16 setembre 2026

Categoria/es: General

CATEQUESIS DEL PAPA LLEÓ XIV: EL CONCILI VATICÀ II A TRAVÉS DELS SEUS DOCUMENTS (II)

CATEQUESIS DEL PAPA LLEÓ XIV: EL CONCILI VATICÀ II A TRAVÉS DELS SEUS DOCUMENTS (I)

III. Constitució dogmàtica Sacrosantum Concilium

La litúrgia en el misteri de l’Església (20 maig 2026)
La reforma de la litúrgia: tradició i desenvolupament (27 maig 2026)
El ritus, el signe, el símbol (3 juny 2026)
El misteri eucarístic (24 juny 2026)
L’oració de l’Església (5 agost 2026)
L’any litúrgic (13 agost 2026)
La música sagrada (18 agost 2026)
Les motivacions de la reforma litúrgica (25 agost 2026)

IV. Constitució pastoral Gaudium et spes

L’Església a l’escolta i al servei del món (2 setembre)
La dignitat humana: do i responsabilitat (9 setembre)
La comunitat humana (16 setembre 2026)

III. Constitució dogmàtica Sacrosantum Concilium

1. La litúrgia en el misteri de l’Església

Avui comencem una sèrie de catequesis sobre el primer document promulgat pel Concili Vaticà II: la Constitució sobre la sagrada litúrgia Sacrosanctum Concilium (SC).

Quan van elaborar aquesta Constitució, els Pares conciliars volien no sols emprendre una reforma dels ritus, sinó també portar l’Església a contemplar i aprofundir en aquell vincle viu que la constitueix i la uneix: el misteri de Crist. La litúrgia, efectivament, toca el cor mateix d’aquest misteri: és alhora l’espai, el temps i el context en què l’Església rep de Crist la seva pròpia vida. En la litúrgia, de fet, «es realitza l’obra de la nostra redempció» (SC 2), que ens converteix en llinatge escollit, sacerdoci reial, nació santa, poble que Déu s’ha reservat (cf. 1Pe 2,9).

Tal com ha posat de manifest la triple renovació —bíblica, patrística i litúrgica— que ha recorregut l’Església al llarg del segle XX, el Misteri en qüestió no designa una realitat obscura, sinó el designi salvífic de Déu, ocult des de l’eternitat i revelat en Crist, tal com ho afirma sant Pau (cf. Ef 3,3-6). Heus aquí, doncs, el Misteri cristià: l’esdeveniment pasqual, és a dir, la passió, la mort, la resurrecció i la glorificació de Crist, que precisament en la litúrgia se’ns fa sacramentalment present, de manera que cada vegada que participem en l’assemblea reunida «en el seu nom» (Mt 18,20) estem immersos en aquest Misteri.

Crist mateix és el principi interior del misteri de l’Església, el poble sant de Déu, nascut del seu costat traspassat a la creu. En la santa litúrgia, amb el poder del seu Esperit, ell continua actuant. Santifica i associa l’Església, la seva esposa, a la seva ofrena al Pare. Exerceix el seu sacerdoci absolutament únic, Ell que està present en la Paraula proclamada, en els sagraments, en els ministres que celebren, en la comunitat reunida i, en grau summe, en l’Eucaristia (cf. SC 7). Així és com, segons sant Agustí (cf. Serm., 277), en celebrar l’Eucaristia, l’Església «rep el cos del Senyor i es converteix en allò que rep»: es converteix en cos de Crist, «el lloc on Déu resideix, gràcies a l’Esperit» (cf. Ef 2,22). Aquesta és «l’obra de la nostra redempció», que ens configura a Crist i ens edifica en la comunió.

En la santa litúrgia, aquesta comunió es realitza «mitjançant els ritus i les pregàries» (SC 48). La ritualitat de l’Església expressa la seva fe —d’acord amb la cèlebre dita lex orandi, lex credendi— i, al mateix temps, plasma la identitat eclesial: la Paraula proclamada, la celebració del sagrament, els gestos, els silencis, l’espai, tot això representa i dona forma al poble convocat pel Pare, cos de Crist, temple de l’Esperit Sant. Cada celebració es converteix així en una veritable epifania de l’Església en oració, com ho va recordar sant Joan Pau II (carta apostòlica Vicesimus quintus annus, 9).

Si la litúrgia està al servei del misteri de Crist, es comprèn per què se l’ha definit com «el cim al qual tendeix l’actuació de l’Església i alhora la font d’on brolla tota la seva força» (SC 10). És cert que l’acció de l’Església no es limita únicament a la litúrgia; això no obstant, totes les seves activitats (la predicació, el servei als pobres, l’acompanyament de les realitats humanes) convergeixen vers aquest «cim». En sentit invers, la litúrgia sosté els fidels submergint-los sempre i de nou en la Pasqua del Senyor i, per tant, a través de la proclamació de la Paraula, de la celebració dels sagraments i de la pregària comuna, són enfortits, animats i renovats en el seu compromís de fe i en la seva missió. En altres paraules, la participació dels fidels en l’acció litúrgica és al mateix temps «interior» i «exterior».

Això significa també que és cridada a desenvolupar-se concretament al llarg de tota la vida quotidiana en una dinàmica ètica i espiritual, de manera que la litúrgia celebrada es tradueixi en vida i exigeixi una existència fidel, capaç de fer concret allò que s’ha viscut en la celebració: és així com la nostra vida es converteix en «víctima viva, santa i agradable a Déu», essent el nostre «culte veritable» (Rm 12,1).

D’aquesta manera, «la litúrgia edifica cada dia els de dins a ser temple sant en el Senyor» (SC 2), i forma una comunitat oberta i acollidora per a tothom. De fet, està habitada per l’Esperit Sant, ens introdueix en la vida de Crist, ens converteix en el seu cos i, en totes les seves dimensions, representa un signe de la unitat de tot el gènere humà en Crist. Com deia el papa Francesc: «El món encara no ho sap, però tothom està convidat al banquet de noces de l’Anyell (Ap 19,9)» (carta apostòlica Desiderio desideravi, 5).

Estimadíssims, deixem-nos modelar interiorment pels ritus, pels símbols, pels gestos i, sobretot, per la presència viva de Crist en la litúrgia, que tindrem ocasió d’aprofundir en les properes catequesis.

2. La reforma de la litúrgia: tradició i desenvolupament

A l’encíclica Mediator Dei, el venerable Pius XII va escriure que «l’Església és un organisme viu i, per tant, fins i tot en el que fa referència a la sagrada litúrgia, sense trencar la integritat del seu ensenyament, creix i es desenvolupa, adaptant-se i conformant-se a les circumstàncies i necessitats que sorgeixen amb el temps» (I, V).

En plena continuïtat amb aquest principi, el Concili Vaticà II, en el Preàmbul de la constitució Sacrosanctum Concilium (SC), reconeix que «li pertoca en especial de procurar la restauració i el foment de la litúrgia» (n. 1). El Concili s’havia convocat, de fet, amb l’objectiu de «fer créixer cada dia la vida cristiana entre els fidels; d’adaptar millor les institucions mudables a les necessitats del nostre temps; d’afavorir tot allò que pot contribuir a la unió de tots els qui creuen en Crist, i de reforçar tot allò que serveix a cridar tots els homes al si de l’Església» (ibid.).

