La trobada estava convocada per les delegacions de Pastoral de Joves i Catequesi del Bisbat de Lleida. Va tenir lloc a l’Acadèmia Mariana i va aplegar a una vintena de persones, entre les quals hi havia el Bisbe Mons. Joan Piris; la Dra. Montse Esquerda, directora del COF (Centre d’Orientació Familiar), i Mn. Xavier Navarro i Trini Català, els delegats convocants. Es va iniciar amb la pregària feta amb motiu de la trobada diocesana de joves del primer dissabte de maig ‘caminem@castello.cat’, a partir de pensaments i imatges al•lusius a Francesc Castelló. Aquesta meditació ens va predisposar molt al diàleg que seguiria a continuació.
Es tractava de compartir les nostres vivències i punts de vista com a persones que treballem pastoralment amb joves a través de la catequesi de confirmació, activitats de lleure i formatives cristianes. Tres d’aquestes persones van fer una exposició inicial de la seva experiència a partir de dues preguntes formulades amb antelació.
- Com vius el teu tracte amb els joves?
- Què vas elaborant des de la fe amb l’experiència?
Mònica, catequista de confirmació, ens explicà la seva experiència de compartir la fe amb els joves de confirmació, tot esbrinant la seva realitat. La formació els ajuda a raonar i a superar els dubtes de fe. Una fe que en general no és prou madura per a “confirmar-la” perquè no han tingut cura de cultivar la dimensió espiritual, tenen poca consciència de pecat o de moralitat i no comparteixen molts dogmes o creences de la fe de l’Església. La seva inconsciència respecte el que suposa “estar preparats” és incompatible amb els processos molt ràpids de l’etapa formativa per a rebre el sagrament. D’aquí la necessitat que hi hagi un acompanyament entre la primera comunió i la confirmació.
També va valorar les iniciatives de grup per a participar en la confirmació. Els joves estan molt tancats en si mateixos, tenen poc esperit de col•laboració, però es deixen engrescar per coses atractives i tenen capacitat d’autocrítica i de canvi. I tenen il•lusió i la mostren si els hi transmeten un missatge convincent.
Josevi, sacerdot, va donar resposta a la pregunta ‘Què descobreixo “jo” en la meva relació amb els joves?’ Partint de la base que no hi ha joves genèricament parlant, car cada jove és diferent, ens va explicar d’una forma molt expressiva els tres moments de les sessions que prepara per al seu grup, tot recalcant que no és pot assegurar que allò que es planifica surti de la manera prevista:
- abans: entusiasme
- durant: molt neguit, decepció i tristesa perquè és fàcil que desconnectin
- després: reflexió sobre allò que Déu ens demana a través de cada situació
L’amor a Déu i a Jesús ens dóna el coneixement de l’evangeli i la capacitat de transmetre la llum de la nostra fe i de l’Església. L’interès particular als nois o situacions concretes que viuen és molt més productiu o eficaç, de vegades, que el propi tema de la sessió. No ens hem de capficar en els objectius que ens hem establert a priori. Ens cal la certesa interior de la presència de Déu, que toca el cor de les persones quan i com vol, i només ens demana oferir el do de Jesús i pregar molt. Hem de posar als joves al cor de Déu i pregar per ells.
Maite, animadora de grups de pastoral, va centrar la seva exposició en els sentiments que li suscita el tracte amb els joves, tot diferenciant els seus sentiments immediats dels sentiments que li agradaria tenir. A les ganes de transmetre la fe s’hi suma la necessitat que tenir joves als qui poder transmetre amb obres la nostra fe. Els sentiments negatius que es generen (impotència, desànim…) són superats per la fe, que ajuda a que els sentiments positius –els de Jesús- creixin, i així poder revestir-nos dels sentiments de Jesús, com sant Pau.
Cal pregar molt perquè Déu ens ajudi a tots alhora a ser més coherents en la nostra fe per mostrar la nostra llum més que les nostres paraules. Hem d’obrir els cors, els moviments i les parròquies, tal com ens demana el papa. No podem desaprofitar cap ocasió d’atansar-nos als joves, sense tenir por al rebuig. Hem de moure’ns més… El tracte amb els joves ens ajuda créixer com a cristians i a obrir camins.
