L’ESPERANÇA DE MARIA
En aquesta novena ens proposem contemplar les virtuts de Maria (no totes: necessitaríem tots els dies de l’any i de la vida… i no les esgotaríem).
Contemplem les principals. Ahir us parlava de la fe de Maria: una fe forta, senzilla, alegre, incondicional, dolorosa al mateix temps, una fe constant, en tot moment i davant qualsevol situació.
Parlem avui de la seva esperança
Estem en una era d’angoixa, gairebé de depressió.
- Des – esperació: no hi ha futur.
- Des – empara: solitud inevitable
- Des – gràcia: un destí fatal.
No és aquesta l’actitud del cristià:
- Sabem que el futur pot ser millor
- Sabem que no estem mai sols.
- Sabem que el destí, que és Déu, té el nom de Pare.
No és depressió, sinó tot el contrari: és VIDA.
Aquesta confiança en Déu, malgrat totes les dificultats, és l’esperança cristiana.
Maria ha passat per totes les dificultats que puguem passar nosaltres.
• Maria és conscient -i li fa mal – del pecat del seu poble Israel …
però espera, confiada, la vinguda del Messies.
• Maria, noia jove, no acaba d’entendre els plans de Déu: "verge i mare"? "Jo beneïda entre totes les dones "? …
però confia en el poder de Déu, per a qui res no li és impossible.
• Maria pateix intensament veient com Josep dubta …
però, silenciosa i discreta, espera que Déu parlarà en el seu moment.
• Maria sap que "una espasa de dolor traspassarà la seva ànima": preveu moltes dificultats
però no s’acovardeix: s’abandona en Déu i en els seus plans de salvació.
• Maria, a Canà de Galilea, rep una resposta evasiva de Jesús: "No ha arribat la meva hora”
però, com a mare, més enllà de les paraules, entén el cor del seu Fill, i amb la seva confiança, "avança" l’hora dels seus miracles.
• Maria veu les maquinacions dels fariseus i poderosos d’Israel, i tremola …
però en pau …, perquè sap que Déu sempre porta el timó de la nau.
• Maria ha estat al peu de la creu. Ara té sobre la seva falda Jesús mort, baixat de la creu. Plora com una mare, la més sensible …
però manté ferma la seva esperança: Sap que Jesús ressuscitarà.
L’esperança és la virtut del cristià. L’esperança és
- creure que Déu ens ha creat per a ser feliços, malgrat tots els inconvenients de la vida;
- és pensar que les dificultats i sofriments que Déu permet són per al nostre bé i que amb la seva ajuda ens en sortirem;
- és saber que Déu ens donarà tot el que necessitem per arribar a la meta que ens proposa;
- és pensar que el cel ens espera, per a tota l’eternitat;
- és estar convençuts que -gràcies a Déu i a la nostra col•laboració- el món serà millor;
- és, fins i tot, saber que els nostres pecats no són inconvenient per a l’esperança, perquè més gran que els nostres pecats és l’amor de Déu i la redempció de Jesús.
L’esperança del cristià
No és passivitat, no és una evasió, no és la "virtut dels febles", en frase de Nietzsche. Tot el contrari: el qui té esperança es llança a l’acció, no s’acovardeix, es compromet… Com un pagès que planta, abona, rega, esporga… perquè espera la collita. O com un soldat que lluita amb entusiasme, perquè confia en la victòria. L’esperança és estímul per a una acció valenta i decidida.
Si tenim esperança, com Maria,
- Res ens farà perdre la pau, ni l’humor;
- En qualsevol persona veurem coses positives i tindrem confiança en ella;
- Fins i tot en les coses més petites sabrem trobar motius d’alegria.
Diguem moltes vegades: "Salve, reina i mare … vida, dolcesa i esperança nostra".