En aquell moment històric, hi havia una necessitat imperiosa de renovar les formes rituals mitjançant les quals l’Església havia aconseguit durant anys la glorificació de Déu i la santificació del poble cristià. Gràcies al Moviment litúrgic, s’havia consolidat la convicció, expressada posteriorment per sant Joan Pau II, que «hi ha un vincle molt estret i orgànic entre la renovació de tota la vida de l’Església». «L’Església no sols actua, sinó que també s’expressa en la litúrgia, i n’extreu la força per a viure» (Dominicæ Cenæ, 13).

Per a facilitar l’accés dels fidels a la riquesa dels dons de gràcia que es dispensen en la sagrada litúrgia, la constitució Sacrosanctum Concilium indica, amb una fórmula molt eficaç, el camí que cal seguir: «conservar la sana tradició sense deixar d’obrir camí a un progrés legítim» (SC 23).

El papa Benet XVI va captar en aquesta declaració d’intencions el «programa de reforma» dels Pares conciliars, «en equilibri amb la gran tradició litúrgica del passat i del futur», i va indicar de quina manera «tradició i progrés acostumen a contraposar-se maldestrament», quan «en realitat tots dos conceptes es complementen: la tradició mateixa inclou, d’alguna manera, el progrés». «És com dir que el riu de la tradició porta dins seu la seva font i flueix cap a la seva desembocadura» (Discurs als participants en la Conferència del 50è aniversari de la fundació de l’Institut Litúrgic Pontifici de Sant Anselm, 6 de maig de 2011).

El Concili afirma la legitimitat d’aquest progrés, arrelat en l’autèntica Tradició, distingint dins la litúrgia «una part immutable, com divinament establerta», i «parts sotmeses a canvi, que amb el pas dels temps poden canviar i fins i tot ho han de fer, si s’escaigués d’haver-s’hi introduït elements que no encaixessin gaire amb la naturalesa íntima de la mateixa litúrgia o que haguessin esdevingut inútils» (SC 21). Canvis d’aquest tipus s’han produït constantment al llarg dels segles i han permès els fidels de participar de manera fructuosa, mitjançant accions rituals, en el misteri pasqual de Crist, fonament de la fe cristiana. El culte de l’Església s’ha “encarnat” així en les formes culturals de cada època i ha estat capaç d’influir-hi i fins i tot de transformar-les. D’aquesta manera, la litúrgia ha estat, durant segles, un motor d’evangelització. Avui aquesta energia ha de renovar-se en continuïtat amb la tradició catòlica autèntica i viva, és a dir, d’acord amb una dinàmica orientada a introduir els creients en la plenitud de la veritat.

Per tant, és comprensible que els Pares conciliars recomanessin que la revisió dels ritus, quan corresponguin a una «autèntica i certa utilitat de l’Església», es portin a terme sempre «amb la prevenció que d’alguna manera les noves formes sorgeixin orgànicament de les ja existents (SC 23). Per al bé de tota l’Església, abans de qualsevol reforma «sempre cal realitzar […] una acurada recerca teològica, històrica i pastoral» (ibid.). El Magisteri conciliar, per tant, exhorta a evitar la desorientació entre els fidels, i dissuadeix a qualsevol d’afegir, treure o canviar res per compte propi en la litúrgia (cf. SC 22). El progrés que evoca la Constitució conciliar no compromet de cap manera la comunió eclesial; al contrari, cerca confirmar-la i fomentar-la.

Per consegüent, exhorto totes aquelles persones cridades a preparar la celebració dels misteris divins, especialment els preveres que exerceixen el ministeri de la presidència litúrgica, a mantenir sempre aquest respecte pels textos i ordenances de la litúrgia que neix d’una actitud interior de disponibilitat i confiança en Déu, demostrant humilitat davant la seva grandesa i sincera fidelitat a la comunió eclesial.

3. El ritus, el signe, el símbol

Continuem amb les catequesis sobre la constitució conciliar Sacrosanctum Concilium (SC), i volem aturar-nos a reflexionar sobre alguns elements que constitueixen la sagrada litúrgia, com el ritu, el signe i el símbol.

El Concili Vaticà II, que es va beneficiar del valuós treball del Moviment litúrgic, ens va ajudar a redescobrir una veritat molt viva en la consciència de l’Església antiga i en l’ensenyament dels Pares. Els ritus de la litúrgia cristiana no són un revestiment exterior del ministeri sacramental, un conjunt de cerimònies arbitràries, sinó que són la mediació eclesial a través de la qual ens arriba el do diví. Precisament per això el Concili convida a comprendre el Mysterium fidei que es realitza en la litúrgia a través dels ritus i de les pregàries (cf. SC 48).

El ritu dona forma a l’acció litúrgica i, a través d’ella, a la nostra vida, i genera en nosaltres una sensibilitat espiritual que ens fa capaços d’assaborir la presència de Déu per mitjà de Jesucrist. Naturalment això passa si nosaltres no ens quedem al marge o com espectadors muts (cf. ibid.) en relació amb la litúrgia, sinó que participem amb tot el nostre ésser
—cos, ment i cor—, en obediència al manament del Senyor. A través del ritu sagrat ens formem en l’escolta de la Paraula de Déu, en l’acció de gràcies i en l’adoració, en la pràctica de compartir de manera fraternal i en la comunió eclesial. Descobrim que som una assemblea de molts rostres, reunida per la fe mateixa.

El ritu ens implica en una seqüència de gestos i de pregàries ben definida, que a vegades pot contrastar amb la nostra tendència individual a l’espontaneïtat. La seva lògica no consisteix a encotillar la llibertat en esquemes. Al contrari, amb la sobrietat solemne dels seus ritmes, el ritu interromp activitats frenètiques, i ens recondueix al que és essencial. Descobrim així una altra dimensió de l’acció, que no es regeix pels càlculs productius i una altra experiència del temps i de l’espai. En el ritu experimentem una lògica de gratuïtat, trobem un descans que regenera el cor, reconeixem que ens precedeix la gràcia divina, aprenem a viure a un ritme habitat per l’Esperit Sant.

La gramàtica del ritu està entreteixida amb els signes i els símbols propis de la litúrgia. En ella, com ho afirma el Concili, «per mitjà de senyals sensibles és significada i, de la manera pròpia de cada un, és causada la santificació de l’home» (SC 7). El Catecisme de l’Església Catòlica aprofundeix el valor d’aquests senyals i recorda que «la seva significació té la seva arrel en l’obra de la creació i en la cultura humana, es perfila en els esdeveniments de l’Antiga Aliança i es revela en plenitud en la persona i l’obra de Crist» (n. 1145). És emblemàtic el signe de l’aigua: dels orígens de la creació al diluvi, del pas del mar Roig al Jordà, fins a l’aigua que brolla del costat de Crist i es converteix en signe sacramental de la immersió de la seva mort i resurrecció.

“Senyal” i “símbol” són termes que sovint s’utilitzen com a sinònims. En realitat, un senyal és simbòlic quan és capaç de remetre no sols a una idea, sinó a tot un sistema de significats i valors. Així, per exemple, quan se’ns aspergeix amb aigua beneïda es revifa en nosaltres la consciència del do rebut pel baptisme i la nostra adhesió a la vida nova en Crist. En segon lloc, els símbols tenen essencialment un caràcter pràctic, i són sobretot accions més senzilles i comunes, com agenollar-se i donar-se la pau, o més exigents, com els actes que constitueixen cada sagrament. Sobretot, els símbols tenen una dimensió singular performativa i transformadora, tant envers els elements materials que els componen, com envers aquells que entren en contacte amb ells, generant pertinença, tocant el cor i la ment, suscitant autèntiques relacions eclesials.