Torn de paraula lliure. Aquestes intervencions van afavorir un diàleg força enriquidor que seguiria tot sumant altres experiències, punts de vista i aportacions de tots els allí presents. Aquests són alguns dels temes que van sorgir:
- Hi ha moltes llacunes en la formació cristiana. És important establir uns mínims de continguts doctrinals. En el desconcert existent respecte el nivell de preparació que han de tenir quan reben el sagrament de la confirmació, es fa precís harmonitzar les diferents situacions personals (anunci, evangelització…).
- Necessitat de continuar la formació cristiana després de rebre la primera comunió i la confirmació: fer catequesi de postcomunió i post confirmació. Hi ha una gran dificultat de continuïtat degut a les múltiples activitats que tenen tots.
- Hem de procurar establir vincles entre fe (catequesi) i vida. Tot i que cal preparar el tema de la sessió, també hem d’estar oberts a adaptar-lo a les necessitats del grup o del moment.
- Evitar tenir idees preconcebudes sobre els joves. Tenim els joves que tenim; els hem d’acceptar i estimar. La immaduresa dels joves és deguda a la immaduresa de la societat. Els joves que demanen rebre el sagrament de la confirmació són valents, doncs la majoria no ho fan. Cal valorar que vagin a contracorrent.
- A més de preparar per rebre el sagrament, la catequesi de confirmació hauria de procurar fer grup d’amistat, creant lligams entre els joves i catequistes, a fi de reforçar el tu a tu. També el voluntariat pot ajudar a fer-los créixer la seva inquietud
- Als moviments de joves, com el MIJAC, el testimoni ajuda a compartir les vivències del grup i aquestes són motiu de pregària.
- La responsabilitat de ser catequista, doncs els joves també venen atrets pel seu ascendent personal. Els catequistes hauríem de fer comunitat, a fi de promoure el compromís i l’acompanyament personal. També podríem ajudar-nos compartint els materials que preparem. “Posa’t en camí” fa una proposta pedagògica molt adient per a la confirmació de joves. Ser catequista i ser consiliari d’un grup és una experiència molt satisfactòria perquè és un espai per a compartir l’experiència de fe, que és també una experiència d’esperança.
- Dra. Montse Esquerda: No hi pot haver una maduració espiritual si no hi ha una maduració humana. Actualment hi ha molt patiment. En l’experiència religiosa hi ha uns continguts, però també hi ha uns sentiments, unes emocions…
A petició de Mn. Xavier Navarro, Mons. Joan Piris va fer una breu intervenció al final de la sessió. Va iniciar-la amb un agraïment sincer a tots per ajudar al funcionament de l’Església, la qual no tindria sentit se ser sense els sagraments. Després va anar expressant les seves inquietuds pastorals sobre la joventut, partint del gran interrogant: ‘Què cal fer?’
- Presentar Jesús i ajudar a créixer tenint en compte l’ambient de les emocions i el dèficit familiar.
- Aprofitar el sagrament per acompanyar en el procés de conèixer Jesús o rebre el sagrament. Aprendre coses? Descobrir el món de la fe? Aquest és el gran interrogant de fons. Nostre Senyor actua; hi hem de confiar.
- Vincular el col•legi a la parròquia. L’objectiu de la catequesi és que vagin a “missa”, és a dir, que s’incorporin a la taula de la comunitat. També trobar-se amb un personatge que entusiasma: Jesús
- És fonamental la dimensió testimonial dels catequistes.
- Fem pastoral de joventut o catequesi presagramental? Els sagraments no tenen edat. Es poden adaptar a l’edat o necessitat que calgui.
- Cal reinventar o recrear el moviment juvenil.
- Personalitzar l’acompanyament dels confirmats.
- Actualment els catequistes sou l’únic pont dels joves amb l’Església. Caldria fer tasca d’escampar la “taca”. Es podria fer una trobada amb gent que ha rebut el sagrament de la confirmació: Un Aplec de Confirmats!
Amb aquesta suggerent proposta que va ser ben acollida per tots, i un parenostre amb les mans enllaçades va acabar aquesta trobada amb la certesa compartida que de havia estat una iniciativa molt encertada que caldria tornar a repetir. Fins a la propera!
