I. Constitució dogmàtica Sacrosantum Concilium
- La litúrgia en el misteri de l’Església (20 maig)
- La reforma de la litúrgia: tradició i desenvolupament (27 maig)
- El ritus, el signe, el símbol (3 juny)
- El misteri eucarístic (24 juny)
1. La litúrgia en el misteri de l’Església
Avui comencem una sèrie de catequesis sobre el primer document promulgat pel Concili Vaticà II: la Constitució sobre la sagrada litúrgia Sacrosanctum Concilium (SC).
Quan van elaborar aquesta Constitució, els Pares conciliars volien no sols emprendre una reforma dels ritus, sinó també portar l’Església a contemplar i aprofundir en aquell vincle viu que la constitueix i la uneix: el misteri de Crist. La litúrgia, efectivament, toca el cor mateix d’aquest misteri: és alhora l’espai, el temps i el context en què l’Església rep de Crist la seva pròpia vida. En la litúrgia, de fet, «es realitza l’obra de la nostra redempció» (SC 2), que ens converteix en llinatge escollit, sacerdoci reial, nació santa, poble que Déu s’ha reservat (cf. 1Pe 2,9).
Tal com ha posat de manifest la triple renovació —bíblica, patrística i litúrgica— que ha recorregut l’Església al llarg del segle XX, el Misteri en qüestió no designa una realitat obscura, sinó el designi salvífic de Déu, ocult des de l’eternitat i revelat en Crist, tal com ho afirma sant Pau (cf. Ef 3,3-6). Heus aquí, doncs, el Misteri cristià: l’esdeveniment pasqual, és a dir, la passió, la mort, la resurrecció i la glorificació de Crist, que precisament en la litúrgia se’ns fa sacramentalment present, de manera que cada vegada que participem en l’assemblea reunida «en el seu nom» (Mt 18,20) estem immersos en aquest Misteri.
Crist mateix és el principi interior del misteri de l’Església, el poble sant de Déu, nascut del seu costat traspassat a la creu. En la santa litúrgia, amb el poder del seu Esperit, ell continua actuant. Santifica i associa l’Església, la seva esposa, a la seva ofrena al Pare. Exerceix el seu sacerdoci absolutament únic, Ell que està present en la Paraula proclamada, en els sagraments, en els ministres que celebren, en la comunitat reunida i, en grau summe, en l’Eucaristia (cf. SC 7). Així és com, segons sant Agustí (cf. Serm., 277), en celebrar l’Eucaristia, l’Església «rep el cos del Senyor i es converteix en allò que rep»: es converteix en cos de Crist, «el lloc on Déu resideix, gràcies a l’Esperit» (cf. Ef 2,22). Aquesta és «l’obra de la nostra redempció», que ens configura a Crist i ens edifica en la comunió.
En la santa litúrgia, aquesta comunió es realitza «mitjançant els ritus i les pregàries» (SC 48). La ritualitat de l’Església expressa la seva fe —d’acord amb la cèlebre dita lex orandi, lex credendi— i, al mateix temps, plasma la identitat eclesial: la Paraula proclamada, la celebració del sagrament, els gestos, els silencis, l’espai, tot això representa i dona forma al poble convocat pel Pare, cos de Crist, temple de l’Esperit Sant. Cada celebració es converteix així en una veritable epifania de l’Església en oració, com ho va recordar sant Joan Pau II (carta apostòlica Vicesimus quintus annus, 9).
Si la litúrgia està al servei del misteri de Crist, es comprèn per què se l’ha definit com «el cim al qual tendeix l’actuació de l’Església i alhora la font d’on brolla tota la seva força» (SC 10). És cert que l’acció de l’Església no es limita únicament a la litúrgia; això no obstant, totes les seves activitats (la predicació, el servei als pobres, l’acompanyament de les realitats humanes) convergeixen vers aquest «cim». En sentit invers, la litúrgia sosté els fidels submergint-los sempre i de nou en la Pasqua del Senyor i, per tant, a través de la proclamació de la Paraula, de la celebració dels sagraments i de la pregària comuna, són enfortits, animats i renovats en el seu compromís de fe i en la seva missió. En altres paraules, la participació dels fidels en l’acció litúrgica és al mateix temps «interior» i «exterior».