A la carta apostòlica Desiderio desideravi, el papa Francesc, fent seva una afirmació de Romano Guardini, identificava «la primera tasca del treball de la formació litúrgica: l’home ha de tornar a ser capaç del símbols» (n. 44). Necessitem deixar-nos educar pels ritus de la litúrgia, tenint cura amb delicadesa i sense arbitrarietat de la bellesa de les nostres celebracions i comprometent-nos amb una autèntica mistagògia. L’experiència d’una litúrgia viva i devota, acompanyada d’una oportuna catequesi mistagògica, és el millor recurs per a tornar a despertar en tots aquella obertura a l’encontre amb Déu que, en la lògica de l’encarnació, només pot tenir lloc quan s’involucra l’home tot sencer: esperit, ànima i cos (cf. 1Te 5,23).

4. El misteri eucarístic

Seguim amb les catequesis sobre els documents del Concili Vaticà II, en particular sobre la Constitució Sacrosanctum Concilium (SC) sobre la Litúrgia.

Quan sant Agustí vol explicar als nous batejats el misteri del Cos de Crist, reprèn el passatge de sant Pau que hem escoltat: «Vosaltres sou el cos de Crist, i els seus membres cadascun per part seva» (1 Cor 12, 27). I afegeix: «Rebeu el misteri que sou vosaltres. A això que sou, responeu “Amén”, i en respondre (així) ho rubriqueu. Escoltes, doncs: “Cos de Crist”, i respons: “Amén”. Sigues membre del cos de Crist, perquè el teu “Amén” respongui a la veritat. […] Sigueu el que veieu i rebeu el que sou» (Sermó 272).

Just després d’haver evocat el darrer Sopar de Jesús, la Constitució sobre la Litúrgia parla de l’Eucaristia amb aquests accents agustinians. Per als cristians, formar part de la taula del Senyor significa que «siguin instruïts amb la paraula de Déu, s’enforteixin a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu» (SC, 48). Rebent-lo a la seva Paraula ia l’Eucaristia ens convertim en allò que rebem. Ens convertim en el Cos el Cap del qual és el Crist ressuscitat, assegut a la dreta del Pare (cf. Col 1, 18), el qual ens prepara un lloc al cel (cfr Jn 14, 3): l’Eucaristia és així el sagrament del Regne que ve. És el Pa del camí, que ens condueix cap a la Pàtria celeste, fins al dia beat en què «Déu sigui tot en tot» (1 Cor 15, 28).

L’assemblea litúrgica ofereix el Sacrifici «no només per mans del prevere, sinó juntament amb ell» (SC, 48). En aquesta perspectiva, l’Eucaristia és la forma del sacrifici espiritual dels cristians (cf. Hb 13,16; Rm 12,1), com a camí de la unió amb Déu i de la unió recíproca. En participar-hi, aprenen que «es perfeccionin dia a dia per Crist mediador en la unió amb Déu i entre si, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots» (ibid.). Així, tot incorporant-nos a Crist, l’Eucaristia ens ensenya a adoptar l’estil de vida del mateix Senyor Jesús, marcat pel do gratuït de si mateix. Aquest do ens fa entrar, per això, a la dinàmica de la unitat, que ofereix un poderós antídot als ferments de divisió que amenacen el nostre món, les nostres comunitats, les nostres famílies, el nostre cor (cfr SC, 47).

Estimats, quan participem a l’Eucaristia som convidats a escoltar la Paraula de Déu ia nodrir-nos a la taula del Senyor, on Ell mateix s’ofereix al Pare. Aquestes dues parts de la Missa, la Litúrgia de la Paraula i la Litúrgia eucarística, «estan tan íntimament unides que constitueixen un sol acte de culte» (SC, 56).

Pel que fa a la Paraula, cal recordar que no es tracta només d’adquirir un saber intel·lectual sobre les Escriptures, sinó de rebre la Paraula «viva i eficaç» (Hb 4, 12), dirigida per Déu a tots i alhora a cadascú, Paraula que nodreix i alimenta al costat del Pa eucarístic i ens fa passar de la decadència del pecat. «L’Eucaristia ens ajuda a entendre la Sagrada Escriptura, així com la Sagrada Escriptura, alhora, il·lumina i explica el misteri eucarístic» (Benet XVI, Exhort. ap. postsin. Verbum Domini, 55).

El Concili Ecumènic II ha demanat: «obrin amb més amplitud els tresors de la Bíblia, de manera que, en un període determinat d’anys, es llegeixin al poble les parts més significatives de la Sagrada Escriptura» (SC, 51). La reforma litúrgica ha traduït aquesta petició en aquest tresor que és el Leccionari, és a dir, el llibre que recull totes les Lectures bíbliques per a les celebracions litúrgiques. Aquesta amplitud s’ha extret de la font més pura de la Tradició vivent, que combina la tradició «sana» amb «el camí a un progrés legítim» (SC, 23).

L’inici del capítol II de la Constitució sobre la Litúrgia està entreteixit amb referències al gran riu de la Tradició, que va des dels Pares de l’Església fins a nosaltres. Ho cito: «El nostre Salvador, a l’Últim Sopar, la nit que el traïen, va instituir el Sacrifici Eucarístic del seu Cos i Sang, amb la qual cosa anava a perpetuar pels segles, fins a la tornada, el Sacrifici de la Creu ia confiar a la seva Esposa, l’Església, el Memorial de la seva Mort, i vincle de caritat, banquet pasqual, en el qual es menja Crist, l’ànima s’omple de gràcia i se’ns dóna una peça de la glòria venidora» (SC, 47).

Estimats germans i germanes, acudim amb fe a aquesta font de vida divina i deixem-nos transformar pel misteri que celebrem.

5. L’oració de l’Església

En aquesta catequesi, reprenem la nostra reflexió sobre els documents del Concili Vaticà II, en particular sobre la Constitució Sacrosanctum Concilium (SC) sobre la Litúrgia. Avui ens centrem en la dimensió eclesial de l’Oració litúrgica.

Com suggereix l’apòstol Pau, és l’Esperit Sant qui ens ensenya a pregar. Des del dia de la Pentecosta, l’Esperit habita en l’Església, inspirant totes les seves activitats, especialment la seva oració. La vida de la primera comunitat, nascuda a Jerusalem després de la Pasqua de Jesús, és vida en l’Esperit donada pel Senyor ressuscitat. “Des de llavors” afirma el Concili, “l’Església no ha deixat mai de reunir-se en assemblea per celebrar el Misteri Pasqual: llegint en totes les Escriptures allò que li és propi” (Lluc 24,27), celebrant l’Eucaristia, en què es fan presents la victòria i el triomf de la seva mort, i donant gràcies “a Déu pel seu do inefable” (2 Cor 9, 15) en Crist Jesús, “en lloança de la seva glòria” (Ef. 1,12) mitjançant el poder de l’Esperit Sant.

En el nostre temps, en contextos dominats per una mentalitat eficientista i consumista, la pregària pot semblar inútil i insignificant. En un món on la ciència i la tecnologia pretenen donar totes les respostes, la pregària pot aparèixer com una forma d’evasió. A més, fins i tot en moltes famílies cristianes, la pregària ja no es transmet, mentre que moltes persones corren el risc de confondre-la amb una altra tècnica, de naturalesa psicològica i dirigida al benestar personal. La pregària, però, com a dimensió fonamental de la nostra humanitat, mereix ser redescoberta en la seva veritat.

