El passat 24 d’agost, mentre gaudia d’uns dies de vacances al petit poble de Carbellino de Sayago a Zamora, gairebé a tocar dels focs que han afectat greument aquelles terres on la meva dona té les seves arrels familiars, un bon amic va fer-me arribar per whatsapp una fotografia que vaig rebre sorprès i alhora content. En la imatge es podia veure a dos obrers pujats en una bastida instal·lada davant la façana del N. 25 del carrer de Carme, acabant de destapar la capelleta que acull un Sant Crist de pedra, a l’altura de l’altell d’aquest immoble. La distancià no em va permetre aleshores anar a veure “in situ” el resultat, cosa que sí vaig tot just retornat a Lleida.
Confesso que vaig posar-me content, perquè d’alguna manera la recuperació d’aquest Santcrist repara el que mai havia d’haver passat, com fou la seva ocultació darrera d’unes mampares metàl·liques col·locades per Dentix, el nou establiment que a finals de 2015 ocupà els baixos comercials de l’immoble. El 12 de desembre d’aquell any, el diari “La Mañana” va publicar-me un article d’Opinió on denunciava aquell lamentable fet tot reclamant la reparació d’aquella acció, que un cop més esborrava un altre referent de la nostra història i tradició. Certament, la repercussió d’aquell article reproduït també per les xarxes socials va ser prou important que fins i tot es va arribar a proposar la creació d’una plataforma per posar en marxa una campanya que promogués la recuperació del Santcrist, tot i que finalment no va prosperar la iniciativa.
En aquell article feia memòria amb tristor, en aquesta ocasió ho faig amb satisfacció, de la tradició que embolcalla la capelleta ara rescatada per la memòria històrica. Així, cal recular al segle XVI, quan a la petita placeta on conflueixen els actuals carrers del Carme i Magdalena anomenada antigament del Veià o del Pes de l’Oli, hi havia la casa de la família Massot dedicada a la fabricació de carros, amb uns porxos anomenats pels lleidatans el Porxos d’en Massot. L’any 1589, els veïns amb el consentiment de la família Massot que era molt creient, van col·locar als porxos de la casa una capelleta de fusta per acollir una rèplica del Sant Crucifici de l’antiga església de la Magdalena, actualment venerat a la propera parròquia del Carme, en agraïment perquè després d’haver-lo tret en processó pels carrers del barri, havia quedat lliure de l’epidèmia de pesta que patia aleshores la ciutat. Els veïns que s’hi havien encomanat, van batejar-lo amb el nom de “Crist de la Pesta” i també “Crist dels porxos d’en Massot”. Tenien costum d’il·luminar-lo dia i nit amb ciris i fer festa grossa en honor seu, cada quart diumenge d’octubre.
Tan venerat i popular va arribar a ser, que el capellà i poeta Mn. Àngel Garriga Boixader (Vic 1866-Lleida 1929), va dedicar-li una bella poesia intitulada “El Crist dels Porxos”:
“Bon Jesús, aquí us esteu,
com tancat dintre un armari:
jo us hi veig clavat en Creu,
com si estéssiu al Calvari.
Pels vostres peus va passant
un riu de gent cada dia,
com els jueus, renegant
i doblant-vos l’agonia.
Oh, Vós, que en Creu sou posat
per fer-nos una abraçada,
doneu vista al pobre ingrat,
com la dàreu al soldat
que us ferí amb la llançada!”.
L’any 1860 comprà dita casa la família Aige emparentada amb els Massot, dedicada aleshores a la venda d’oli i que encara n’és la propietària. Durant la Guerra Civil la capelleta de fusta i el Crist van ser destrossats i l’antic edifici sostingut pels Porxos d’en Massot, va sofrir danys irreparables. Tot just acabada la guerra, l’any 1942 la família Aige aixecà l’actual immoble sense els porxos i van creure oportú recuperar la capelleta per col·locar-hi de nou a la façana el desaparegut Crucifix. L’encomanà a l’escultor Ramon Aguiló (Bellpuig 1905-Lleida 1981), que l’artista esculpí en pedra artificial havent estat col·locat a la façana de la casa a l’altura de l’altell. Hi va romandre durant 73 anys, fins el desembre de 2015, quan unes inoportunes mampares col·locades per Dentix, el nou establiment de cirurgia dental que a partir d’aleshores ocupà els baixos de l’immoble, van ocultar la imatge als ulls dels lleidatans i transeünts.
El santcrist, que durant 431 anys havia resistit impertèrrit a revolucions, canvis de règims polítics i guerres, llevat del parèntesi de la Guerra Civil, sucumbia a aquella incomprensible actuació que l’esborrà de la geografia urbana i del nostre patrimoni cultural i religiós, deixant de ser alhora punt de referència d’un passatge de la nostra història que calia preservar. Sort que solament el van tapar i no el van fer fonedís, permeten que gairebé deu anys després hagi estat recuperat, mercès a la benvolença de Vitaldent, l’actual clínica dental que ocupa els baixos i l’altell de l’immoble on hi ha la capelleta i a compte de l’actual propietari Antoni Aige Sánchez: … m’he tret un pes de sobre!, em digué quan vaig agrair-li l’acció fent-li alhora un prec: Antonio no creus que ara que lo Crist ja no està amagat, potser seria bo netejar-lo i restaurar-lo?…Així ho farem Jordi. (SIC)
Jordi Curcó, historiador i periodista