Això significa també que és cridada a desenvolupar-se concretament al llarg de tota la vida quotidiana en una dinàmica ètica i espiritual, de manera que la litúrgia celebrada es tradueixi en vida i exigeixi una existència fidel, capaç de fer concret allò que s’ha viscut en la celebració: és així com la nostra vida es converteix en «víctima viva, santa i agradable a Déu», essent el nostre «culte veritable» (Rm 12,1).
D’aquesta manera, «la litúrgia edifica cada dia els de dins a ser temple sant en el Senyor» (SC 2), i forma una comunitat oberta i acollidora per a tothom. De fet, està habitada per l’Esperit Sant, ens introdueix en la vida de Crist, ens converteix en el seu cos i, en totes les seves dimensions, representa un signe de la unitat de tot el gènere humà en Crist. Com deia el papa Francesc: «El món encara no ho sap, però tothom està convidat al banquet de noces de l’Anyell (Ap 19,9)» (carta apostòlica Desiderio desideravi, 5).
Estimadíssims, deixem-nos modelar interiorment pels ritus, pels símbols, pels gestos i, sobretot, per la presència viva de Crist en la litúrgia, que tindrem ocasió d’aprofundir en les properes catequesis.
2. La reforma de la litúrgia: tradició i desenvolupament
A l’encíclica Mediator Dei, el venerable Pius XII va escriure que «l’Església és un organisme viu i, per tant, fins i tot en el que fa referència a la sagrada litúrgia, sense trencar la integritat del seu ensenyament, creix i es desenvolupa, adaptant-se i conformant-se a les circumstàncies i necessitats que sorgeixen amb el temps» (I, V).
En plena continuïtat amb aquest principi, el Concili Vaticà II, en el Preàmbul de la constitució Sacrosanctum Concilium (SC), reconeix que «li pertoca en especial de procurar la restauració i el foment de la litúrgia» (n. 1). El Concili s’havia convocat, de fet, amb l’objectiu de «fer créixer cada dia la vida cristiana entre els fidels; d’adaptar millor les institucions mudables a les necessitats del nostre temps; d’afavorir tot allò que pot contribuir a la unió de tots els qui creuen en Crist, i de reforçar tot allò que serveix a cridar tots els homes al si de l’Església» (ibid.).
En aquell moment històric, hi havia una necessitat imperiosa de renovar les formes rituals mitjançant les quals l’Església havia aconseguit durant anys la glorificació de Déu i la santificació del poble cristià. Gràcies al Moviment litúrgic, s’havia consolidat la convicció, expressada posteriorment per sant Joan Pau II, que «hi ha un vincle molt estret i orgànic entre la renovació de tota la vida de l’Església». «L’Església no sols actua, sinó que també s’expressa en la litúrgia, i n’extreu la força per a viure» (Dominicæ Cenæ, 13).
Per a facilitar l’accés dels fidels a la riquesa dels dons de gràcia que es dispensen en la sagrada litúrgia, la constitució Sacrosanctum Concilium indica, amb una fórmula molt eficaç, el camí que cal seguir: «conservar la sana tradició sense deixar d’obrir camí a un progrés legítim» (SC 23).
El papa Benet XVI va captar en aquesta declaració d’intencions el «programa de reforma» dels Pares conciliars, «en equilibri amb la gran tradició litúrgica del passat i del futur», i va indicar de quina manera «tradició i progrés acostumen a contraposar-se maldestrament», quan «en realitat tots dos conceptes es complementen: la tradició mateixa inclou, d’alguna manera, el progrés». «És com dir que el riu de la tradició porta dins seu la seva font i flueix cap a la seva desembocadura» (Discurs als participants en la Conferència del 50è aniversari de la fundació de l’Institut Litúrgic Pontifici de Sant Anselm, 6 de maig de 2011).
