateix es referí posteriorment, a l’Apologia, al caràcter providencial d’aquesta crisi, que li va permetre rebre l’influx del professor Walter Mayers, cosa que va constituir «l’inici d’una nova vida». I en altres escrits afegeix que «va caure sota la influència d’un determinat credo, i va rebre en el seu intel·lecte impressions de dogma que, per la misericòrdia de Déu, mai no han estat esborrades ni enfosquides». Així, d’una educació convencional en el si de l’Església d’Anglaterra, que prestava atenció a la Bíblia i no als dogmes ni als ritus, va passar a identificar-se més amb les formes evangèlica i calvinista.
A aquesta «primera malaltia providencial» van seguir altres moments de crisi que van preparar la seva conversió al catolicisme. El 1818 va obtenir una beca —encara que insuficient— del Trinity College d’Oxford. Inscrit després al Lincoln’s Inn, l’ansietat pels resultats dels exàmens finals va reduir les seves forces i es va graduar amb escassos honors. Finalment va accedir com a tutor a l’Oriel College, reconegut com el centre intel·lectual d’Oxford, i el 1822 va ser elegit membre d’aquella societat juntament amb el seu amic Pusey. Allà va assistir als cursos obligatoris i el 1825 va ser ordenat prevere anglicà.
En la tutorització a l’Oriel, de 1826 a 1832, va influir en la formació cultural de molta gent i va estar en contacte estret amb companys il·lustres. Nomenat rector de la parròquia universitària de St. Mary, va desenvolupar una tasca pastoral entre gent humil i va pronunciar sermons que li donaren fama.
El 1832, acompanyant el seu company Froude, va visitar Roma, Malta, Corfú i Sicília. Al Col·legi Anglès de Roma va conèixer Nicholas Wiseman, futur arquebisbe catòlic de Westminster. D’aquella època daten el poema «Lyra Apostolica» i la coneguda súplica «Lead, Kindly, Light», en què expressa el seu abandonament a la Providència.
El cercle d’Oxford
El món anglicà presentava en la aquella època una diversitat de postures a vegades poc conciliables. La High Church, més propera al catolicisme, s’allunyava d’un protestantisme evangelista, més popular i menys institucional. En aquest context, sempre en la recerca de la veritat —que va ser el vector de la seva vida—, Newman estudia els primers segles de l’Església, es detura en el concili de Nicea i en la figura de sant Atanasi, i escriu Els arrians del segle IV.
Entre 1833 i 1845 va liderar el Moviment d’Oxford, que, fundat per Keble i Froude, va intentar fer reviure a l’Església anglicana les seves arrels catòliques, cosa que suposava reconsiderar la successió apostòlica i l’autoritat eclesiàstica. El moviment va tenir impacte en la litúrgia, en l’organització de l’Església i fins i tot en la reintroducció de pràctiques monàstiques. Pel fet de llegir-se com una possible «tercera via» entre el catolicisme i el protestantisme, va suscitar l’adhesió d’alguns al catolicisme i les crítiques de molts altres.
Amb Froude, Keble, Pusey i William, va impulsar la publicació dels famosos Tracts for the Times, que plantejaven qüestions candents sobre el ser de l’Església i la relació entre la catòlica i la d’Anglaterra. Newman va ser autor de 26 dels 90 Tracts, i de l’últim, on intentava interpretar els 30 Articles considerats fonamentals a l’Església anglicana des d’una perspectiva catòlica. Els seus plantejaments van aixecar sospites, i les protestes que seguiren van portar el bisbe d’Oxford a suspendre’n la publicació. Condemnat també pel Consell de Col·legis de la Universitat, va renunciar a la parròquia universitària i l’abril de 1842 es va retirar amb uns amics a la localitat de Littlemore, on va escriure una de les seves obres més importants: Assaig sobre el desenvolupament de la doctrina cristiana.
«No he pecat mai contra la llum», el van sentir dir en un moment difícil, i tant a la seva Apologia com a la Carta al Duc de Norfolk, escrites en anys successius, ofereix les raons que el van conduir finalment a la «conversió» al catolicisme. De fet, tant la seva vida com els seus escrits mostren l’esforç espiritual i intel·lectual continuat que va anar preparant aquella decisió: «Amb motiu de la meva conversió —escriu a l’Apologia— no vaig tenir consciència de cap canvi de pensament o de sentiment que s’operés en mi respecte de matèria doctrinal». Sí que reconeix que va experimentar «un gran canvi en la meva manera de veure l’Església anglicana», que, al seu parer, forma part de l’Església catòlica, tot i que com una institució nacional.
Roma, Birmingham, Dublín i els anys finals
Des de molt jove havia arribat a la convicció que les creences no poden ser opinions o sentiments personals, sinó «un credo precís», un credo que no exclou la raó però que implica un assentiment confiat a la veritat revelada. I el 9 d’octubre de 1845 un sacerdot catòlic de pas per Littlemore, el pare Domingo Barberi, va rebre Newman a l’Església catòlica.