La Constitució Sacrosanctum Concilium va prendre seriosament aquesta necessitat. Això va complaure profundament el Papa Sant Pau VI, que, promulgant aquest primer document aprovat pel Concili Vaticà II, va afirmar: “Déu és el primer; l’oració és la nostra primera obligació; la litúrgia és la primera font de la vida divina que se’ns comunica , la primera escola de la nostra vida espiritual” (Discurs Basílica Sant Pere, 4 de desembre de 1963).

A la Constitució, de fet, el terme “oració” es refereix a tota la litúrgia. Aquesta perspectiva és crucial, perquè va guiar la reforma litúrgica, posant la participació activa dels fidels al seu centre. La litúrgia es presenta primer de tot com el lloc de trobada, de la iniciativa de Déu, que s’acosta a la humanitat en el seu Fill, “el Verb fet carn, ungit per l’Esperit Sant” (SC, 5) a qui podem respondre “per Crist, amb Crist i en Crist, en la unitat de l’Esperit Sant”, és a dir, gràcies a “l’oració que Crist, unit al seu Cos, eleva al Pare” (SC, 84).

Per aquesta raó Sant Pau VI va desitjar ardentment, que la litúrgia de les Hores, l’oració pública diària de l’Església, inseparable de l’Eucaristia, impregni profundament, animi, guiï i expressi tota l’oració cristiana i nodreixi eficaçment la vida espiritual del Poble de Déu (cf. Constitució Apostòlica Laudis Canticum).

Perquè aquest desig es faci realitat, la Litúrgia de les Hores demana ser acollida i viscuda cada cop més en la vida ordinària dels batejats i de les comunitats. Per a molts que volen aprendre a pregar, especialment els catecúmens, pot oferir el camí i l’escola de l’oració cristiana.

Cada setmana i cada dia, l’Eucaristia i la Litúrgia de les Hores són l’alè de la vida de l’Església, que fa circular l’Esperit Sant per tot el seu Cos. En aquesta pregària, Crist “uneix a si tota la humanitat i s’hi uneix per elevar aquest cant diví de lloança” (SC 83); així, dia a dia, ens associem cada cop més al Misteri Pasqual i ens conformem a Ell.

Sant Agustí afirma: “Quan parlem amb Déu en oració, no hem de separar el Fill d’ell; i quan el cos del Fill , que no separi el seu cap de si mateix; per tant que l’únic Salvador del seu cos, el nostre Senyor Jesucrist, el Fill de Déu, sigui qui pregui per nosaltres, qui pregui en nosaltres i a qui preguem. Ell prega per nosaltres com el nostre sacerdot; prega per nosaltres com el nostre cap; Ell es pregat per nosaltres com el nostre Déu. Reconeguem, doncs, la nostra veu en ell i la seva veu en nosaltres” (Enarr in psalmum LXXXV: PL 37, 1081).

Lligada a l’Eucaristia, la llum de la qual prolonga, la Litúrgia de les Hores santifica el temps de la nostra vida quotidiana: al matí, comencem el dia amb fe i gratitud; al migdia, demanem la força de la fidelitat enmig de la feina; al vespre, quan s’acaba la feina, les Vespres acompanyen el moment de la posta de sol; a la nit, ens adormim confiant-nos a la pau de Déu. Cada hora és un acte d’esperança: durant el nostre pelegrinatge terrenal, vetllem, esperant amb tota l’Església el retorn gloriós del Senyor.

6. L’any litúrgic

El cinquè capítol de la Constitució conciliar Sacrosanctum Concilium (SC) està dedicat a l’any litúrgic, un tema sobre el qual volem reflexionar avui, per explicar-ne el valor en la vida de tot creient.

En primer lloc, és important recordar que aquesta manera de definir el cicle de les festes cristianes com a «any litúrgic» es va generalitzar en el llenguatge eclesial gràcies a l’obra del servent de Déu abat Pròsper Guéranger (1805-1875).

L’any litúrgic representa així en forma sacramental la pedagogia de la història de la salvació, guiant els fidels des de l’espera del Messies fins a la plenitud del Misteri Pasqual i l’anticipació de la glòria futura. En ell, l’Església celebra la realitat salvífica del misteri de Crist, permetent als creients participar-hi cada cop més profundament. Per aquesta raó, l’any litúrgic constitueix el principi inspirador i el marc essencial de tota acció pastoral.

En l’encíclica Mediator Dei, el papa Pius XII va afirmar que no és «una representació freda i inert de fets pertanyents al passat o una simple […] evocació de realitats d’altres temps. [L’any litúrgic] és, més aviat, Crist mateix, que viu sempre en la seva Església i que continua el camí d’immensa misericòrdia que va iniciar […] en aquesta vida mortal […], amb l’objectiu de posar les ànimes humanes en contacte amb els seus misteris i fer-les viure a través d’ells; misteris que són perennement presents i actius» (III Divinum Officium et Annus Liturgicus, II Cyclus Mysteriorum). L’any litúrgic s’ha d’entendre, doncs, com una actualització constant de l’obra de salvació, que Crist realitza en la història. A través d’aquest cicle temporal, l’Església roman en contacte amb l’acció redemptora del Senyor, de manera que tots els fidels s’omplen de la seva gràcia (cf. SC, 102c). La trobada amb Jesús, que va morir i ressuscitar per nosaltres, és l’objectiu que l’Església persegueix sempre, posant la celebració de l’esdeveniment pasqual al centre de cada moment.

Per tant, els Pares Conciliars van considerar el diumenge, «la festa primordial», com el «fonament i nucli de l’any litúrgic» (cf. SC, 106). En diverses llengües modernes, el seu nom testimonia que és «dies Domini», «el dia del Senyor». Fins i tot en aquelles llengües on ha prevalgut la referència al «dia del sol» (diumenge, Sonntag), es pot entreveure la connexió amb Crist: Crist és el veritable «sol de justícia» que il·lumina tot home!

Sant Joan Pau II, en la seva Carta Apostòlica Dies Domini (31 de maig de 1998), ensenya que el diumenge és el dia del Senyor, el dia de l’Església, el dia de l’home i, finalment, el «dia dels dies»: «Com que el diumenge és la Pasqua setmanal, en què es recorda i es fa present el dia en què Crist va ressuscitar d’entre els morts, és també el dia que revela el sentit del temps. […] Fluint de la Resurrecció, talla el temps humà —els mesos, els anys, els segles— com una fletxa direccional que els travessa, dirigint-los cap a la meta de la segona vinguda de Crist. El diumenge prefigura el dia final, el de la Parusia (núm. 75), quan tots ressuscitarem. L’any litúrgic representa així en forma sacramental la pedagogia de la història de la salvació, guiant els fidels des de l’espera del Messies fins a la plenitud del Misteri Pasqual i l’anticipació de la glòria futura. En ell, l’Església celebra la realitat salvífica del misteri de Crist, permetent als creients participar-hi cada cop més profundament. Per aquesta raó, l’any litúrgic constitueix el principi inspirador i el marc essencial de tota acció pastoral.

Per santificar el diumenge, és essencial celebrar l’Eucaristia. Escoltar la Paraula i participar en el Cos de Crist implica, segons els Pares Conciliars, convenire in unum (cf. SC, 106), és a dir, la convocatòria festiva dels fidels. En aquesta assemblea, la comunitat cristiana fa visible la seva comunió amb el Senyor i dona testimoni de la seva pertinença a Crist i la seva fidelitat a l’Església. Aquesta assemblea no es pot substituir per una presència merament virtual, ni es pot reduir a una reunió merament passiva. L’assemblea litúrgica es realitza en la participació activa de germans i germanes, convocats a «donar gràcies a Déu que els ha engendrat ‘mitjançant la resurrecció de Crist d’entre els morts, per a una esperança viva’ (1 Pere 1,3)» (ibíd.).