El Concili afirma la legitimitat d’aquest progrés, arrelat en l’autèntica Tradició, distingint dins la litúrgia «una part immutable, com divinament establerta», i «parts sotmeses a canvi, que amb el pas dels temps poden canviar i fins i tot ho han de fer, si s’escaigués d’haver-s’hi introduït elements que no encaixessin gaire amb la naturalesa íntima de la mateixa litúrgia o que haguessin esdevingut inútils» (SC 21). Canvis d’aquest tipus s’han produït constantment al llarg dels segles i han permès els fidels de participar de manera fructuosa, mitjançant accions rituals, en el misteri pasqual de Crist, fonament de la fe cristiana. El culte de l’Església s’ha “encarnat” així en les formes culturals de cada època i ha estat capaç d’influir-hi i fins i tot de transformar-les. D’aquesta manera, la litúrgia ha estat, durant segles, un motor d’evangelització. Avui aquesta energia ha de renovar-se en continuïtat amb la tradició catòlica autèntica i viva, és a dir, d’acord amb una dinàmica orientada a introduir els creients en la plenitud de la veritat.
Per tant, és comprensible que els Pares conciliars recomanessin que la revisió dels ritus, quan corresponguin a una «autèntica i certa utilitat de l’Església», es portin a terme sempre «amb la prevenció que d’alguna manera les noves formes sorgeixin orgànicament de les ja existents (SC 23). Per al bé de tota l’Església, abans de qualsevol reforma «sempre cal realitzar […] una acurada recerca teològica, històrica i pastoral» (ibid.). El Magisteri conciliar, per tant, exhorta a evitar la desorientació entre els fidels, i dissuadeix a qualsevol d’afegir, treure o canviar res per compte propi en la litúrgia (cf. SC 22). El progrés que evoca la Constitució conciliar no compromet de cap manera la comunió eclesial; al contrari, cerca confirmar-la i fomentar-la.
Per consegüent, exhorto totes aquelles persones cridades a preparar la celebració dels misteris divins, especialment els preveres que exerceixen el ministeri de la presidència litúrgica, a mantenir sempre aquest respecte pels textos i ordenances de la litúrgia que neix d’una actitud interior de disponibilitat i confiança en Déu, demostrant humilitat davant la seva grandesa i sincera fidelitat a la comunió eclesial.
3. El ritus, el signe, el símbol
Continuem amb les catequesis sobre la constitució conciliar Sacrosanctum Concilium (SC), i volem aturar-nos a reflexionar sobre alguns elements que constitueixen la sagrada litúrgia, com el ritu, el signe i el símbol.
El Concili Vaticà II, que es va beneficiar del valuós treball del Moviment litúrgic, ens va ajudar a redescobrir una veritat molt viva en la consciència de l’Església antiga i en l’ensenyament dels Pares. Els ritus de la litúrgia cristiana no són un revestiment exterior del ministeri sacramental, un conjunt de cerimònies arbitràries, sinó que són la mediació eclesial a través de la qual ens arriba el do diví. Precisament per això el Concili convida a comprendre el Mysterium fidei que es realitza en la litúrgia a través dels ritus i de les pregàries (cf. SC 48).
El ritu dona forma a l’acció litúrgica i, a través d’ella, a la nostra vida, i genera en nosaltres una sensibilitat espiritual que ens fa capaços d’assaborir la presència de Déu per mitjà de Jesucrist. Naturalment això passa si nosaltres no ens quedem al marge o com espectadors muts (cf. ibid.) en relació amb la litúrgia, sinó que participem amb tot el nostre ésser
—cos, ment i cor—, en obediència al manament del Senyor. A través del ritu sagrat ens formem en l’escolta de la Paraula de Déu, en l’acció de gràcies i en l’adoració, en la pràctica de compartir de manera fraternal i en la comunió eclesial. Descobrim que som una assemblea de molts rostres, reunida per la fe mateixa.