El 1846 va viatjar de nou a Roma amb alguns companys anglicans que havien passat al catolicisme, sense plans definits. Va freqüentar l’Oratori de sant Felip Neri i va conèixer els oratorians de la Chiesa Nuova romana. Ordenat sacerdot catòlic el 30 de maig de 1847, va sol·licitar fundar un Oratori a Anglaterra, adaptant-hi les Constitucions. El nou Oratori es va obrir el 1847, quan Newman i sis companys iniciaren el noviciat i s’establiren als afores de Birmingham. El 1848, un altre grup, dirigit pel pare Frederick William Faber, va crear l’Oratori de Londres.
El 1854 va ser nomenat rector de la Universitat Catòlica de Dublín, càrrec que exercí durant quatre anys, i d’aquella experiència van néixer els seus assaigs sobre la missió de la universitat. El 1864 va publicar Apologia pro vita sua, una autobiografia meditada en què queden paleses la seva fidelitat perenne a la consciència i la recerca incansable de la veritat que va conduir la seva vida, causant-li uns quants dolors i algunes satisfaccions.
El 1878 el Trinity College el va nomenar el seu primer membre honorari. I Lleó XIII el va fer cardenal el 12 de maig de 1879 en un gest molt significatiu per part del papa. Un honor al qual Newman va respondre agraït amb un escrit que pot llegir-se com el seu testament espiritual:
“[…] es va compadir (Lleó XIII) de mi i em va dir les raons per les quals m’elevava a aquesta dignitat. A més d’altres paraules d’ànim, va dir que el seu acte era un reconeixement del meu zel i bon servei de tants anys per la causa catòlica; més encara, que creia agradar als catòlics anglesos, fins i tot a l’Anglaterra protestant, si jo rebia algun senyal del seu favor […]. Al llarg de molts anys he comès molts errors. No tinc res d’aquella perfecció que pertany als escrits dels sants, és a dir, que no podem trobar-hi error. Però el que crec que puc afirmar sobre tot el que vaig escriure és això: que hi va haver intenció honesta, absència de fins personals, un temperament obedient, desig de ser corregit, por a l’error, desig de servir la Santa Església, i, per la misericòrdia divina, una justa mesura d’èxit.
El lema triat per a aquesta nova i impensada etapa va ser: Cor ad cor loquitur
Però, si en els anys de la seva pertinença anglicana havia conegut les desconfiances, malgrat l’estima mostrada per Lleó XIII —que va confessar haver volgut honrar l’Església en honorar Newman—, el creient i estudiós que havia mediat lleialment entre anglicanisme i catolicisme va patir incomprensions i denúncies també en l’ambient catòlic. A aquestes s’hi refereix en la llarga Carta al Duc de Norfolk (1874) i en altres escrits que documenten una història de fidelitat a la consciència en la recerca de la veritat.
L’autoritat de la consciència
Un elogi de J. H. Newman singularment expressiu pel fet d’haver estat fet en vida va ser el del seu amic Edward Pusey, que escrivia així sobre el seu pas al catolicisme:
Era un home predestinat a ser un gran instrument diví, capaç de dur a terme un projecte ampli que restablís l’Església. Se n’ha anat —com tots els grans instruments de Déu— inconscient de la seva pròpia grandesa. Se n’ha anat per complir un simple acte de deure sense pensar en si mateix, abandonant-se completament en les mans de l’Altíssim. Així són els homes en qui Déu confia. Es podria dir que […] s’ha transferit a una altra zona de la vinya, on pot utilitzar totes les energies de la seva poderosa ment.
Newman va apel·lar sempre a la irrenunciabilitat de la consciència, «el més gran i discret dels mestres», «originari vicari de Crist», mai traït en la seva trajectòria. Al mateix temps, va reconèixer en la fe una font de llum i va sostenir que la dignitat d’aquesta veu no s’oposa a l’obediència creient. En els seus escrits analitza acuradament la relació entre l’autoritat de la consciència i l’eclesial.
Sabem que als seus amics i col·legues anglicans no els va ser fàcil comprendre el seu pas al catolicisme, si bé la seva mort va ser notícia en diversos diaris i els pobres de Birmingham van acompanyar les seves restes en l’enterrament. De la seva persona i vida van parlar-ne elogiosament també aquells que no l’havien secundat. El Times es referí a ell com una personalitat i una vida netament dedicada a dissoldre prejudicis amb la recerca de més veritat com a mètode: «Una vida pura i noble, no sostinguda pel fanatisme ni tocada per la mundanitat», i fins i tot afegia: «si Roma el canonitza o no, serà canonitzat en els pensaments de gent pietosa de molts credos a Anglaterra».
Per la part catòlica, la seva memòria es va mantenir viva en alguns cercles i, passats uns quants decennis, Pau VI va expressar el desig que prosseguís fins al final la publicació de les seves obres, deixant entreveure el seu influx en el Concili. Més recentment hem assistit a reconeixements que han culminat en la seva inclusió entre els Doctors de l’Església.
Els seguidors i estudiosos del nou Doctor continuaran analitzant la sèrie de volums que reuneix el seu llegat. D’entre els milers de pàgines que el constitueixen, en retindrem només l’inici d’aquell poema-súplica escrit a Sicília, en temps de penombra, que expressa millor que moltes disquisicions el «secret» de la vida d’un gran creient:
Conduïu-me, amable Llum,
sempre més endavant…
Felisa Elizondo, Cristianisme i Justícia 12.12.25