En aquest sentit, insto tothom a buscar les millors condicions per garantir que fins i tot aquells que no poden prendre temps lliure de la feina els diumenges puguin participar a la Santa Missa.

Estimats amics, l’any litúrgic, marcat pels diumenges, té una història interessant, entrellaçada amb la fe i la devoció de l’Església. Des del segle II dC, de fet, a la celebració de la Pasqua setmanal s’hi ha unit la de la Pasqua anual, «la màxima solemnitat» (SC, 102), que s’estén durant el «període més joiós» de cinquanta dies, culminant en la Pentecosta, i que es prepara amb el temps penitencial de la Quaresma (cf. SC, 109). El desenvolupament posterior del cicle nadalenc, modelat en el cicle pasqual, ens va permetre reviure els misteris de l’Encarnació del Verb de Déu, el seu naixement i la seva manifestació al món. L’Església va inserir llavors en les diverses estacions la veneració de la Santíssima Mare de Déu, «indissolublement lligada a l’obra salvadora del seu Fill» (SC, 103), i «els memorials dels màrtirs i altres sants que […] al cel canten lloances perfectes a Déu i intercedeixen per nosaltres» (SC, 104).

7. La música sagrada

El sisè capítol de la Constitució Sacrosanctum Concilium (SC) del Concili Vaticà II està dedicat a la música sacra. Afirma: “La tradició musical de l’Església és un tresor de valor inestimable, que supera el d’altres formes d’art, especialment pel fet que el cant sagrat, unit a les paraules, és una part necessària i integrant de la litúrgia solemne” (SC, 112) i especifica: “La música sacra serà tant més santa com més estretament estarà unida a l’acció litúrgica, ja sigui donant a la pregària una expressió més dolça i afavorint la unanimitat, ja sigui enriquint amb més gran solemnitat els ritus sagrats” (ibid.).

Trobem que el nucli de l’ensenyament conciliar, que confirma i aprofundeix la funció ministerial de la música en la litúrgia, ja exposada per Sant Pius X en el Motu Proprio Inter sollicitudines (22 novembre 1903). La música, de fet, forma part de l’acció litúrgica i no un simple decorat de la celebració. En la litúrgia, cantar i tocar música significa pregar, sintonitzant el propi cor amb el de les germanes i germans i amb Déu, en la participació activa al misteri celebrat. En particular la música expressa la dimensió afectiva de la pregària, com afirma Sant Agustí: “Cantare amantis est”, és a dir “cantar és propi de qui estima” (Sermo 336, 1). Això és molt important, perquè ajuda a obrir el cor a l’acció de Déu en la gràcia i a deixar-se plasmar per ella.

El cant, a més, afavoreix la comunió. A través de la simfonia de les veus contribueix a la unió de les ànimes, superant les diferències entre les persones i reunint-les en la lloança a Déu. Així esdevé l’epifania de l’Església, manifestació sensible de la comunió que pertany a la seva mateixa naturalesa.

Del profund valor teològic del cant sagrat, com a part integrant de l’acció litúrgica, sorgeixen algunes exigències. Una primera és que, més enllà dels modes o de les particulars sensibilitats dels compositors, això ha de respondre a tots els nivells al que és més apropiat per al moment de la celebració. La forma, doncs, especialment en el seu aspecte melòdic, ha de ser alhora noble i senzilla, d’alta qualitat musical i fàcilment exigible, sobretot quan està destinada a ser cantada per tota l’assemblea (cfr SC, 121).

Pel mateix motiu el Concili recomana que també els textos siguin adequats, profunds i alhora fàcilment comprensibles, inspirats principalment en la Sagrada Escriptura, en els llibres litúrgics i en la Tradició espiritual de l’Església. Això requereix vigilar, perquè es mantingui viva i creixi la dinàmica expressada en l’antic principi “lex orandi lex credendi”, és a dir la llei de la pregària és també la llei de la fe.

La Sacrosanctum Concilium dedica un ampli espai al tema de la participació activa dels fidels (cf. n. 114). Això s’ha “d’entendre […] a partir d’una més gran consciència del misteri que se celebra i de la seva relació amb l’existència quotidiana” (Benet XVI, Exhort. ap. Sacramentum caritatis, 52) en un “esperit de constant conversió que ha de caracteritzar la vida de tots els fidels” (ibid. 55). Quant a la manera concreta que això es pot fer a través del rol específic de la música sacra, la Constitució ofereix una resposta clara: “Que es tinguin en compte les aclamacions dels fidels, les respostes, el cant dels salms, les antífones, els cants” i “un silenci sagrat” (SC, 30), i exhorta cada ministre o laic, a complir “tot i només tot el que, segons la naturalesa del ritu i les normes litúrgiques, els pertoqui” (SC, 28), en l’harmònic equilibri entre els diversos ministeris, les diverses intervencions i els moments de silenci.

El Concili atribueix el valor més gran al cant gregorià, sense excloure’n de la celebració altres gèneres de música sacra. Una atenció particular es dona també a l’orgue (cfr SC, 120), mentre l’ús d’altres instruments és admès “si estan adaptats a l’ús sagrat o s’hi poden adaptar, estan d’acord amb la dignitat del temple i afavoreixen veritablement l’edificació dels fidels” (SC, 120).

Un tema clau de la reforma conciliar és el de la inculturació, també en el terreny de la música sacra. Es subratlla, en particular, en relació amb les tradicions musicals d’altres cultures, la importància de tenir-les en compte, com a part de la vida religiosa i social de les persones. Es recomana per això, d’una part, implementar en tots una adequada “educació del sentit religiós” (SC, 119) i, per una altra part “en la mesura del possible […], promoure la música tradicional dels pobles, tant en les escoles, com en els actes sagrats” (ibid.

Es reconeix un paper particular reconegut, en el context litúrgic, a les schola cantorum, instrument pastoral del qual es recomana la promoció, amb la responsabilitat “de tenir cura de l’execució exacta de les seves parts, segons els diferents gèneres de cants, i afavorir la participació activa dels fidels en el cant” (S. Congr. dels Ritus, Instr. Musicam sacram, 19).

Amb aquesta finalitat, el compositor de música sacra està cridat a conèixer i guardar el patrimoni musical de l’Església, deixant-se inspirar per donar vida a noves composicions al servei de la litúrgia, respectant la sensibilitat contemporània i les diverses tradicions culturals, això és “purificar el culte d’errors d’estil, de formes d’expressió passades de moda, per músiques i textos inadequats a la grandesa de l’acte que se celebra, per assegurar-ne la dignitat i la qualitat de formes de la música litúrgica” (St. Joan Pau II, Quirògraf sobre la música sacra, 22 novembre 2003, 3).

Per totes aquestes raons els Pares Conciliars recomanen promoure la formació i la pràctica de la música sacra, “en els seminaris, en els noviciats dels religiosos i de les religioses i en les cases de formació, així com en els altres instituts i escoles catòliques” (SC, 115), i assegurar als músics i als cantors una sòlida formació litúrgica (cfr ibid.).

Estimats germans i germanes, els Pares de l’Església han tingut en una gran consideració el cant litúrgic, símbol de la comunió eclesial. Per això podem acabar amb aquestes belles expressions de Sant Ignasi d’Antioquia: “Vosaltres, un per un, formeu cor, per tal que harmoniosos en l’acord i agafant la tonalitat de Déu en la unitat, canteu a l’uníson a través de Jesucrist al Pare, perquè us escolti e, de les bones obres que feu, reconegui que sou membres del seu Fill” (Carta als Efesis, 4, 2).