El ritu ens implica en una seqüència de gestos i de pregàries ben definida, que a vegades pot contrastar amb la nostra tendència individual a l’espontaneïtat. La seva lògica no consisteix a encotillar la llibertat en esquemes. Al contrari, amb la sobrietat solemne dels seus ritmes, el ritu interromp activitats frenètiques, i ens recondueix al que és essencial. Descobrim així una altra dimensió de l’acció, que no es regeix pels càlculs productius i una altra experiència del temps i de l’espai. En el ritu experimentem una lògica de gratuïtat, trobem un descans que regenera el cor, reconeixem que ens precedeix la gràcia divina, aprenem a viure a un ritme habitat per l’Esperit Sant.
La gramàtica del ritu està entreteixida amb els signes i els símbols propis de la litúrgia. En ella, com ho afirma el Concili, «per mitjà de senyals sensibles és significada i, de la manera pròpia de cada un, és causada la santificació de l’home» (SC 7). El Catecisme de l’Església Catòlica aprofundeix el valor d’aquests senyals i recorda que «la seva significació té la seva arrel en l’obra de la creació i en la cultura humana, es perfila en els esdeveniments de l’Antiga Aliança i es revela en plenitud en la persona i l’obra de Crist» (n. 1145). És emblemàtic el signe de l’aigua: dels orígens de la creació al diluvi, del pas del mar Roig al Jordà, fins a l’aigua que brolla del costat de Crist i es converteix en signe sacramental de la immersió de la seva mort i resurrecció.
“Senyal” i “símbol” són termes que sovint s’utilitzen com a sinònims. En realitat, un senyal és simbòlic quan és capaç de remetre no sols a una idea, sinó a tot un sistema de significats i valors. Així, per exemple, quan se’ns aspergeix amb aigua beneïda es revifa en nosaltres la consciència del do rebut pel baptisme i la nostra adhesió a la vida nova en Crist. En segon lloc, els símbols tenen essencialment un caràcter pràctic, i són sobretot accions més senzilles i comunes, com agenollar-se i donar-se la pau, o més exigents, com els actes que constitueixen cada sagrament. Sobretot, els símbols tenen una dimensió singular performativa i transformadora, tant envers els elements materials que els componen, com envers aquells que entren en contacte amb ells, generant pertinença, tocant el cor i la ment, suscitant autèntiques relacions eclesials.
A la carta apostòlica Desiderio desideravi, el papa Francesc, fent seva una afirmació de Romano Guardini, identificava «la primera tasca del treball de la formació litúrgica: l’home ha de tornar a ser capaç del símbols» (n. 44). Necessitem deixar-nos educar pels ritus de la litúrgia, tenint cura amb delicadesa i sense arbitrarietat de la bellesa de les nostres celebracions i comprometent-nos amb una autèntica mistagògia. L’experiència d’una litúrgia viva i devota, acompanyada d’una oportuna catequesi mistagògica, és el millor recurs per a tornar a despertar en tots aquella obertura a l’encontre amb Déu que, en la lògica de l’encarnació, només pot tenir lloc quan s’involucra l’home tot sencer: esperit, ànima i cos (cf. 1Te 5,23).
