Per: Jordi Curcó
Historiador i periodista
Lleida celebra avui 11 de maig la festa del seu Patró Sant Anastasi, a qui aquest matí després de l’Ofici a la Catedral, traurem fins i tot en Processó i colgarem de flors, en la multitudinària ofrena a la Plaça sant Joan.
Tot i aquest patrocini, el personatge en qüestió anomenat Anastasi i pel qual es fa festa grossa a la ciutat, no deixa de ser per bona part dels lleidatans un gran desconegut. Davant aquesta evidència, es bo i necessari fer memòria històrica tot refrescant de l’oblit o alliberant de la ignorància, la figura senyera del nostre màrtir i alhora Patró.
Cal començar aportant algunes dades biogràfiques del Sant, per assabentar-nos del seu orígens i dels seus fets, tot i que ni una sola d’elles hagi estat documentada ni provada. Així ens referirem a la tradició, que no pas a la història, per evocar el Patró i fins i tot recorrerem a la llegenda.
Podem així explicar com Anastasi nasqué a Lleida a l’entorn del 263, en el si d’una família pagana que habitava en l’antic barri de Magdalena. Alguns situen el seu bressol en l’actual N. 21. De jovenet marxà a Roma, per allistar-se en l’exèrcit de l’emperador Dioclecià. Allí, admirat de la fe i perseverança dels cristians tot i les persecucions, deixà les armes per abraçar la nova fe. L’emperador, enutjat de l’actitud del jove soldat al qual havia distingit amb el càrrec de pretor de la seva guàrdia, donà ordre d’empresonar-lo. Avisat a temps, s’escapolí i emprengué el retorn a Lleida
Sembla ser que el retorn a casa el feu amb altres 70 companys de milícia i alhora de creença, que ell mateix havia convertit a la nova fe. És en aquest moment quan apareix la lleidatana Llegenda del Miracle del Pou, tramesa per tradició oral i recollida per alguns autors, com els Cronistes Pleyan de Porta i Josep Lladonosa.
El relat col•loca Anastasi i els seus companys de milícia fugint de Roma en direcció Lleida. El Sant sense cap por se’n venia a casa, tot desafiant el decret de l’emperador Dioclecià on recordava els habitants de l’imperi, l’obligació d’adorar el Déu Apol•lo. Anastasi donava ànims als seus companys, per tal que perseveressin en la seva nova fe i es mantinguessin ferms i units. Tot i això, els deixebles que l’acompanyaven no participaven del mateix entusiasme i es preguntaven si no era un xic imprudent entrar a la ciutat on residien algunes autoritats de la província Tarraconense. En arribar davant les seves muralles i després d’haver fet una llarg i penós camí, que és de suposar deurien fer a cavall, Anastasi i llurs companys son assabentats que el governador Dacià de Tarraco, havia manat detenir-los i empresonar-los a tots. El relat evoca com els companys d’Anastasi van manifestar-li la seva voluntat de no entrar a la ciutat, per por a ser detinguts una vegada dins, alhora que suposaven intuir certs dubtes sobre la fortalesa espiritual i humana del seu oficial.
Com que s’havien aturat a la vora d’un pou i tenien set degut a l’esforç del camí, volien beure, però no tenien en aquell moment ni corda ni cap galleda a mà o altre estri per poder treure-la del pou i beure. Mentre els deixebles dubtaven de baixar o no al riu, Sant Anastasi, eterni’t per la situació i alhora conscient que calia donar resposta humana i espiritual als seus companys, s’agenollà davant ells tocant amb les seves mans el pou i començà a resar implorant a Déu volgués intervenir en aquell afer, amb una senyal clara i divina. En aquell moment –diu el relat llegendari- l’aigua del pou començà a pujar fins a vessar tot saltant per damunt del brocal, davant l’espant de tots. Després d’apaivagar la seva set amb l’aigua fresca i cristal•lina del pou miraculós, els companys van agrair-li la seva intercessió davant Déu, tot reconeixent la seva fortalesa humana i espiritual, de les quals havien dubtat, van prendre coratge i seguiren Anastasi fins entrar a Lleida.
La tradició ubica aquest pou en l’anomenada “Casa del sant” a l’actual carrer Magdalena núm. 21, mentre que l’historiador Josep Lladonosa el col•loca “fora muralles” de la Ilerda romana, a la vora d’un hort conegut per “l’Hort de Biscarri”, en un indret entre l’actual Rambla de Ferran i el carrer General Brito, on posteriorment, durant la Guerra dels Segadors, es construí l’anomena’t Baluard de Sant Anastasi. Una vegada a Lleida, la guàrdia del governador Dacià detingué Anastasi i el traslladà a Badalona, d’on també és Patró. Allí fou empresonat i decapitat a la platja, juntament amb els 73 companys de milícia, l’11 de maig de l’any 303 o 305.
Arribats en aquest punt i final, potser cal contestar la pregunta del titular, tot afermant que en aquest cas la llegenda i la tradició s’han entrellaçat, col•locant Sant Anastasi en el llindar de la història.
Patrice de la Tour, en la seva obra “Recerca de l’alegria”, diu que tots els països que no tenen llegendes ni tradicions, seran condemnats a morir de fred. La ciutat de Lleida té en Sant Anastasi una bonica llegenda i una reeixida tradició, que ha fet i fa història per a no morir-nos de fred i ni molt menys en aquest ja calorós maig.