8. Les motivacions de la reforma litúrgica

En aquesta darrera catequesi sobre la Constitució Sacrosanctum Concilium, desitjo reflexionar avui sobre les raons per les quals els Pares conciliars van voler promoure una reforma de la litúrgia. És il·luminadora, en aquest sentit, la tercera carta des del Concili que el cardenal Giovanni Battista Montini, llavors arquebisbe de Milà, va enviar el 28 d’octubre de 1962 als fidels de la seva pròpia diòcesi. La litúrgia —escrivia— «és expressió sincera tant de la part divina com de la humana. És llenguatge. És vehicle d’ensenyament diví, d’una banda, és veu de col·loqui amb Déu. Està clar que ella no pot renunciar a la seva funció didàctica, i no pot no oferir a la fe i a la pietat la possibilitat d’expressar-se amb espontània intel·ligibilitat». [1] Motivat per aquestes conviccions, el futur papa sant Pau VI afirmava que els fidels «no poden ni han de romandre muts i passius. La seva presència material no pot conciliar-se amb la seva absència espiritual». [2]

És evident la consonància d’aquestes declaracions amb aquelles que apareixeran al n. 48 de la Constitució conciliar: «l’Església, amb un sol·lícit dinamisme, procura que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a estranys i muts espectadors, sinó que, comprenent-lo bé a través dels ritus i de les oracions, participin conscientment, piatosa i activa en l’acció sagrada, siguin instruïts amb la paraula de Déu, s’enforteixin a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se a si mateixos en oferir l’hòstia immaculada no solament per mans del sacerdot, sinó juntament amb ell, es perfeccionin dia a dia per Crist mediador en la unió amb Déu i entre si». Es percep en aquestes paraules una renovada consciència del valor de la litúrgia. A través de les accions rituals de l’Església, mentre es realitza el memorial de l’obra de la salvació, es dona la possibilitat de viure la vertadera relació amb Déu, entrant en contacte amb l’esdeveniment salvífic. Atès que els gestos, les paraules de la sagrada litúrgia són decisius per a realitzar aquesta experiència, la participació dels fidels no pot ser passiva.

La reforma conciliar, en posar al centre allò que constitueix el cor de l’experiència eclesial, va voler fer resplendir la litúrgia com «la primera font de la vida divina que se’ns comunica». De tal convicció va néixer l’exigència de fer més accessible a tots els fidels la riquesa dels textos bíblics i de les oracions, i de fer més lineal l’ordenament celebratiu respecte al previst en els llibres litúrgics llavors vigents.

La litúrgia, en efecte, en ser una realitat viva, sempre ha estat subjecta al llarg dels segles a desenvolupaments i canvis. El magisteri ha adaptat les seves formes a les exigències de les diverses èpoques. No sorprèn, doncs, que també el Concili Vaticà II, amb el màxim respecte pel patrimoni de la tradició, i precisament amb la finalitat de fer-lo més accessible, hagi considerat necessària una revisió dels llibres litúrgics.

L’objectiu que els pares tenien al cor s’explicita al n. 21 de la Constitució Sacrosanctum Concilium: «Perquè en la sagrada Litúrgia el poble cristià obtingui amb major seguretat gràcies abundants, la santa mare Església desitja realitzar una acurada reforma general de la mateixa Litúrgia. Perquè la Litúrgia consta d’una part que és immutable per ser la institució divina, i d’altres parts subjectes a canvi, que en el decurs del temps poden o fins i tot han de variar, si en elles s’han introduït elements que no responen bé a la naturalesa íntima de la mateixa Litúrgia o han esdevingut menys apropiats. En aquesta reforma, els textos i els ritus s’han d’ordenar de manera que expressin amb major claredat les coses santes que signifiquen i, en la mesura del possible, el poble cristià pugui comprendre-les fàcilment i participar-hi per mitjà d’una celebració plena, activa i comunitària». Es remunta a l’Encíclica Mediator Dei del papa Pius XII la distinció, en la litúrgia, entre elements divins, immutables, i elements humans, que en canvi «poden patir diverses modificacions, aprovades per la sagrada Jerarquia assistida per l’Esperit Sant, d’acord amb les necessitats dels temps, de les coses i de les ànimes» (Acta Apostolicae Sedis 39, 1947, 541-542).

D’altra banda, el desig d’una “reforma general” no naixia de cop i volta, sinó que s’havia manifestat en l’acció dels papes que es van succeir des de l’inici del segle XX, en sintonia amb les demandes del Moviment litúrgic. L’afirmació de la necessitat que els fidels no assistissin a les celebracions «com a estranys o muts espectadors» ja havia estat represa per la Constitució apostòlica Divini Cultus del papa Pius XI. A més, es poden recordar les intervencions de Pius XII sobre l’ordenament dels ritus de la Setmana Santa, els quals va reubicar en les hores corresponents als esdeveniments pasquals, després que durant segles s’haguessin anticipat a les hores del matí. Tampoc es pot oblidar que sant Joan XXIII va considerar necessària una simplificació de les rústiques del Breviari i del Missal, aprovant-la amb el Motu proprio Rubricarum instructum, del 25 juliol de 1960, en el qual remetia a l’anunciat Concili Ecumènic la proposta dels principis fonamentals per a una reforma de la litúrgia.

La reforma litúrgica promoguda pel Concili Vaticà II se situa, per tant, en la línia de la tradició viva de l’Església. La seva correcta comprensió permet també rebutjar els abusos que s’han verificat en alguns sectors de l’Església en l’etapa postconciliar, i que lamentablement a vegades encara avui es verifiquen, absolutitzant o comprenent malament alguns dels principis que estaven a la base de la mateixa reforma.

Pel que fa a això, val la pena recordar com la Constitució conciliar afirma que «Les accions litúrgiques no són accions privades, sinó celebracions de l’Església, que és «sagrament d’unitat», és a dir, poble sant congregat i ordenat sota la direcció dels Bisbes. Per això pertanyen a tot el cos de l’Església, hi influeixen i el manifesten» (Sacrosanctum Concilium n. 26).

És, per tant, responsabilitat primordial dels pastors, dels bisbes, però també de cada sacerdot de manera individual, custodiar i promoure una litúrgia que, en el respecte de les normes litúrgiques, resplendeixi per la seva noble senzillesa (cf. n. 34) i manifesti així l’Església una, santa, catòlica i apostòlica. Una litúrgia d’aquest tipus serà també un vehicle fonamental d’evangelització, l’instrument de gràcia a través del qual, com ensenya el Concili, podrem aprendre a oferir-nos a nosaltres mateixos i, per la mediació de Crist, serem perfeccionats en la unió amb Déu i entre nosaltres (cf. n. 48).

IV. Constitució pastoral Gaudium et spes

1. L’Església a l’escolta i al servei del món

Estimats germans i germanes, bon dia i sigueu benvinguts!

