Miquel Àngel Soriano-Montagut (Salamanca, 1942 – Lleida, 2026) va morir als 84 anys d’edat després d’afrontar la malaltia amb enteresa, tot i que estimava profundament la vida i no volia acomiadar-se’n. La seva absència pesa, perquè era d’aquelles persones que fan comunitat, que fan ciutat. Arquitecte de professió, va entendre sempre la seva feina com una manera de servir. La seva obra, discreta però sòlida, forma part del paisatge de Lleida, una ciutat que va fer seva i a la qual va contribuir amb compromís i sensibilitat.
Però més enllà de l’arquitectura, Soriano-Montagut va ser sobretot un home de cultura i de país. Des de la presidència de l’Orfeó Lleidatà i de l’Ateneu Popular de Ponent, com a membre de la junta del Cercle de Belles Arts de Lleida, i també vinculat als Amics de la Seu Vella, va treballar incansablement per enfortir el teixit cultural i cívic, sempre amb discreció i esperit constructiu.
Era, en el sentit més ple, un homenot de Lleida. De caràcter afable, de tracte planer i cordial, amb aquella bonhomia que no es proclama però que es fa present en cada gest. Amb ell, tot era més fàcil, més humà. Sabia escoltar, sabia ser-hi.
El comiat, a la parròquia del Carme de Lleida, va ser un reflex fidel del que havia sembrat. Presidit pel P. Roger Tores, sj., i amb l’acompanyament a l’orgue de Lluís Climent, va reunir familiars, amics i tants altres que volien dir-li adeu. La lectura del “Cant espiritual” de Joan Maragall, a càrrec de Jaume Climent, i les paraules plenes d’amor d’una filla i dels seus nets van fer present, amb emoció continguda, l’home que havia estat.
Se’n va un home bo. I amb ell, una manera de ser i d’estimar Lleida. Però en queda el record, persistent i càlid, en tots aquells que el vam conèixer: “I així pren tot el fruit / que et pugui donar /el camí que, a poc a poc, /.escrius per a demà.” Ja descansa en pau.