4. El misteri eucarístic
Seguim amb les catequesis sobre els documents del Concili Vaticà II, en particular sobre la Constitució Sacrosanctum Concilium (SC) sobre la Litúrgia. Quan sant Agustí vol explicar als nous batejats el misteri del Cos de Crist, reprèn el passatge de sant Pau que hem escoltat: «Vosaltres sou el cos de Crist, i els seus membres cadascun per part seva» (1 Cor 12, 27). I afegeix: «Rebeu el misteri que sou vosaltres. A això que sou, responeu “Amén”, i en respondre (així) ho rubriqueu. Escoltes, doncs: “Cos de Crist”, i respons: “Amén”. Sigues membre del cos de Crist, perquè el teu “Amén” respongui a la veritat. […] Sigueu el que veieu i rebeu el que sou» (Sermó 272). Just després d'haver evocat el darrer Sopar de Jesús, la Constitució sobre la Litúrgia parla de l'Eucaristia amb aquests accents agustinians. Per als cristians, formar part de la taula del Senyor significa que «siguin instruïts amb la paraula de Déu, s'enforteixin a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu» (SC, 48). Rebent-lo a la seva Paraula ia l'Eucaristia ens convertim en allò que rebem. Ens convertim en el Cos el Cap del qual és el Crist ressuscitat, assegut a la dreta del Pare (cf. Col 1, 18), el qual ens prepara un lloc al cel (cfr Jn 14, 3): l'Eucaristia és així el sagrament del Regne que ve. És el Pa del camí, que ens condueix cap a la Pàtria celeste, fins al dia beat en què «Déu sigui tot en tot» (1 Cor 15, 28). L'assemblea litúrgica ofereix el Sacrifici «no només per mans del prevere, sinó juntament amb ell» (SC, 48). En aquesta perspectiva, l'Eucaristia és la forma del sacrifici espiritual dels cristians (cf. Hb 13,16; Rm 12,1), com a camí de la unió amb Déu i de la unió recíproca. En participar-hi, aprenen que «es perfeccionin dia a dia per Crist mediador en la unió amb Déu i entre si, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots» (ibid.). Així, tot incorporant-nos a Crist, l'Eucaristia ens ensenya a adoptar l'estil de vida del mateix Senyor Jesús, marcat pel do gratuït de si mateix. Aquest do ens fa entrar, per això, a la dinàmica de la unitat, que ofereix un poderós antídot als ferments de divisió que amenacen el nostre món, les nostres comunitats, les nostres famílies, el nostre cor (cfr SC, 47).
Estimats, quan participem a l'Eucaristia som convidats a escoltar la Paraula de Déu ia nodrir-nos a la taula del Senyor, on Ell mateix s'ofereix al Pare. Aquestes dues parts de la Missa, la Litúrgia de la Paraula i la Litúrgia eucarística, «estan tan íntimament unides que constitueixen un sol acte de culte» (SC, 56). Pel que fa a la Paraula, cal recordar que no es tracta només d'adquirir un saber intel·lectual sobre les Escriptures, sinó de rebre la Paraula «viva i eficaç» (Hb 4, 12), dirigida per Déu a tots i alhora a cadascú, Paraula que nodreix i alimenta al costat del Pa eucarístic i ens fa passar de la decadència del pecat. «L'Eucaristia ens ajuda a entendre la Sagrada Escriptura, així com la Sagrada Escriptura, alhora, il·lumina i explica el misteri eucarístic» (Benet XVI, Exhort. ap. postsin. Verbum Domini, 55). El Concili Ecumènic II ha demanat: «obrin amb més amplitud els tresors de la Bíblia, de manera que, en un període determinat d'anys, es llegeixin al poble les parts més significatives de la Sagrada Escriptura» (SC, 51). La reforma litúrgica ha traduït aquesta petició en aquest tresor que és el Leccionari, és a dir, el llibre que recull totes les Lectures bíbliques per a les celebracions litúrgiques. Aquesta amplitud s'ha extret de la font més pura de la Tradició vivent, que combina la tradició «sana» amb «el camí a un progrés legítim» (SC, 23). L'inici del capítol II de la Constitució sobre la Litúrgia està entreteixit amb referències al gran riu de la Tradició, que va des dels Pares de l'Església fins a nosaltres. Ho cito: «El nostre Salvador, a l'Últim Sopar, la nit que el traïen, va instituir el Sacrifici Eucarístic del seu Cos i Sang, amb la qual cosa anava a perpetuar pels segles, fins a la tornada, el Sacrifici de la Creu ia confiar a la seva Esposa, l'Església, el Memorial de la seva Mort, i vincle de caritat, banquet pasqual, en el qual es menja Crist, l'ànima s'omple de gràcia i se'ns dóna una peça de la glòria venidora» (SC, 47). Estimats germans i germanes, acudim amb fe a aquesta font de vida divina i deixem-nos transformar pel misteri que celebrem.