Amb la trobada d’avui comencem a reflexionar sobre la Constitució pastoral Gaudium et spes, amb la qual el Concili Vaticà II va voler aprofundir un tema fonamental, la relació de l’Església amb el món contemporani. Sant Joan XXIII, ja en el Discurs inaugural del 11 d’octubre 1962, havia criticat els «profetes de desgràcia» que, «moguts pel zel per la religió […] anaven dient que els nostres temps, si es comparen amb els segles anteriors, resulten molt pitjors; i arriben fins al punt de comportar-se com si no haguessin d’aprendre res de la història» (Discurs Gaudet Mater Ecclesia, 11 octubre 1962, 4.2). D’aquí a l’encàrrec donat als Pares conciliars: «En l’estat actual dels esdeveniments humans, en el qual la humanitat sembla entrar en un nou ordre de coses, hem de veure més aviat els misteriosos plans de la Divina Providència, que es realitzen en temps successius a través de l’obra dels homes, i sovint més enllà de les seves expectatives, amb saviesa ho disposen tot, fins i tot els esdeveniments humans adversos, per al bé de l’Església» (Gaudet Mater Ecclesia, 4.4).

Tres anys després, la promulgació de Gaudium et spes reconeixia en aquest discerniment un element essencial de la naturalesa de l’Església, descrivint-lo com a constitutiu de la seva índole pastoral: d’aquí ve la definició de “Constitució pastoral”. No es tracta d’un ingenu optimisme, sinó d’una renovada fidelitat al Misteri de Crist que, encarnant-se, escull compartir la nostra vida: Ell s’ha fet “en tot semblant als germans» (Heb 2,17; cf. 4,15) i s’ha carregat les conseqüències del pecat, morint com a rescat per a tots» (1Tm 2,6). Aquesta participació amb la humanitat és el camí que Crist demana a l’Església; per això, la Constitució conciliar Gaudium et spes s’obre declarant que l’Església sent com a pròpies «les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen» (GS 1).

És un compartir que ens crida a sortir de tota passivitat i indiferència davant dels esdeveniments que succeeixen, en la història i en la vida de les persones, sobretot davant els canvis ràpids i profunds que avui experimentem. No és possible quedar-nos com espectadors desinteressats, en canvi hem d’escoltar amb el cor, deixar-se interpel·lar, comprometre’s. Amb Crist i plens de la força del seu Esperit, els creients estan cridats a fer-se càrrec de les dificultats dels germans, sobretot dels que estan aixafats per la injustícia per la discriminació, per la violència. De fet, només compartint el compromís és possible arribar a respostes adequades, sempre d’acord amb la certesa que «els sofriments del temps present no són comparables amb la glòria futura que es revelarà en nosaltres» (Rm 8,18).

En aquest sentit, la proximitat vers la humanitat obre a una lectura més profunda dels esdeveniments i de la mateixa Revelació i, en la mateixa perspectiva, Gaudium et spes recorda el «deure permanent de l’Església de mirar els signes dels temps i d’interpretar-los a la llums de l’Evangeli» (GS 4). Aquesta Constitució conciliar crida l’Església a un compromís permanent de conversió, per donar testimoni que ella no es mou per cap «ambició terrena», sinó que «mira només aquest: continuar, sota la guia de l’Esperit consolador, l’obra mateixa de Crist, que va venir al món a donar testimoni de la veritat, a salvar i no a condemnar, a servir i no a ser servit» (GS 3).

No es tracta, de fet, d’una disposició senzillament moral. El Papa Francesc ens ha recordat que per a l’Església «l’opció pels pobres és una categoria teològica més que cultural, sociològica, política o filosòfica. […] Estem cridats a descobrir Crist en ells, a prestar-los a ells la nostra veu en les seves causes, sinó també a ser amics seus, a escoltar-los, a comprendre’ls i a acollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a través d’ells» (Exhort. Ap. Evangelii gaudium, 198).

La compartició cristiana ens exigeix fer-nos càrrec de la realitat i també desemmascarar les contradiccions que caracteritzen la vida personal i social del món contemporani: per exemple, un progrés científic i tecnològic, que ofereix sempre noves possibilitats, però només per a alguns i que no sempre l’ésser humà no arriba a posar «al seu servei»; o un coneixement més clar de les «lleis de la vida social», acompanyat però d’incerteses «sobre la direcció que cal donar-los»; o també, una major disponibilitat de «riqueses, possibilitat i poder econòmic», que malauradament però, avui com en temps del Concili, deixa «una gran part dels habitants del món […] encara patint la fam i la misèria» (GS 4); o també, una consciència compartida que està en joc el futur del planeta i al mateix temps la incapacitat de renunciar al consum egoista i la il·lusió que la guerra sigui una via eficaç per construir la pau.

En un temps marcat per profunds canvis, dels que deriven desequilibris preocupants, l’Església està cridada a servir l’ésser humà, escoltant i acollint les preguntes més profundes del seu cor i els anhels dels que l’habiten, indicant que el Crist «la clau, el centre i la fi de tota la història humana» (GS 10). Per això, en l’Església, a tots els nivells, en totes les èpoques s’ha de fer la kenosi misericordiosa del Crist que «no reté un privilegi de ser com Déu, sinó que es lliurà a si mateix assumint una condició de servent, […] fent-se obedient fins a la mort i a una mort de creu» (Fil 2,6-8).

Estimats germans i germanes, que la joia i l’esperança – gaudium et spes – siguin els trets distintius d’una Església que anuncia i dona testimoni de l’Evangeli, fent-se propera a les dones i als homes del nostre temps.

2. La dignitat humana: do i responsabilitat

La constitució conciliar Gaudium et spes (GS), pel fet de dedicar el primer capítol a la dignitat de la persona humana, subratlla que és fonament i condició d’aquells «valors que avui són els més estimats» però que necessiten no perdre la relació amb la «seva font divina», per a sostraure’s de les possibles distorsions ocasionades per «la correcció del cor humà» (GS 11).

El camí que ha permès posar en relleu els trets i els drets fonamentals de la dignitat de la persona representa, certament, una de les pàgines més significatives de la història humana. Això no obstant, aquest camí no ha acabat, i en el seu recorregut s’han d’afrontar les contradiccions, antigues i noves, que impedeixen que es realitzin plenament.

L’Església ofereix amb claredat la seva contribució, i recorda que la dignitat humana brolla de l’ésser mateix de la persona. He tingut ocasió de reafirmar-ho també en la recent encíclica Magnifica humanitas: «Cada persona, feta constitutivament per a la relació, és pensada i estimada per Déu per a entrar en una història de comunió amb Ell, amb els altres i amb la creació. La seva dignitat no depèn de les capacitats que posseeix, de les riqueses o del rol que exerceix, ni de les decisions justes o equivocades que pren, sinó que és un do que la precedeix i l’excedeix, donat per Déu com a expressió del seu amor que mai no falla» (n. 50).

La dignitat infinita de l’ésser humà, per tant, arrela en la seva identitat de criatura feta «“a imatge de Déu”, capaç de reconèixer i d’estimar el seu Creador», projecte i do d’amor que transcendeix les altres realitats creades, les quals estan confiades a la seva cura «a fi que les regeixi i se’n serveixi, glorificant Déu» (cf. GS 12).

En la fe podem comprendre el fonament últim de la dignitat de la persona, ja que el Fill, «en la mateixa relació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home al mateix home i li fa conèixer la seva altíssima vocació» (GS 22).

Una persona sempre significa relació, comunió i participació amb Déu i amb els altres; per tant, una relació filial amb Déu Pare i una relació fraternal amb Crist i amb tots els éssers humans. Exclou el tancament egocèntric. Ser persona significa percebre’s com un do que cal compartir, creixent i madurant en l’acollença, la reciprocitat i el servei.

Aquesta dignitat està confiada a la responsabilitat de cadascú; alhora, també requereix solidaritat i cura mútua, i superar les nombroses falsificacions i manipulacions que encara avui desfiguren la seva percepció i en dificulten la realització. De fet, per les decisions en contra de la seva dignitat preses al llarg de la història, encara avui «l’home es troba dividit en si mateix» i «tota la vida humana, tant individual com col·lectiva, es presenta com una lluita, per cert dramàtica, entre el bé i el mal, entre la llum i les tenebres». Això no obstant, aquesta condició fràgil i limitada pot contemplar-se amb esperança, perquè «el mateix Senyor vingué a alliberar i aconhortar l’home, renovant-lo interiorment i foragitant d’ell el príncep d’aquest món (cf. Jn 12,31), que el retenia sota l’esclavitud del pecat» (GS 13).

La constitució Gaudium et spes, a més, afirma que la dignitat humana concerneix la totalitat de la persona, i per això és necessari superar les visions dualistes: l’ésser humà és unitat «de cos i ànima». La reducció del cos a un “objecte”, del qual es pot disposar arbitràriament, és sempre una negació de la dignitat de la persona: «No és lícit a l’home de menysprear la vida corporal, ans al contrari, té l’obligació de considerar el seu cos bo i digne d’honor, pel fet de ser creat per Déu i destinat a ressuscitar el darrer dia […] i que no permeti a aquest de servir les males inclinacions del seu cor» (GS 14), perquè tots nosaltres estem ferits pel pecat.

Per últim, són tres les expressions més significatives de la dignitat de la persona que la Gaudium et spes destaca: la intel·ligència, que fa de l’ésser humà un buscador insaciable de la veritat (n. 15); la consciència, per mitjà de la qual dona unitat i sentit a la seva vida (n. 16), i la llibertat, que el converteix en protagonista responsable de les seves decisions (n. 17).

Són dimensions vinculades estretament entre elles: és a la consciència on la veritat és reconeguda com a tal i on la llibertat pot experimentar-la com el seu fonament i possibilitat. L’Esperit Sant, que dona vida en Crist, ens fa lliures i ens assegura constantment la nostra dignitat de fills de Déu, ens allibera de la por i ens guia vers la meta última: aquella vida en plenitud més enllà de la mort que Crist ens ha promès: només en Ell troba llum veritable el misteri de l’home; d’Ell rebem llum sobre l’enigma del dolor i de la mort, i amb Ell caminem cap a la resurrecció.

Estimats germans i germanes, creats a imatge de Déu, per mitjà de Crist i amb vista a Ell, hem rebut una dignitat única i indeleble. Comprometem-nos a promoure-la i defensar-la sempre, amb la llum i la força de l’Evangeli.

3. La comunitat humana

Amb la dedicació del segon capítol a la “comunitat humana”, la constitució Gaudium et spes (GS) convida a considerar «la multiplicació de les mútues relacions entre els homes» com un dels «aspectes principals del món actual» (n. 23). Però aquesta realitat necessita trobar la seva realització «més profundament en la comunitat» que no pas entre les persones, la qual cosa «exigeix la reverència mútua a llur plena dignitat espiritual» (ibid).

Són afirmacions que, en els nostres dies, veuen augmentar la seva urgència. Per una banda, de fet, el desenvolupament tecnològic, la difusió dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, el recurs sempre creixent a la intel·ligència artificial, obren noves possibilitats, trencant barreres i distàncies; per altra banda, les relacions tendeixen a ser cada vegada més impersonals, més virtuals, i es corre el risc d’acostumar-se a delegar en els algoritmes decisions que corresponen només a la consciència humana. Fer que les relacions socials tinguin substància real i profunditat personal és, en aquest sentit, la contribució que la comunitat cristiana es proposa oferir.

El Concili convida a extreure criteri i força del projecte creador de Déu, el qual ha volgut que «els homes constituïssin una sola família i es tractessin els uns als altres amb esperit fraternal»; per això «l’amor a Déu i al proïsme és el manament primer i principal», que en Crist ha tingut la plena revelació i implementació (cf. GS 24).

El perfeccionament de la persona humana i el desenvolupament de la societat han de ser considerats entre ells com estretament interdependents: oposar-los o separar-los suposaria anul·lar-los. La història, també la més recent, confirma aquesta veritat de manera clara, i per això no ens hem de cansar de reiterar amb els Pares del Vaticà II que «la persona humana és i ha de ser principi, subjecte i fi de totes les institucions socials, ja que per la seva mateixa naturalesa necessita totalment de la vida social» (GS 25).

En aquesta perspectiva, Gaudium et spes afirma que la diversitat de les persones i dels pobles en el món no ha de ser considerada com un perill o una amenaça, sinó com potencialitat d’enriquiment i de creixement. L’oposició, que a vegades degenera en violència, és un fruit del poder del pecat i de com això condiciona la mentalitat i les accions, a tots els nivells, causant destrucció i mort. Cal obrir-se cada vegada més a la lògica de la reciprocitat, de la compartició i de la cura, com passa també entre els diferents membres del cos humà (cf. 1Co 12,21-25).

En aquest punt, la Constitució pastoral ofereix també una definició sintètica de “bé comú”, en recordar que aquest consisteix en el «conjunt de condicions de la vida social, que permeten tant als grups com a cada individu d’assolir amb més plenitud i facilitat la pròpia perfecció» (GS 26). Al mateix temps, en reconèixer la interdependència entre els pobles, afirma que «tot grup ha de tenir en compte les necessitats i les legítimes aspiracions dels altres grups i àdhuc el bé comú de tota la família humana» (GS 26).

Partint d’aquest plantejament, els Pares conciliars indiquen després algunes «conseqüències pràctiques i més urgents» (GS 27). En primer lloc, el respecte de la persona humana. Diu Gaudium et spes: «Tot allò que és contrari a la vida mateixa, com els homicidis de qualsevol mena, els genocidis, els avortaments, l’eutanàsia i el suïcidi voluntari mateix; tot allò que viola la integritat de la persona humana, com les mutilacions, les tortures corporals o mentals, els intents de forçar l’esperit; tot allò que ofèn la dignitat humana, com les condicions infrahumanes d’habitatge, els empresonaments arbitraris, les deportacions, l’esclavitud, la prostitució, el tràfic de blanques i de joves; també les condicions laborals ignominioses, que rebaixen els treballadors a purs instruments de negoci, no tractant-los com persones lliures i responsables; tot això i d’altres coses semblants són certament mals que alhora enlletgeixen la civilització humana» (ibid.)

Segona conseqüència: el respecte i l’amor també pels adversaris o pels qui tenen maneres de pensar i d’actuar diferents dels nostres (cf. GS 28).

En tercer lloc: la igualtat fonamental de tots els homes que exigeix justícia social. Diu el Document: «Qualsevol forma de discriminar en els drets fonamentals de la persona, tant en el camp social com en el cultural, per raó de sexe, raça, color, classe social, llengua o religió, ha de ser superada i refusada per contrària al pla de Déu» (GS 29).

Finalment, els pares conciliars exhorten a superar la mentalitat individualista i a assumir una actitud de responsabilitat i participació (cf. GS 30-31).

Estimats germans i germanes, aquesta visió de la humanitat com a “comunitat de persones” és un llegat valuós que ens ha deixat el Concili Vaticà II. Ens ajuda a tots nosaltres a fer un discerniment personal i comunitari, per a valorar amb responsabilitat els projectes socials i polítics d’avui, d’acord amb els criteris de la dignitat de la persona humana, de la justícia social i de la lliure participació en la construcció del bé comú, perquè el futur de la humanitat depèn del compromís de cadascú per a col·laborar amb Déu i amb els germans a construir un món més humà (cf. GS 30).